Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2016

Emily Dickinson.

Imatge
EMILY DICKINSON. 

Mentre mirava de digerir el film en què succeeixen poques coses, vaig pensar que un dels reptes intel·lectuals més seductors per a un director de cinema sensible és traslladar-hi la vida dels poetes estimats. Sobretot quan del que es tracta és de mostrar la vida privada (i pública) d’una dona que a penes es va moure de casa seua, que la gran passió era interior : la poesia.  
Això no obstant, els exemples reeixits són escassos. “Historia de una pasión”, biografia d’Emily Dickinson a la gran pantalla és un exemple d’una certa dignitat però encara no aconsegueix del tot de presentar la poeta d’una forma encantadora ni tampoc convida l’espectador a anar a les biblioteques a cercar els llibres editats de la poeta en qüestió. Potser aquest és el fet més defectuós del film : no sap dir la bellesa de la poesia de la Dickinson. Es queda molt avall . Només presenta la poeta cosint els seus quaderns de poesia en aquest debat etern entre publicar-los o no publicar-los.
En els asp…

NOVEL·LISTES AL CLUB DE LECTURA

LECTURES AL CLUB DE LA BIBLIOTECA D'ALPICAT.










Al club de lectura d’Alpicat, el novel·lista Sebastià Alzamora, atacat pels virus d’un refredat, indicava que un dels seus interessos a “La malcontenta” era relatar l’afany de llibertat d’una dona mallorquina del segle XIX que s’ajunta  a un bandoler conegut, documentat a Llucmajor.
La paradoxa del conflicte – n’Antonia viu en una família adversa, aspra , contraria- és que, alliberada de la família, la dona no presenta altra forma de realització personal que l’amor incondicional a un bandoler d’una fredor mortífera. 
El bandoler, com a tipus literari, presenta una llarga i complexa història literària. Sebastià Alzamora ha fet la seua tria estilística política i moral que s’ha expressat en un estil que ell anomena de punta seca, imitant la tècnica i l’estil del gravat.
Aquesta tècnica és la inversa de luxúria del barroc : concisió expressiva, netedat de traç, diàlegs acerats, contrapunts lírics ...  Tanmateix no acaba de quallar en un públic…

Puig de Randa. L'esperit del lloc.

Imatge
PUIG DE RANDA.
Les impressions més vives d’un viatge: des de l’ermita de sant Honorat, a Puig de Randa , mirar des de dalt la terra cultivada de Mallorca, sense cap hotel visible. Tota una estesa de verds i alqueries.  Al fons del paisatge, el sol que brilla entre núvols de plom i la silueta meravellosa  de l’illa de Cabrera. A mà dreta, el poble de Llucmajor. Aquesta vegada hem estat al centre de l’illa, a prop d’Algaida. Excepte el brogit continu dels avions que s’enlairen des de l’aeroport de Palma, et sents en una illa amb feixes llaurades i fumeres de capvespre. Només hi passen ciclistes virolats. Una pintada catalanofòbica,  mig esborrada, a la carretera cap a Sineu.  Un embalum de carreteres i autovies formidable que desmeteix el tòpic de l'illa de la calma.

Feliçment, a Puig de Randa una dona que és una monja seglar ens obre la port de clausura, ens acull i ens explica el magnífic lloc obert al sol, il·luminat on xerren uns que fan un recés. Hi veig una petita ermita on estigué…

Dante Alighieri.

DANTE


les dimensions físiques de l'infern segons Boticcelli
Sobre la taula una vella maleta atrotinada . A dins, llibres de la joventut arrenglerats, apilats. Entre els llibres dels vint anys, la Divina Comèdia del Dante, en castellà, acarada amb el text italià, que mai vaig llegir del tot. Puc endevinar com em sentia – profundament estranyat – davant d’una obra antiga que no coneixia gens ni tampoc posseïa la gosadia del que s’atreveix, per si sol, sense la mà del mestre ni l’olor del guix a caminar per les parets de l’infern. De gran – La Divina Comèdia només s’entén de gran - vaig fer-ne la primera lectura en un moment de crisi personal. Un cant cada dia. Per primera vegada entrava per les foscors, els passadissos, els boscos, les voltes i cercles de l’infern, sense llum, amb la llum morta. L’infern és un viatge permanent en forma de gir descendent. L’infern del Dante té el color de les nostres angoixes. A vegades , la suor dels nostres somnis més complicats.
En els dies que l’he …

Estranya forma de vida

Imatge
Un breviari.



En la pacífica visió que ens construïm de les coses, cal consignar-hi l’alegre irracionalitat ambiental  que tots observem sense alterar-nos ni gota ni mica.
La lectura del darrer volum publicat per Ferran Sàez, que ell ha intitulat “Estranya forma de vida” produeix un efecte intel·lectualment molt energètic que provisionalment anomenaré “ incitació activa a la racionalitat il·lustrada”.
Tot seguit el públic lector aixecarà les pancartes de totes les il·lusions màgiques que ens mouen, de tots els mantres que repetim sense reflexionar : les raons dels cor i els sentiments més variats, les formes més sofisticades de la incivilització- el crits, les variants dels insults, certes carades, certs primitivismes o rareses diverses: descontrols, ignorància activa i passiva, les impostures i , al capdavall, la ingratitud o , si volen, la passió per la play station o potser l’Iphone 7.
També hi podrem afegir les formes de l’ espontaneïsme – la santa i alegre espontaneïtat !
Tanmateix no …

Matxicot

Imatge
Matxicot .

Les formes de la memòria són interessants per a la comprensió d’una societat.  El grafòman Josep Pla ho havia escrit  per activa i per passiva . Tanmateix , la intenció i l’estil de Matxicot presenten poques similituds amb l’estil i la manera d’escriure del solitari de Palafrugell. Matxicot i Josep Pla són als antípodes literaris. Sarcàstic l’un; loquaç i contingudament sentimental, l’altre.   
Sota la màscara literària de Matxicot,  Joan Pedrol hi expressa  més l’esperit de polèmic de Friedrich Nietzsche - la seua voluntat d’humor en forma de lleixiu dissolvent -  que la voluntat memorialista del periodista Josep Pla, vinculat -ara ho sabem-, en un sentit ampli, a la cultura industrial dels taps de suro de Palafrugell. Són dos moments crucials en la història del segle XX i XXI : Josep Pla intenta recuperar a través de les memòries – de la literatura- tot allò perdut en la guerra  i en la revolució. Joan Pedrol assaja una mena d’implacable i verinosa sàtira de la societat sor…

la dansa

Ara que els arbres de les avingudes estan grocs com la nostra pell, deu ser el moment per a enyorar el cos  sense angoixa, embrunit pel sol.  Quan veus, atònit, una representació de dansa, és el moment que t’adones de la immobilitat quotidiana dels nostres cossos. A les cuixes fibrades de les ballarines- cuixes formoses de pura il·lusió – hi veus una forma de tensió àgil que et permet d’intuir les hores de ball, les hores de tensió continguda, el plaer del moviment. La felicitat del moviment.
La dansa , entre nosaltres, és un art insòlit, desconegut , però els ulls dels espectadors estan vius al teatre on es representa l'obra.  I desconcertat, quan veus una parella de ballarins que han sincronitzats llurs moviments, tendeixes a escriure més noucentista. La dansa és art luxós. Un ballarí dolçament flexible de cabell rullat  que conta amb el seu cos una història d’amor és una exhalació de plaer qu ni la ment sap recordar amb precisió.

Ser en el present.

SER EN EL PRESENT.

Llorenç Capdevila publicà un article esplèndid recordant la magnífica i poc coneguda obra en prosa de Josep Maria Planas, que, tal com és conegut en la clientela catalanista, fou un escriptor joveníssim que implosionà a la Catalunya dels anys trenta. Capdevila recordà les obres que ens han restat d’ell i es planyé que fos assassinat – ara en  diríem mort en un atemptat de pistolers d’extrema esquerra - quan l’escriptor- periodista barceloní només tenia 29 anys, en aquell moment lluminós, feraç i creatiu que tenen algunes vides .
Tots comprenem amb dolor les vides segades abans d’hora . En aquell temps n’hi hagué moltes. En bona part, a Catalunya encara estem  curant els traumes d’aquella dècada vertiginosa. 
Entenc que Capdevila imaginà què hauria pogut escriure Planas de tot el que s’esdevingué després : hauria estat un tenaç corresponsal de guerra ? hauria escrit pàgines memorables sobre l’exili ? Hauria pogut escriure sobre el tardo-franquisme barceloní un pic retor…

Ordinador espatllat

Quan el teu ordinador personal lleugeríssim s’espatlla, t’adones tant de la de la teua fragilitat com de la incertesa de tot: fabricar un article esdevé un episodi menor de la Ilíada.

El vell ordinador polsós d’altres viatges ja no et serveix ni gota ni mica. Has d’acudir a la biblioteca local que als capvespres de pipermint és plena de persones que van a cercar films o llibres .
Retornes llavors a l’escriptura manual, terroríficament silenciosa. Tanmateix t’adones del traç de la teua mà, quasi diries del soroll del bolígraf sobre el paper...
 Només t’adones de la fressa dels cotxes, del toc de campanes , d’un cert silenci que et duu cap a temps prehistòrics  com una mena de submersió als oceans de silenci de la meditació cercant peixos abissals, de mides sense proporció. Els ulls cecs; les antenes superdesenvolupades. Són peixos que David Lynch troba en les seues hores insòlites de meditació . Per al director de cinema nord-americà, que tant ens ha admirat en les seues pel·lícules, els …

El palau

EL PALAU.
A la revista Shikar hi apareix un bon article signat per Marta Monjo sobre la història del palau dels Montcada situat al centre històric de Seròs.
Aquest palau, ara ja en desús des de fa dècades, és un notable edifici senyorial de forma rectangular, sobri en la seua façana, construït en pedra davant una notable plaça, amb unes característiques finestres situades en la part superior. Cap més luxe ; cap més indicació. L’interior no es pot pas visitar. En aquest moment encara és una propietat privada. Espero que aquest article no en sobrepugi el valor immobiliari.
És un palau del Renaixement que havia pertangut a la família dels Montcada, que tingué el màxim apogeu al segle XVI. Després, passà per un seguit de vicissituds mal documentades fins que fou, a primeries de segle, caserna de la guàrdia civil i a la segona meitat, pisos per als treballadors de les mines de carbó.  Al poble, la gent en digué “ el palàcio “ o “ el quartel “. 
Llevat d’aquest article, no en conec cap d’estudi…

En un institut de batxillerat a Phnom Penh

Imatge
Pol Pot .

Vam arribar a Phnom Penh coneixent les bestieses de Pol Pot comeses entre 1975 i 1979 a la capital de Cambotja. Un company de viatge n’havia conegut el lloc i les històries en un viatge anterior: als anys noranta, amb els fets molt tendres. La visita del lloc de confinament i tortura dels adversaris del nou règim va ser angoixant. En Pol Pot s’hi afegia un element de crueltat primitiva. L’home, en contextos extrems, pot ésser,- i ha estat-, furiosament agressiu i tremendament assassí. No sols lleons o panteres. Homes.  Em va sorprendre que els dirigents comunistes usessin un institut dels temps colonials francesos com a presó. Aquell institut d’ensenyament secundari de Phnom Penh era molt ben construït . Posseïa un bell pati, ample, amb arbres. Les aules eren ben orientades, il·luminades. Els passadissos i escales convidaven a imaginar els estudiants cambotjans d’abans de 1975 amb una visible sociabilitat amable. Tanmateix, després de 1975, aquell institut és una panòplia de l’…

Les tempestes a la Caríntia : una evocació .

CICLOVIA A LA DRAVA. 

Les tempestes a la Caríntia són fabulosament tonants, espectaculars, denses, grises, espesses, copioses, sobtades, nuvoloses, ventoses. Després d’una llarga excursió amb bicicleta per la vall de Rosental, ondulada, floral, amb pobles que inciten a la calma,  per la banqueta del riu Drau, Drava, en italià, uns cops de vent sobtats remouen les fulles dels xops, que fimbregen com banderes espantades, fan ondular l’aigua quieta del riu, sacsegen la calma de la tarda d’estiu, amb sol fort, de forat, que diuen a Lleida. S’inicia la pluja sobtada : vent, aigua i nuvolades grises que tapen el cel. Durant la tarda el sol cremava les cames, el clatell, els braços, les galtes. De cop, l’aigua cau de biaix, nerviosament.    Durant el migdia i la tarda, a tocar del Drauweg, els camins de bicicletes circumdaven les pobles agrícoles i quiets de l’Àustria tranquil·la, de grans cases amb jardins, de garatges oberts, d’algun enorme tractor furient que condueix un jove esventat. M’he e…

SER EN EL PRESENT

SER EN EL PRESENT.
Llorenç Capdevila publicà un article esplèndid recordant la magnífica i poc coneguda obra en prosa de Josep Maria Planas, que, tal com és conegut en la clientela catalanista, fou un escriptor joveníssim que implosionà a la Catalunya dels anys trenta. Capdevila recordà les obres que ens han restat d’ell i es planyé que fos assassinat – ara en  diríem mort en un atemptat de pistolers d’extrema esquerra - quan l’ escriptor- periodista barceloní només tenia 29 anys, en aquell moment lluminós, feraç i creatiu que tenen algunes vides . Tots comprenem amb dolor les vides segades abans d’hora . En aquell temps n’hi hagué moltes. En bona part, a Catalunya encara estem  curant els traumes d’aquella dècada vertiginosa. Entenc que Capdevila imaginà què hauria pogut escriure Planas de tot el que s’esdevingué després : hauria estat un tenaç corresponsal de guerra ? hauria escrit pàgines memorables sobre l’exili ? Hauria pogut escriure sobre el tardo-franquisme barceloní un pic reto…

Luang Prabang.

Imatge
Luang Prabang.





Antiga capital de Laos del segle XV, diu somrient el guia que ha après castellà a Cuba. La ciutat és petita. Només hi ha tres carrers i dos rius que la circumden. I somriu. El riu Mekong i en Nam Khan, que n’és un afluent. El Mekong, que naix a Himàlaia i desemboca al mar de la Xina, és a tocar de l’hotel. Els carrers provenen de l’època colonial francesa. Es van declarar independents  de França el 1954 , afirma amb la lliçó apresa. Ara Laos és un país comunista. Hi ha un sol partit; ell hi pertany. N’està content.   
El Mekong sempre baixa marronós. És ample, calmat i hipnòtic. S’assembla a una antiga via romana fluvial. És mare i món, ens diu. De tant en tant hi veus barques allargades o naus que el solquen d’un costat a l’altre; pescadors, canalla bruna que rellueix al sol, cases a la vora amb motos i parabòliques. Boscos de bambú. Arbres memorables.
Quan arribes a l’hotel et conviden a un té verd, somrients. El sostre és de fusta, d’aire colonial. Els laosians són peti…

La mandra no és un ocell.

Imatge
VERSOS REVERSOS.








Les formes del poeta Francesc Gelonch i Bosch, que ha publicat fa poc “La mandra no és un ocell”, no conviden a la teorització sense dir obvietats grosses, de pota d’elefant, ruboritzadores. La seua poesia, escrita en un arc temporal que abraça tota la joventut conscient, és pensada i escrita per a ser dita entre conversos. Vull dir entre poetes i lectors que combreguen en la mateixa fe. El vaig sentiramb goig als recitals primaverals de poesia del Bar Gilda de Lleida i em va semblar que estava avesat a un públic acostumat a avantguardes, il·luminacions i exploracions. A mi em va agradar però potser el públic lleidatà està més avesat als estàndards.  Vull dir a poesia més convencional. El poeta, però, m’afirmà que sabia on anava, que els seus camins literaris són transitats per molts altres poetes del món. Havent-lo sentit, vaig escriure’n aquest paper en què la lògica queda trastocada.   Les lògiques dels discursos s’assemblen malament. De cop, les paraules cel, home …
Imatge
ORIENT.




No puc separar la lectura de “Haru“ de la presentació que en féu l’escriptora Flàvia Company a la llibreria Punt del Llibre de Lleida. La novel·lista es va mostrar als meus ulls com a musculada, incisiva, lúcida, sàvia. La novel·la de Flàvia Company és escrita des d’una rara saviesa que, pel que ella mateixa relatà, prové de la meditació, la lectura i l’escriptura continuada.
Contà que en la seua genealogia familiar posseïa un seu padrí del Pla de l’Urgell lector que només llegia el Quijote i les novel·les que anava escrivint la seua néta, escriptora precoç i admirada : publicà la seua primera novel·la als disset anys.
Haru és una lectura profunda que convida a l’atenció i a l’observació d’un mateix : als pensaments, a les paraules, a les accions. A la idea de biografia com a destí, com a misteri.
Literàriament presenta una feblesa : l’humor hi apareix poc o no hi apareix gens. La compassió, sí; en diversos personatges : la mare que passeja les sabates que robà el seu fill és un d…
EL NAZI DE SIURANA.

Arribat a la tercera edició, “El nazi de Siurana” de Toni Orensanz és un bon treball d’investigació periodística que conté una variada composició d’ingredients que els converteixen en un suc de fruita vermella. Vitamínic i atrevit perquè repassa un dels temes més candents del segle XX : els nazis que trobaren refugi a Espanya. D’entrada, indaga un mite oral que al Priorat era prou conegut : un personatge suspecte, d’un passat fosc, que viu entre boscos i muntanyes prop d’un indret mític : Siurana, Sant Joan del Codolar, el Montsant i Prades. Quan s’hi instal·la - anys 50- , és un lloc remot, amagat, secret. Segon, aquest personatge està casat amb una dona que el sobrevisqué . Parella sense fills, ella, de nom Anita Salden, es comporta d’una manera secreta i severa en el moment de ser entrevistada pel periodista . Es tracta d’un dels cims literaris del llibre . Molt novel·lesc. Oculta, també el seu passat. Tercer, a Siurana Jan Buyse – aquest és el nom del personatge-…