Dante Alighieri.

DANTE


les dimensions físiques de l'infern segons Boticcelli
Sobre la taula una vella maleta atrotinada . A dins, llibres de la joventut arrenglerats, apilats. Entre els llibres dels vint anys, la Divina Comèdia del Dante, en castellà, acarada amb el text italià, que mai vaig llegir del tot. Puc endevinar com em sentia – profundament estranyat – davant d’una obra antiga que no coneixia gens ni tampoc posseïa la gosadia del que s’atreveix, per si sol, sense la mà del mestre ni l’olor del guix a caminar per les parets de l’infern. De gran – La Divina Comèdia només s’entén de gran - vaig fer-ne la primera lectura en un moment de crisi personal. Un cant cada dia. Per primera vegada entrava per les foscors, els passadissos, els boscos, les voltes i cercles de l’infern, sense llum, amb la llum morta. L’infern és un viatge permanent en forma de gir descendent. L’infern del Dante té el color de les nostres angoixes. A vegades , la suor dels nostres somnis més complicats.
En els dies que l’he d’explicar als alumnes endevino i comprenc la seua perplexitat : és la mateixa que jo he de superar a cada ratlla, a cada cant. Com les grans obres antigues, la Divina Comèdia requereix un temps de lectura més extens que l’habitual. La intensitat de l’experiència d’escriure la Divina Comèdia és paral·lela a l’experiència de llegir-la. Dos cares de dos experiències vitals semblants : la manera d’escriure peripècies, de produir monòlegs  de desenvolupar desenllaços de William Shakespeare va ser un èxit de tal magnitud que hi trobem rastres sobretot en el cinema i en les sèries d’ara. Dante no n’ha tingut tant d’èxit . La seua manera particular de contar, en versos decasíl·labs com dos homes : un en forma d’esperit, l’altre en forma corporal travessen un precís, detallat i espectacular infern inventat, però profundament convençut de la seua pura i clara existència, en forma d’embut, per tal de poder arribar a trobar, després de la llarga singladura, la bella Beatriu, al Purgatori. No pot afirmar-se que sigui una fórmula d’èxit repetida per gaires escriptors ni guionistes .
Dante és el poeta del dolor. En efecte, la seua empremta literària és menor a la que deixà Shakespeare. La seua estela és més irreductiblement personal : parla d’ell i de la seua estimada i odiada Firenze, a la qual mai no tornarà. En aquesta banda, se’ns difumina la seua experiència d’exiliat , que és capital per comprendre el llibre. Dante és l’exiliat suprem. L’exiliat a l’infern més llarg i fosc : 34 cants del país d’ultratomba per poder arribar un dia a veure la netedat dels estels en un cel clar. Un llarguíssim viatge cap a la llum dels estels. 

Comentaris

Entrades populars