dijous, 6 d’octubre de 2016

Les tempestes a la Caríntia : una evocació .

CICLOVIA A LA DRAVA. 


Les tempestes a la Caríntia són fabulosament tonants, espectaculars, denses, grises, espesses, copioses, sobtades, nuvoloses, ventoses.
Després d’una llarga excursió amb bicicleta per la vall de Rosental, ondulada, floral, amb pobles que inciten a la calma,  per la banqueta del riu Drau, Drava, en italià, uns cops de vent sobtats remouen les fulles dels xops, que fimbregen com banderes espantades, fan ondular l’aigua quieta del riu, sacsegen la calma de la tarda d’estiu, amb sol fort, de forat, que diuen a Lleida.
S’inicia la pluja sobtada : vent, aigua i nuvolades grises que tapen el cel.
Durant la tarda el sol cremava les cames, el clatell, els braços, les galtes. De cop, l’aigua cau de biaix, nerviosament.  
 Durant el migdia i la tarda, a tocar del Drauweg, els camins de bicicletes circumdaven les pobles agrícoles i quiets de l’Àustria tranquil·la, de grans cases amb jardins, de garatges oberts, d’algun enorme tractor furient que condueix un jove esventat.
M’he estirat, exhaust, sota un noguer, vora les cases. He pedalat, fluent. He pujar costes; les he baixat. He corregut sota la tempesta.
Als boscos sense llum, la màgia dels arbres que no deixen traspassar la llum solar completa de la tarda.
Sobre un turó creixen roures, i avets  amb velocitat vertiginosa : llances erectes sobre un cel molt clar. De tant en tant, núvols blancs.
De tant en tant, esglésies i cristos en la creu. Vora el camí, en una església, veig dos ornaments d’un blanc de núvia, com dos estendards deixats per al record d’un casament, d’una vida que comença.
Al poblet disseminat, una església de campanar altíssim i esvelt competeix en alçada amb un til·ler meravellosament fresc. A les places i jardins d’Àustria, til·lers ; a les de França, plataners.
Des del cafè rural, homes i dones panxuts beuen cervesa o cafè sota els para-sols. Les cases són tancades ; els ciclistes passen suats. Hi ha pastissos i tortells als aparadors dels cafès. Llaminers.
Al camp, bancals d’ordi grocs encara per segar. Les espigues amb el coll decantat, preparats per a la sega. Camps de panís arrenglerats a ran d’hotel. Camps de guaret.
Plou sense parar : arrecerats als arbres, miro els bosquets. Els arbres xopats  semblen agrair quietament aquesta aigua que em regalima per les cames. En un instant, sento el cosmos, harmoniós, sota el fantàstic temporal. A punt d’esdevenir camí, aiguat i broma grisa entre els arbres.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

versos .

VERSOS REVERSOS. Les formes del poeta Francesc Gelonch i Bosch, que ha publicat fa poc “La mandra no és un ocell”, no con...