dimarts, 20 de desembre de 2016

Emily Dickinson.

 EMILY DICKINSON. 

Mentre mirava de digerir el film en què succeeixen poques coses, vaig pensar que un dels reptes intel·lectuals més seductors per a un director de cinema sensible és traslladar-hi la vida dels poetes estimats. Sobretot quan del que es tracta és de mostrar la vida privada (i pública) d’una dona que a penes es va moure de casa seua, que la gran passió era interior : la poesia.  
Això no obstant, els exemples reeixits són escassos. “Historia de una pasión”, biografia d’Emily Dickinson a la gran pantalla és un exemple d’una certa dignitat però encara no aconsegueix del tot de presentar la poeta d’una forma encantadora ni tampoc convida l’espectador a anar a les biblioteques a cercar els llibres editats de la poeta en qüestió. Potser aquest és el fet més defectuós del film : no sap dir la bellesa de la poesia de la Dickinson. Es queda molt avall . Només presenta la poeta cosint els seus quaderns de poesia en aquest debat etern entre publicar-los o no publicar-los.
En els aspectes més ben elaborats cal consignar el dibuix suficient del caràcter de la protagonista: dona intel·ligent, forta, a vegades severa, intel·lectualment i moralment implacable, el film s’afanya a mostrar el context del seu moment històric amb unes eines limitades : la il·luminació, els enquadraments, els diàlegs, densos de sentit. 
Els espectadors que han estudiat a fons la biografia de la poeta nord-americana assenyalen que les línies generals del seu viure hi són ben retratats : el paper de les flors, de la natura; la personalitat absorbent i poderosa del pare – potser massa hieràtic en l’obra- ; l’entorn cultural religiós davant del qual la poeta es rebel·la ; les suspicàcies dels homes davant una poeta ; la gran passió per escriure ...
Una mirada atenta al film expressa una atenció fina dels guionistes cap a l’entorn familiar i polític del seu temps. Els llums, l’escriptura a la nit, després de demanar permís al pare, quan la profunditat del silenci és insondable, la guerra de secessió, que és un teló de fons, l’amor viscut com una passió forta i íntima que fa sotsobrar l’ànima però que no s’expressa de forma convencional o sexual són alguns dels elements que permeten de reflexionar sobre la biografia de l’Emily Dickinson.
Si imaginem una biografia d’una poeta catalana portada al cinema – fet impensable entre nosaltres, per ara – les possibilitats foren curioses : una biografia de la Maria Antònia Salvà, mallorquina força desconeguda ; una biografia de la Clementina Arderiu, a contrallum del seu marit, el traductor Carles Riba ; una biografia de  Maria Mercè Marçal ?   

dilluns, 5 de desembre de 2016

NOVEL·LISTES AL CLUB DE LECTURA



LECTURES AL CLUB DE LA BIBLIOTECA D'ALPICAT.










Al club de lectura d’Alpicat, el novel·lista Sebastià Alzamora, atacat pels virus d’un refredat, indicava que un dels seus interessos a “La malcontenta” era relatar l’afany de llibertat d’una dona mallorquina del segle XIX que s’ajunta  a un bandoler conegut, documentat a Llucmajor.
La paradoxa del conflicte – n’Antonia viu en una família adversa, aspra , contraria- és que, alliberada de la família, la dona no presenta altra forma de realització personal que l’amor incondicional a un bandoler d’una fredor mortífera. 
El bandoler, com a tipus literari, presenta una llarga i complexa història literària. Sebastià Alzamora ha fet la seua tria estilística política i moral que s’ha expressat en un estil que ell anomena de punta seca, imitant la tècnica i l’estil del gravat.
Aquesta tècnica és la inversa de luxúria del barroc : concisió expressiva, netedat de traç, diàlegs acerats, contrapunts lírics ...  Tanmateix no acaba de quallar en un públic lector acostumat a les abundàncies verbals i a les dolces herbes sentimentals dels romanticisme o les proximitats de la quotidianitat .      
Moralment, Alzamora apuntava una certa forma de suspensió del judici en les execucions públiques dels delinqüents . L’obra s’inicia amb una llarga escena que relata l’execució pública del bandoler i els seus sequaços en una mena d’auto de fe, que és una entrada de cavall sicilià, amb crescendo dramàtic que contrasta vivament amb les escenes realistes: l’escena familiar de violència femenina, o certs homenatges a la literatura popular, com ara la Geperudeta o altres que interpreto en clau d’influència cinematogràfica, en especial els westerns, com subratllà ell mateix.
Si en l’estil és d’una eixutesa i economia expressiva, en el dibuix dels personatges és semblantment i suficientment lacònic, abreujat, esquemàtic.
El lector no avesat necessita llargues explicacions. No fóra sobrer un contrapunt erudit, saberut, per arrodonir la perspectiva  perquè en els capítols més d’acció,- l’assassinat de l’hostal, per exemple- els lectors queden suspesos en l’estupefacció incrèdula .  
L’altre assumpte que paralitza el lector és la violència, que aparentment és gratuïta . De gratuïta no n’és. Possiblement els lectors estem acostumats a que la violència sigui administrada en exclusiva per l’Estat.
Aquest control , doncs, és el costum que ens sentim admirats quan , en altres contextos històrics – el segle XIX – la violència sigui desfermada a la manera sud-americana .  Com un vendaval.   


dilluns, 21 de novembre de 2016

Puig de Randa. L'esperit del lloc.

PUIG DE RANDA.

Les impressions més vives d’un viatge: des de l’ermita de sant Honorat, a Puig de Randa , mirar des de dalt la terra cultivada de Mallorca, sense cap hotel visible. Tota una estesa de verds i alqueries.
 Al fons del paisatge, el sol que brilla entre núvols de plom i la silueta meravellosa  de l’illa de Cabrera. A mà dreta, el poble de Llucmajor.
Aquesta vegada hem estat al centre de l’illa, a prop d’Algaida.
Excepte el brogit continu dels avions que s’enlairen des de l’aeroport de Palma, et sents en una illa amb feixes llaurades i fumeres de capvespre. Només hi passen ciclistes virolats. Una pintada catalanofòbica,  mig esborrada, a la carretera cap a Sineu.  Un embalum de carreteres i autovies formidable que desmeteix el tòpic de l'illa de la calma.


Feliçment, a Puig de Randa una dona que és una monja seglar ens obre la port de clausura, ens acull i ens explica el magnífic lloc obert al sol, il·luminat on xerren uns que fan un recés. Hi veig una petita ermita on estigué el Pare Palau, fill de la vila d’Aitona. Li pregunto per Ramon Llull : el Puig de Randa és l’indret on s’explica que tingué la il·luminació que el portà a elaborar la seua Art. Em diu que, possiblement, estigué hostatjat al santuari de Gràcia, a sota, arrecerat del vent de tramuntana, i amb un pou d’aigua fresca. O potser a sant Honorat. No sembla creïble que fos a dalt de tot del turó : massa fred i incòmode.
El lloc és màgic. Hi passegem amb l’esperit calmat. Hi ha un hort; hi ha un breu passeig que convida a la meditació ; hi ha una mirada verda a les alqueries . Una calma lleugera . Un sentit humà de les distàncies.
La llum és distinta  . Miradors  sobre els cingles. La serra de Llevant. Una sala per a la meditació que inclou cites en totes le religions conegudes . Una invitació al silenci. Una roda d’un antic carruatge inclou tots els signes religiosos – inclòs el buit dels que no hi creuen – que conviden a mirar dellà de les religions, en allò que tenen en comú, en allò que cerquen en comú.
De tant en tant, entren grups de turistes despistats que se’ls recorda que és un lloc de clausura que no es pot visitar, però que si volen poden fer una ullada .
 Hi ha alguna cosa de l’esperit de Llull en aquest lloc. Una incitació a la contemplació. Una suspensió del judici. Una tendència a estar present en el moment. Una polvorització de la llum solar. 
Em queden les ganes de quedar-m’hi. D’exercir de monjo zen, mirant les planes llaurades, els marges, el sol i la mar al lluny. Estudiant.

Mentrestant no paren de rugir els avions. Al Portitxol de Palma formiguegen turistes . En un no-res passem de la calma al desori.  

diumenge, 13 de novembre de 2016

Dante Alighieri.

DANTE


les dimensions físiques de l'infern segons Boticcelli
Sobre la taula una vella maleta atrotinada . A dins, llibres de la joventut arrenglerats, apilats. Entre els llibres dels vint anys, la Divina Comèdia del Dante, en castellà, acarada amb el text italià, que mai vaig llegir del tot. Puc endevinar com em sentia – profundament estranyat – davant d’una obra antiga que no coneixia gens ni tampoc posseïa la gosadia del que s’atreveix, per si sol, sense la mà del mestre ni l’olor del guix a caminar per les parets de l’infern. De gran – La Divina Comèdia només s’entén de gran - vaig fer-ne la primera lectura en un moment de crisi personal. Un cant cada dia. Per primera vegada entrava per les foscors, els passadissos, els boscos, les voltes i cercles de l’infern, sense llum, amb la llum morta. L’infern és un viatge permanent en forma de gir descendent. L’infern del Dante té el color de les nostres angoixes. A vegades , la suor dels nostres somnis més complicats.
En els dies que l’he d’explicar als alumnes endevino i comprenc la seua perplexitat : és la mateixa que jo he de superar a cada ratlla, a cada cant. Com les grans obres antigues, la Divina Comèdia requereix un temps de lectura més extens que l’habitual. La intensitat de l’experiència d’escriure la Divina Comèdia és paral·lela a l’experiència de llegir-la. Dos cares de dos experiències vitals semblants : la manera d’escriure peripècies, de produir monòlegs  de desenvolupar desenllaços de William Shakespeare va ser un èxit de tal magnitud que hi trobem rastres sobretot en el cinema i en les sèries d’ara. Dante no n’ha tingut tant d’èxit . La seua manera particular de contar, en versos decasíl·labs com dos homes : un en forma d’esperit, l’altre en forma corporal travessen un precís, detallat i espectacular infern inventat, però profundament convençut de la seua pura i clara existència, en forma d’embut, per tal de poder arribar a trobar, després de la llarga singladura, la bella Beatriu, al Purgatori. No pot afirmar-se que sigui una fórmula d’èxit repetida per gaires escriptors ni guionistes .
Dante és el poeta del dolor. En efecte, la seua empremta literària és menor a la que deixà Shakespeare. La seua estela és més irreductiblement personal : parla d’ell i de la seua estimada i odiada Firenze, a la qual mai no tornarà. En aquesta banda, se’ns difumina la seua experiència d’exiliat , que és capital per comprendre el llibre. Dante és l’exiliat suprem. L’exiliat a l’infern més llarg i fosc : 34 cants del país d’ultratomba per poder arribar un dia a veure la netedat dels estels en un cel clar. Un llarguíssim viatge cap a la llum dels estels. 

divendres, 11 de novembre de 2016

Estranya forma de vida

Un breviari.



En la pacífica visió que ens construïm de les coses, cal consignar-hi l’alegre irracionalitat ambiental  que tots observem sense alterar-nos ni gota ni mica.
La lectura del darrer volum publicat per Ferran Sàez, que ell ha intitulat “Estranya forma de vida” produeix un efecte intel·lectualment molt energètic que provisionalment anomenaré “ incitació activa a la racionalitat il·lustrada”.
Tot seguit el públic lector aixecarà les pancartes de totes les il·lusions màgiques que ens mouen, de tots els mantres que repetim sense reflexionar : les raons dels cor i els sentiments més variats, les formes més sofisticades de la incivilització- el crits, les variants dels insults, certes carades, certs primitivismes o rareses diverses: descontrols, ignorància activa i passiva, les impostures i , al capdavall, la ingratitud o , si volen, la passió per la play station o potser l’Iphone 7.
També hi podrem afegir les formes de l’ espontaneïsme – la santa i alegre espontaneïtat !
Tanmateix no s’enganyi, estimat lector, l’estudi i la lectura del nou llibre de Ferran Sàez, que li recomano de llegir, com a mínim , com afirma un amic meu que després d’un càncer ha tornat amb una moral de ferro a la vida civil, el breviari de Sàez no t’enganya. Ni s’enganya ni vol donar-te llebre per perdiu.
Aquest fet , en els temps que vivim és un fet insòlit, rar, extraordinari.
Organitzat en la forma altament civilitzada de diccionari, el volum és en la nissaga – diguem-ho així- del diccionari filosòfic de Voltaire i del Diccionari per a ociosos de Joan Fuster, a la manera d’un home nascut i esquerat a la Granja d’Escarp, vila on s’acaba , més o menys, la carretera.
A vegades Ferran Sàez condensa en una pàgina tres o quatre interpretacions sobre Montaigne ; a vegades precisa amb esfereïdora claredat el temps que vivim – les xarxes social, el nou format de la cultura de masses- i a vegades és capaç d’ enunciar sense alterar-se el curiós ambient primitivament irracional que vivim ara mateix. Amb un to literari davant del qual cal treure’s el barret.
Com que els camins de la ment i els seus circuïts i sinapsis tenen el seu tempo i les seves lleis, Sàez alterna les bombes de profunditat amb els apunts violentament biogràfics- la toga invisible que veu en els seus orígens, per exemple.
Ara, a ningú de nosaltres se’ns acudirà d’escriure una article en què l’incloguem en la literatura de Ponent. Perquè aquest concepte ja és una relíquia antiga i oscada.

Matxicot




Matxicot .

Les formes de la memòria són interessants per a la comprensió d’una societat.  El grafòman Josep Pla ho havia escrit  per activa i per passiva . Tanmateix , la intenció i l’estil de Matxicot presenten poques similituds amb l’estil i la manera d’escriure del solitari de Palafrugell. Matxicot i Josep Pla són als antípodes literaris. Sarcàstic l’un; loquaç i contingudament sentimental, l’altre.   

Sota la màscara literària de Matxicot,  Joan Pedrol hi expressa  més l’esperit de polèmic de Friedrich Nietzsche - la seua voluntat d’humor en forma de lleixiu dissolvent -  que la voluntat memorialista del periodista Josep Pla, vinculat -ara ho sabem-, en un sentit ampli, a la cultura industrial dels taps de suro de Palafrugell. Són dos moments crucials en la història del segle XX i XXI : Josep Pla intenta recuperar a través de les memòries – de la literatura- tot allò perdut en la guerra  i en la revolució. Joan Pedrol assaja una mena d’implacable i verinosa sàtira de la societat sorgida de la guerra civil. Només el retrobament dels amics de joventut l’entendreix moderadament .   
A “La memòria de la felicitat perdura” Matxicot ha retratat amb ploma àcida i pinzellada ràpida els trets de la seua primera joventut . Ha escrit un volum que retrata una generació – i probablement una educació – sobta confirmar que dels professors d’institut en resten , sobretot, les anècdotes més externes-  ;  També s’hi retrata un grup social – la petita burgesia rural-  i una ciutat provinciana i de frontera : Lleida. 
Fins aquí, les obvietats : Matxicot també ha provat d’ajustar comptes amb els jerifaltes del Règim franquista, inclòs, subtilment son pare.  Emperò les crítiques més feroces s’adrecen contra els preceptors del Col·legi Menor de Sant Anastasi , que eren “ una mena de comissari polític que estava per damunt d’educadors i del director mateix”. Els esquitxos crítics apunten ací i allà : són innombrables. Per exemple, un tal Lanzaco, director del Col·legi Menor , “llegia Unamuno i Ortega i Gasset- dos mestres del feixisme sembla”.
El temps de la memòria se centra en els principis dels anys seixanta : des de 1962 fins 1964. L’espai ? El col·legi menor, l’INEM ( Institut Nacional de Enseñanza media), ara el Marius Torres ; el carrer Major, amb tots els cines ara debolits, i , naturalment, els billares Miravete , idealitzats com a espais de llibertat .
La lectura del volum produeix un efecte tan devastador com feroçment il·lustrador.  


la dansa

Ara que els arbres de les avingudes estan grocs com la nostra pell, deu ser el moment per a enyorar el cos  sense angoixa, embrunit pel sol. 

Quan veus, atònit, una representació de dansa, és el moment que t’adones de la immobilitat quotidiana dels nostres cossos. A les cuixes fibrades de les ballarines- cuixes formoses de pura il·lusió – hi veus una forma de tensió àgil que et permet d’intuir les hores de ball, les hores de tensió continguda, el plaer del moviment. La felicitat del moviment.
La dansa , entre nosaltres, és un art insòlit, desconegut , però els ulls dels espectadors estan vius al teatre on es representa l'obra. 

I desconcertat, quan veus una parella de ballarins que han sincronitzats llurs moviments, tendeixes a escriure més noucentista. La dansa és art luxós. Un ballarí dolçament flexible de cabell rullat  que conta amb el seu cos una història d’amor és una exhalació de plaer qu ni la ment sap recordar amb precisió.


Ser en el present.

SER EN EL PRESENT.

Llorenç Capdevila publicà un article esplèndid recordant la magnífica i poc coneguda obra en prosa de Josep Maria Planas, que, tal com és conegut en la clientela catalanista, fou un escriptor joveníssim que implosionà a la Catalunya dels anys trenta. Capdevila recordà les obres que ens han restat d’ell i es planyé que fos assassinat – ara en  diríem mort en un atemptat de pistolers d’extrema esquerra - quan l’escriptor- periodista barceloní només tenia 29 anys, en aquell moment lluminós, feraç i creatiu que tenen algunes vides .
Tots comprenem amb dolor les vides segades abans d’hora . En aquell temps n’hi hagué moltes. En bona part, a Catalunya encara estem  curant els traumes d’aquella dècada vertiginosa. 
Entenc que Capdevila imaginà què hauria pogut escriure Planas de tot el que s’esdevingué després : hauria estat un tenaç corresponsal de guerra ? hauria escrit pàgines memorables sobre l’exili ? Hauria pogut escriure sobre el tardo-franquisme barceloní un pic retornat a Barcelona ? Hauria escrit novel·les extraordinàries ?
Hauria, hauria, hauria... els condicionals són relliscosos : es basen en suposicions imaginàries, que no tenen cap concreció real, em dic. La mirada al passat acaba sent enganxosa : no ens ajuda ni a ser en el present. Ni a veure el futur. 
El que ignora Capdevila és que la seua posició tenyida subtilment de nostàlgia – i un poderós sentit de justícia afegit - és una posició característica d’Europa. Mentre a Nord-Amèrica miren el futur, a Àsia són en el present. Els europeus estem encantats en el passat.  Així el que és local connecta vivament amb el que és global .
A Europa ens passem la meitat del nostre temps pensant en el passat. És així. Ha estat així. Puc apuntar que aquesta actitud posseeix elements d’immobilitat. De quietud. 
Així que la mirada al passat, tan europea tenim el deure  de contrastar-la amb l’actitud americana, que sempre imagina el futur. I que, en cert sentit, el crea. Per això ara nosaltres mirem les pantalles dels mòbils. Perquè els americans ho han imaginat i ho han dut a la pràctica.
La meua impressió, escrita amb voluntat de servei, és que hem de comprendre la nostra posició i , doncs, començar a pensar d’una altra manera. Ens hem de moure mentalment. Pensar a la americana és una possibilitat. Imaginar el futur no és cap mala jugada. Ser en el present és una meravella. La voluntat de present és un bon propòsit, ara. L’obertura mental que representa és inqüestionable. 

Ordinador espatllat



Quan el teu ordinador personal lleugeríssim s’espatlla, t’adones tant de la de la teua fragilitat com de la incertesa de tot: fabricar un article esdevé un episodi menor de la Ilíada.

El vell ordinador polsós d’altres viatges ja no et serveix ni gota ni mica. Has d’acudir a la biblioteca local que als capvespres de pipermint és plena de persones que van a cercar films o llibres .
Retornes llavors a l’escriptura manual, terroríficament silenciosa. Tanmateix t’adones del traç de la teua mà, quasi diries del soroll del bolígraf sobre el paper...
 Només t’adones de la fressa dels cotxes, del toc de campanes , d’un cert silenci que et duu cap a temps prehistòrics  com una mena de submersió als oceans de silenci de la meditació cercant peixos abissals, de mides sense proporció. Els ulls cecs; les antenes superdesenvolupades. Són peixos que David Lynch troba en les seues hores insòlites de meditació . Per al director de cinema nord-americà, que tant ens ha admirat en les seues pel·lícules, els peixos abissals es troben al fondo d’aquest oceà de la consciència que persegueix en cada meditació . Afirma que els peixos superficials són petits : els grossos són  avall en l’oceà de la consciència – un espai comú a la humanitat.   Per a Lynch la meditació és no solament una forma de consol i ordre intern sinó una recerca d’idees i d’imatges per als seus films .
Quan el teu ordinador personal s’espatlla- posem que la pantalla s’hagi trencat – t’adones que ja has oblidat els plecs de folis escrits; t'has oblidat dels bolígrafs i les plomes o els retoladors de colors  : vermells, verds, carabassa....
A la closca d’una nou hi cap tot l’univers. Revisitant una illa deserta – quina fantasia més emboirada de llum ! – veus dos actors que parlen damunt de l’oceà que Lynch n’escorcolla les fondàries. A l’escenari hi plou sobre un piano negre. Al ras, a la intempèrie .  El Caliban de “La Tempestat” esdevé Ivan; Ariel, Gabriel. Jordi Oriol declama el seu text : actor i autor al bell teatre Bartrina  de Reus  : un home que parla sense treva i no para de dir que el llenguatge és ple de falsedats, de trampes, de virus, d’insuficiències. L’obra deu ser un bon indicador de la temperatura de la nostra vida pública : xerrem sense parar maleint un llenguatge estret i tòpic que no sabem fer nostre, que no sabem amorosir. Que se’ns esmuny.
A fora, les places de Reus plenes de gent . Una bella nota costumista per a un article d’un escriptor que té l’ordinador espatllat.

El palau


EL PALAU.


A la revista Shikar hi apareix un bon article signat per Marta Monjo sobre la història del palau dels Montcada situat al centre històric de Seròs.
Aquest palau, ara ja en desús des de fa dècades, és un notable edifici senyorial de forma rectangular, sobri en la seua façana, construït en pedra davant una notable plaça, amb unes característiques finestres situades en la part superior. Cap més luxe ; cap més indicació. L’interior no es pot pas visitar. En aquest moment encara és una propietat privada. Espero que aquest article no en sobrepugi el valor immobiliari.
És un palau del Renaixement que havia pertangut a la família dels Montcada, que tingué el màxim apogeu al segle XVI. Després, passà per un seguit de vicissituds mal documentades fins que fou, a primeries de segle, caserna de la guàrdia civil i a la segona meitat, pisos per als treballadors de les mines de carbó.  Al poble, la gent en digué “ el palàcio “ o “ el quartel “. 
Llevat d’aquest article, no en conec cap d’estudi fiable sobre l’edifici. Només vaig llegir fa anys els papers que Josep Lladonosa havia divulgat sobre la casa dels Montcada. Apassionat, i lúcid, Lladonosa va escriure un magnífic volumet sobre “La fi dels Montcada” el 1965 que bé mereix una relectura. És un altre context . Els autors de l’article sostenen que l’assassinat brutal de l’avi Guillem de Montcada al castell d’Aitona – la residència de la família al segle XV- és una de les raons que suscita que la nova residència sigui construïda a Seròs.
Aquest assassinat podria ser una tragèdia shakespeariana. Ara em sembla que cal remarcar que no és un assumpte local, intranscendent, de pura cobdícia personal. És un afer global, de caràcter antropològic, humà, general.
Si fóssim capaços de lligar aquest palau amb el que s’esdevé a Europa en el mateix període, a la Itàlia del nord o a França - l’ínclit Michel de Montaigne és del mateix segle- tindríem una lògica més consistent que l’actual, massa fragmentada, massa comarcal, massa cenyida a la ignorància activa.
Si fóssim capaços de concebre ‘n un ús i un valor interessants – amb activitat econòmica- fóra un fet extraordinari.
Una de tantes contradiccions de Lleida – de Ponent – és la dificultat d’atorgar valor al seu patrimoni arquitectònic, i si voleu , al seu imaginari cultural. 
Hem restaurat esglésies, catedrals i monestirs, però encara ens falta donar valor i sentit al patrimoni laic. Els palaus dels nobles, per exemple. A què esperem ? 







dijous, 6 d’octubre de 2016

En un institut de batxillerat a Phnom Penh

 Pol Pot .



Vam arribar a Phnom Penh coneixent les bestieses de Pol Pot comeses entre 1975 i 1979 a la capital de Cambotja.
Un company de viatge n’havia conegut el lloc i les històries en un viatge anterior: als anys noranta, amb els fets molt tendres.
La visita del lloc de confinament i tortura dels adversaris del nou règim va ser angoixant. En Pol Pot s’hi afegia un element de crueltat primitiva. L’home, en contextos extrems, pot ésser,- i ha estat-, furiosament agressiu i tremendament assassí. No sols lleons o panteres. Homes.
 Em va sorprendre que els dirigents comunistes usessin un institut dels temps colonials francesos com a presó. Aquell institut d’ensenyament secundari de Phnom Penh era molt ben construït . Posseïa un bell pati, ample, amb arbres. Les aules eren ben orientades, il·luminades. Els passadissos i escales convidaven a imaginar els estudiants cambotjans d’abans de 1975 amb una visible sociabilitat amable.
Tanmateix, després de 1975, aquell institut és una panòplia de l’horror. L’esperit d’ensenyar, sempre noble, ha fugit d’aquell lloc per sempre més.
 El silenci es torna espès. Potser un dels documents més inquietants és la fotografia de la dona, amb el seu fill, d’un militar que intentà un atemptat contra Pol Pot, i fallà. És bellíssima i coneix la mort a prop. La mort de tota la nissaga- inclòs el bebè- formava part del propòsit deliberat dels comunistes maoistes de destruir els adversaris fins a l’arrel per evitar la venjança. Matar nens també formà part de la política de Pol Pot.
Anàrem després al memorial de les fosses comunes fora de Phnom Penh entre carreteres plenes de clots i caos circulatori. El guia cambotjà ensenyava el Palau Reial, impol·lut, amb gran delectança mentre que la ciutat navegava en un laberint calorós difícil de capir per a un europeu. El sentit comunitari és molt escàs. La netedat pública, molt arbitrària. La netedat personal, perfecta.
Al memorial veiem una columna de calaveres amb forats de diversa mida i estil. Mataven tirant al cap amb tota llei de baionetes, barrons, destrals, ganivets i altres eines brutals. Escruixidor.

Només la naturalesa amorosia tanta misèria. Callàvem; escoltàvem; miràvem. Un ocellet dansava un ball de festeig nupcial davant d’una femella invisible i potser reticent. Feia gràcia, l’ocell estarrufat obrint el ventall enmig d’aquell silenci parat, quiet, sepulcral, atònit.   

Les tempestes a la Caríntia : una evocació .

CICLOVIA A LA DRAVA. 


Les tempestes a la Caríntia són fabulosament tonants, espectaculars, denses, grises, espesses, copioses, sobtades, nuvoloses, ventoses.
Després d’una llarga excursió amb bicicleta per la vall de Rosental, ondulada, floral, amb pobles que inciten a la calma,  per la banqueta del riu Drau, Drava, en italià, uns cops de vent sobtats remouen les fulles dels xops, que fimbregen com banderes espantades, fan ondular l’aigua quieta del riu, sacsegen la calma de la tarda d’estiu, amb sol fort, de forat, que diuen a Lleida.
S’inicia la pluja sobtada : vent, aigua i nuvolades grises que tapen el cel.
Durant la tarda el sol cremava les cames, el clatell, els braços, les galtes. De cop, l’aigua cau de biaix, nerviosament.  
 Durant el migdia i la tarda, a tocar del Drauweg, els camins de bicicletes circumdaven les pobles agrícoles i quiets de l’Àustria tranquil·la, de grans cases amb jardins, de garatges oberts, d’algun enorme tractor furient que condueix un jove esventat.
M’he estirat, exhaust, sota un noguer, vora les cases. He pedalat, fluent. He pujar costes; les he baixat. He corregut sota la tempesta.
Als boscos sense llum, la màgia dels arbres que no deixen traspassar la llum solar completa de la tarda.
Sobre un turó creixen roures, i avets  amb velocitat vertiginosa : llances erectes sobre un cel molt clar. De tant en tant, núvols blancs.
De tant en tant, esglésies i cristos en la creu. Vora el camí, en una església, veig dos ornaments d’un blanc de núvia, com dos estendards deixats per al record d’un casament, d’una vida que comença.
Al poblet disseminat, una església de campanar altíssim i esvelt competeix en alçada amb un til·ler meravellosament fresc. A les places i jardins d’Àustria, til·lers ; a les de França, plataners.
Des del cafè rural, homes i dones panxuts beuen cervesa o cafè sota els para-sols. Les cases són tancades ; els ciclistes passen suats. Hi ha pastissos i tortells als aparadors dels cafès. Llaminers.
Al camp, bancals d’ordi grocs encara per segar. Les espigues amb el coll decantat, preparats per a la sega. Camps de panís arrenglerats a ran d’hotel. Camps de guaret.
Plou sense parar : arrecerats als arbres, miro els bosquets. Els arbres xopats  semblen agrair quietament aquesta aigua que em regalima per les cames. En un instant, sento el cosmos, harmoniós, sota el fantàstic temporal. A punt d’esdevenir camí, aiguat i broma grisa entre els arbres.


SER EN EL PRESENT

SER EN EL PRESENT.

Llorenç Capdevila publicà un article esplèndid recordant la magnífica i poc coneguda obra en prosa de Josep Maria Planas, que, tal com és conegut en la clientela catalanista, fou un escriptor joveníssim que implosionà a la Catalunya dels anys trenta. Capdevila recordà les obres que ens han restat d’ell i es planyé que fos assassinat – ara en  diríem mort en un atemptat de pistolers d’extrema esquerra - quan l’ escriptor- periodista barceloní només tenia 29 anys, en aquell moment lluminós, feraç i creatiu que tenen algunes vides .
Tots comprenem amb dolor les vides segades abans d’hora . En aquell temps n’hi hagué moltes. En bona part, a Catalunya encara estem  curant els traumes d’aquella dècada vertiginosa.
Entenc que Capdevila imaginà què hauria pogut escriure Planas de tot el que s’esdevingué després : hauria estat un tenaç corresponsal de guerra ? hauria escrit pàgines memorables sobre l’exili ? Hauria pogut escriure sobre el tardo-franquisme barceloní un pic retornat a Barcelona ? Hauria escrit novel·les extraordinàries ?
Hauria, hauria, hauria... els condicionals són relliscosos : es basen en suposicions imaginàries, que no tenen cap concreció real, em dic. La mirada al passat acaba sent enganxosa : no ens ajuda ni a ser en el present. Ni a veure el futur.
El que ignora Capdevila és que la seua posició tenyida subtilment de nostàlgia – i un poderós sentit de justícia afegit - és una posició característica d’Europa. Mentre a Nord-Amèrica miren el futur, a Àsia són en el present. Els europeus estem encantats en el passat.  Així el que és local connecta vivament amb el que és global .
A Europa ens passem la meitat del nostre temps pensant en el passat. És així. Ha estat així. Puc apuntar que aquesta actitud posseeix elements d’immobilitat. De quietud.
Així que la mirada al passat, tan europea tenim el deure  de contrastar-la amb l’actitud americana, que sempre imagina el futur. I que, en cert sentit, el crea. Per això ara nosaltres mirem les pantalles dels mòbils. Perquè els americans ho han imaginat i ho han dut a la pràctica.
La meua impressió, escrita amb voluntat de servei, és que hem de comprendre la nostra posició i , doncs, començar a pensar d’una altra manera. Ens hem de moure mentalment. Pensar a la americana és una possibilitat. Imaginar el futur no és cap mala jugada. Ser en el present és una meravella. La voluntat de present és un bon propòsit, ara. L’obertura mental que representa és inqüestionable.


dilluns, 12 de setembre de 2016

Luang Prabang.

Luang Prabang.





Antiga capital de Laos del segle XV, diu somrient el guia que ha après castellà a Cuba. La ciutat és petita. Només hi ha tres carrers i dos rius que la circumden. I somriu. El riu Mekong i en Nam Khan, que n’és un afluent. El Mekong, que naix a Himàlaia i desemboca al mar de la Xina, és a tocar de l’hotel. Els carrers provenen de l’època colonial francesa. Es van declarar independents  de França el 1954 , afirma amb la lliçó apresa. Ara Laos és un país comunista. Hi ha un sol partit; ell hi pertany. N’està content.   
El Mekong sempre baixa marronós. És ample, calmat i hipnòtic. S’assembla a una antiga via romana fluvial. És mare i món, ens diu. De tant en tant hi veus barques allargades o naus que el solquen d’un costat a l’altre; pescadors, canalla bruna que rellueix al sol, cases a la vora amb motos i parabòliques. Boscos de bambú. Arbres memorables.
Quan arribes a l’hotel et conviden a un té verd, somrients. El sostre és de fusta, d’aire colonial. Els laosians són petits i somriuen.
A l’aeroport tot és més manual, diu la companya de viatge. En el control de passaports els funcionaris militars estan col·locats l’un darrera l’altre, rere unes estranyes finestretes on esperes perquè et facin el visat. Són joves, o ho semblen. Al cap de quatre funcionaris et fan pagar trenta-sis dòlars per cap – un pel servei, s’especifica. Ja tens el visat i el passaport timbrat.
A la ciutat hi veig plantes que em recorden un viatge a un país tropical. Els records se’m barregen. Palmeres i cocoters i cases que semblen fetes de llauna. Plantes penjades d’arrels aèries. L’hotel és de dos plantes. L’ humitat és densa. El silenci és dens. Al vespre se senten els cants dels monjos budistes. Al matí, els timbals ressonen com una incitació a la diligència. Hi ha un aire de felicitat que es desprèn de l’ambient.




El clima és tropical i ara que vénen vostès de vacances és el temps de les pluges, diu el guia. I somriu. Quan vol expressar una cosa delicada somriu.
Quan recorda que són independents des de 1975, somriu. Quan recorda que el seu comunisme no és com el de Cuba, on fins la llet de les vaques és de l’estat, somriu.  
Ens passem la tarda veient pagodes budistes. Fem fotografies. Educadament plou cap al tard, al final de la visita. La pluja és una mica calenta. Pugem dalt d’un turó: graonades; budes del perdó, budes de la pau, turistes, un cel immens damunt d’un riu que no s’acaba mai. Ens asseiem llarga estona observant la posta del sol. Lentíssima. Som a Luang Prabang. El sol es demora entre núvols i selva. Recollim les flors caigudes de shampà- a la Polinèsia, en diuen tiaré. Riem.  Ens sembla possible que siguem tan feliços. 

Publicat a Lectura de Segre 11 de setembre de 2016.

dimarts, 6 de setembre de 2016

La mandra no és un ocell.


VERSOS REVERSOS.








Les formes del poeta Francesc Gelonch i Bosch, que ha publicat fa poc “La mandra no és un ocell”, no conviden a la teorització sense dir obvietats grosses, de pota d’elefant, ruboritzadores. La seua poesia, escrita en un arc temporal que abraça tota la joventut conscient, és pensada i escrita per a ser dita entre conversos. Vull dir entre poetes i lectors que combreguen en la mateixa fe. El vaig sentiramb goig als recitals primaverals de poesia del Bar Gilda de Lleida i em va semblar que estava avesat a un públic acostumat a avantguardes, il·luminacions i exploracions. A mi em va agradar però potser el públic lleidatà està més avesat als estàndards.  Vull dir a poesia més convencional. El poeta, però, m’afirmà que sabia on anava, que els seus camins literaris són transitats per molts altres poetes del món. Havent-lo sentit, vaig escriure’n aquest paper en què la lògica queda trastocada.   Les lògiques dels discursos s’assemblen malament. De cop, les paraules cel, home en cos de camisa a la terrassa, núvol, canya de cervesa, poeta recitant, mestra jubilada rient, fina noia arbequina, capellà que temps ha penjà el hàbits, pell morena i flor al clavell esdevenen melodies cal·ligràfiques de la poesia dita. Dir modifica la respiració; recitar mou les papallones invisibles entre les falcilles del capvespre.El desig, que havia estat cenyit amb corretja de cuiro, ha cridat les seues lleis . El llenguatge ha sortit de la gàbia. Les lògiques de les lleis s’assemblen malament. De cop, no hi ha una sola llei. Homes terrosos surten del ventre de la caverna; pàl·lids, parlen un altre llenguatge encara amb impressionades lluentors de sol nou. Els que encara habiten la foscúria tenen ulls grossos molt adaptables, desproporcionats, tirant a granota, amb bosses grosses que lliguen amb la panxa. Llurs dones mengen amb coberts; beuen vi amb aire displicent. Miren però no s’hi veuen. Escolten però no hi senten. 
Les lògiques de l’aparença s’assemblen malament.   ¿Per què hauries de seure a les escales d’una església medieval ja dessacralitzada si no haguessis begut la garnatxa blanca de la poesia dius en silencia a una noia bruna ? A les catedrals del vers les frases es couen al punt, però la frase segueix.No hi ha amor de viure sense desesper de viure. Una cita sosté un article, però la frase segueix. 



dimarts, 30 d’agost de 2016

ORIENT.






No puc separar la lectura de “Haru“ de la presentació que en féu l’escriptora Flàvia Company a la llibreria Punt del Llibre de Lleida. La novel·lista es va mostrar als meus ulls com a musculada, incisiva, lúcida, sàvia. La novel·la de Flàvia Company és escrita des d’una rara saviesa que, pel que ella mateixa relatà, prové de la meditació, la lectura i l’escriptura continuada.
Contà que en la seua genealogia familiar posseïa un seu padrí del Pla de l’Urgell lector que només llegia el Quijote i les novel·les que anava escrivint la seua néta, escriptora precoç i admirada : publicà la seua primera novel·la als disset anys.
Haru és una lectura profunda que convida a l’atenció i a l’observació d’un mateix : als pensaments, a les paraules, a les accions. A la idea de biografia com a destí, com a misteri.
Literàriament presenta una feblesa : l’humor hi apareix poc o no hi apareix gens. La compassió, sí; en diversos personatges : la mare que passeja les sabates que robà el seu fill és un dels grans secundaris de la novel·la . 
L’altra inquietud és que l’amor com a invenció humana, com a passió, hi apareix com un malentès. Com una desil·lusió.
La forma senzilla de narrar – suficient és suficient- és una forma d’encarar la profunditat des de la força dels contes més antics, més pre-cerebrals, més associats al conte com a misteri. 
Una de les intuïcions que defineixen el llibre és que l’eixamplament de l’espai comporta l’anorreament del temps.  La concepció de l’espai queda remarcada, subratllada. L’espai és Orient, sense precisions nacionals. Una mena d’Orient absolut, nu. El temps queda indefinit, en cert sentit, anul·lat. 
El personatges són, en general, despullats de psicologia en el sentit que els defineixen llurs accions, no pas l’assaig de penetrar en llur psique a través de les paraules, els judicis o el raciocini. 
Haru és i es mostra en el que és.
Estilísticament, la contenció, la mesura sol ser la norma. L’excés és esporgat. Menos es más. Suficient és suficient.
L’abolició de la voluntat realista- el mirall que es passeja al llarg del camí- atansa la novel·la a les fonts primeres de la narració no tant en el sentit d’engalzar històries com en les mil i una nits o el Quijote sinó en la línia d’una novel·la de formació que s’escapa del clixé i cerca altres formes de coneixement.
En aquest sentit, Haru és una novel·la que convida al silenci. A l’atenció a la respiració. Dir modifica la respiració. Escriure, també


dissabte, 13 d’agost de 2016

EL NAZI DE SIURANA.


Arribat a la tercera edició, “El nazi de Siurana” de Toni Orensanz és un bon treball d’investigació periodística que conté una variada composició d’ingredients que els converteixen en un suc de fruita vermella. Vitamínic i atrevit perquè repassa un dels temes més candents del segle XX : els nazis que trobaren refugi a Espanya.
D’entrada, indaga un mite oral que al Priorat era prou conegut : un personatge suspecte, d’un passat fosc, que viu entre boscos i muntanyes prop d’un indret mític : Siurana, Sant Joan del Codolar, el Montsant i Prades. Quan s’hi instal·la - anys 50- , és un lloc remot, amagat, secret.
Segon, aquest personatge està casat amb una dona que el sobrevisqué . Parella sense fills, ella, de nom Anita Salden, es comporta d’una manera secreta i severa en el moment de ser entrevistada pel periodista . Es tracta d’un dels cims literaris del llibre . Molt novel·lesc. Oculta, també el seu passat.
Tercer, a Siurana Jan Buyse – aquest és el nom del personatge- conviu de manera distant amb un altre homenot que cerca pau i refugi a la vila de Siurana : Joan Sales  i la seua muller.
Jan Buyse, el nazi flamenc; Joan Sales, el catalanista catòlic. El llibre va destrenant el embolics de Jan Buyse d’una manera paulatina, a l’estil de les novel·les de misteri.
Quart, amb un estil que sembla despentinat, que manté tot del lligams amb elements d’intriga, com ara un viatge cercant un arxiu a Brussel·les .
Mite, novel·la, periodisme. A Toni Orensanz se l’ha de felicitar per aquest volum reeixit: compleix amb escreix les expectatives del lector. Explica amb un sentit popular. Transcendeix l’anècdota menuda; apunta alguns elements esotèrics . Sap descabdellar la madeixa .
Com els bons herois detectius, troba una coadjuvant : la traductora de neerlandès que li permet d’escriure escenes de novel·la negra, com ara un intent fallit i un altre de reeixit, d’assassinar dos membres de la resistència, en un acte de venjança.
En resum, un bon volum tant o més suggerent que el que escrigué en 2008 , “L’ òmnibus de la mort: parada Falset”, que si el lector no el coneix, l’invito que el llegeixi.
Potser només subratllaria que Toni Orensanz és més  precís quan narra escenes que quan especula teories o elucubra. Tampoc s’enfanga gaire en la psicologia profunda del personatge.
Malgrat tot, Jan Buyse queda ben retratat : metòdic, puntual, perseverant, estudiós de llengües, tret del català. Sense fills, mitòman. Trescadors de tres-mils al Pirineu. Supervivent.    


versos .

VERSOS REVERSOS. Les formes del poeta Francesc Gelonch i Bosch, que ha publicat fa poc “La mandra no és un ocell”, no con...