Les tempestes a la Caríntia : una evocació .

CICLOVIA A LA DRAVA. 


Les tempestes a la Caríntia són fabulosament tonants, espectaculars, denses, grises, espesses, copioses, sobtades, nuvoloses, ventoses.
Després d’una llarga excursió amb bicicleta per la vall de Rosental, ondulada, floral, amb pobles que inciten a la calma,  per la banqueta del riu Drau, Drava, en italià, uns cops de vent sobtats remouen les fulles dels xops, que fimbregen com banderes espantades, fan ondular l’aigua quieta del riu, sacsegen la calma de la tarda d’estiu, amb sol fort, de forat, que diuen a Lleida.
S’inicia la pluja sobtada : vent, aigua i nuvolades grises que tapen el cel.
Durant la tarda el sol cremava les cames, el clatell, els braços, les galtes. De cop, l’aigua cau de biaix, nerviosament.  
 Durant el migdia i la tarda, a tocar del Drauweg, els camins de bicicletes circumdaven les pobles agrícoles i quiets de l’Àustria tranquil·la, de grans cases amb jardins, de garatges oberts, d’algun enorme tractor furient que condueix un jove esventat.
M’he estirat, exhaust, sota un noguer, vora les cases. He pedalat, fluent. He pujar costes; les he baixat. He corregut sota la tempesta.
Als boscos sense llum, la màgia dels arbres que no deixen traspassar la llum solar completa de la tarda.
Sobre un turó creixen roures, i avets  amb velocitat vertiginosa : llances erectes sobre un cel molt clar. De tant en tant, núvols blancs.
De tant en tant, esglésies i cristos en la creu. Vora el camí, en una església, veig dos ornaments d’un blanc de núvia, com dos estendards deixats per al record d’un casament, d’una vida que comença.
Al poblet disseminat, una església de campanar altíssim i esvelt competeix en alçada amb un til·ler meravellosament fresc. A les places i jardins d’Àustria, til·lers ; a les de França, plataners.
Des del cafè rural, homes i dones panxuts beuen cervesa o cafè sota els para-sols. Les cases són tancades ; els ciclistes passen suats. Hi ha pastissos i tortells als aparadors dels cafès. Llaminers.
Al camp, bancals d’ordi grocs encara per segar. Les espigues amb el coll decantat, preparats per a la sega. Camps de panís arrenglerats a ran d’hotel. Camps de guaret.
Plou sense parar : arrecerats als arbres, miro els bosquets. Els arbres xopats  semblen agrair quietament aquesta aigua que em regalima per les cames. En un instant, sento el cosmos, harmoniós, sota el fantàstic temporal. A punt d’esdevenir camí, aiguat i broma grisa entre els arbres.


Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Lectures per recordar ; lectures per recomanar.

  Lluna plena.   Sam Shepard, eminent dramaturg força desconegut entre nosaltres, que morí el 27 de juliol de 2017, ha estat traduït ara al català per Dolors Udina, que sosté que la traducció és la tasca de lectura més completa i grata que coneix.    Espia de mi  és el seu darrer llibre. Patti Smith, amiga seua, n’edità el manuscrit. El llibret és sorprenent, diferent al que és habitual : la tècnica que el converteix en únic és un distanciament de si mateix que li fa escriure sobre si com si fos un altre. La primera oració del llibre és una declaració d’intencions : “Vist en la distància”.  S’observa a si mateix, es descriu : “Des de l’altra banda del carrer, es difícil determinar com és de vell pels vidres del porxo que l’envolten. Per les ombres que l’envolten.” Es mira, s’explica com si fos una altra persona : “Un aventurer solitari. Un bandit emmascarat. No sé de què es protegeix”. Conta una forma d’estranyament extrema que el lector percep amb perplexitat : “ i es passa el dia gro
Més informació

Els aforismes d'Antoni Seva.

Imatge
LES TESSEL·LES D’UN MOSAIC. Les obres escrites en forma d’aforismes havien estat molt habituals en altres èpoques : les píndoles de pensament havien estat com a indicacions per a les cartes de navegar en el món moral, sempre tan complex. Fins i tot, en els fulls dels calendaris del pagès o en les llibretetes dels forners, s’hi estampaven aforisme de tipus popular, de tipus” Al pa, pa i al vi, vi”. Ara el llatinista Antoni Seva Llinares, després d’una dilatada vida com a professor i escriptor, n’ha publicat una d’excel·lent amb el títol de Mosaic, Màximes i pensaments, a les publicacions de la Universitat de València. Aquestes pastilles de pensament o tessel·les d’un mosaic moral més ampli presenten una gran utilitat com calmants dels estressos habituals de les xarxes socials i de les televisions i ràdios.  Si em permet l’amable lector, li diré que és un volum ordenat per pensaments breus, de temàtica molt variada, sense voluntat sistemàtica, que permeten u
Més informació

El temps dels codonys. Lectures al club de lectura de la biblioteca d'Alpicat.

Imatge
El temps de les cireres de Montserrat Roig.  La qüestió ara mateix és : ¿ n’hi ha prou per escriure una novel·la de descriure el temps i l’espai que ha una persona li ha tocat en sort de viure ? ¿ N’hi ha prou o falta una estructura sòlida que sostingui la novel·la més enllà de la veu narrativa que conta i reconta linealment allò que ha viscut i vist amb un estil de pur acontentament beneïtament feliç de si mateixa ?    En general, El temps de les cireres és una novel·la molt imperfecta – no és pas una gran novel·la- per un defecte de composició evident : no és una novel·la que desplega harmoniosament una història, que tria un espai, que talla una conclusió amb les eines del pensament sinó que és un quadre pintat en el moment del que es va anomenar la transició – el moment de l’agonia del règim del General Franco. Les confusions en la novel·la són múltiples . N’assenyalaré només una, que van veure les lectores més informades i atentes : no n’hi prou en descriure detallam
Més informació