dimarts, 19 de desembre de 2017

un lloc des d'on estimar


Un lloc  des d’on estimar.

  Un club de lectura pot esdevenir formidable, sensacional. Havíem llegit el llibre “Un lloc des d’on estimar” de Joan Margarit. Llibre subtil sobre l’estimar en temps de vellesa. Sobre els llocs on la vida es fa. Llibre per estimar. A primera hora temia que no hi hagués ningú : feia un vent àrtic i una lluna quasi plena : els rajols del terrat freds. El vent fuetejava. Cada estació dóna un aire nou a la Biblioteca (vella escola refeta en Biblioteca). La tímida llum groga ventejada, la porta mig tancada convidava a la novel·la de misteri.
És clar que el cervell humà, en estat natural, està més alegrement predisposar per a la narració, per la història. És un arbre sinàptic més frondós. Ja hi ha roderes antigues. La poesia és un camp a través. No hi ha senders. Els lectors hi estan més avesats a la novel·la: els personatges, els seus sentiments expressats sense gaires voltes simbòliques, les peripècies, els desenllaços, les mirades . La novel·la pot acompanyar el lector de la mà , la poesia el deixa sol, nu , amb si mateix.
La paraula – estranya, sonora, raresa evolutiva- se’n surt del mer tòpic.  Pots dir que l’única cosa que escalfa és el sexe i tanmateix...em cal recordar que l’estimar sempre es produeix en un lloc. I que les paraules, mutilades i tot, han dit el que havien de dir. 
 Les lectores cavaven religiosament en les arrels de la consciència que es pot expressar en paraules : les paraules ens habiten. Són elles que creen l’espai on vivim. Vivim en els límits del nostre llenguatge, de les nostres paraules.  Són elles que fan les seues balmes, les zones fredes de cara nord, les zones de més sud, les estepes, els blats moguts pel vent .  
Som les paraules que habitem. 
En la darrera poesia que vam llegir –que acaba dient que tenir somnis és buscar un amo- parlava d’un gos sense collar ni amo que bordava els fars de la costa, fins a l’extenuació.
Ella va dir, com en una il·luminació, o un cop d’efecte escrit per un bon guionista, al final de la pel·lícula :  de debò no hi ha cap comunicació possible amb l’altre. Sempre estàs sol : l’aventura de viure és radicalment solitària. Sempre estàs parlant amb tu mateix. La poesia és una taula de negociació amb si mateix. 
-està bé, això, vaig dir.
Vam aixecar la sessió rient : eren quasi les onze . El lector d’assaigs se’n reia sota el nas que hi veiéssim tantes coses !  Jo interpretava el gran fred dels diàlegs de Sòcrates : el voltor que mira allò que no hi és. A fora seguia fent un gran fred : finestres tancades. En arribar a casa, pel passadís vaig sentir l’olor de pa cuit amb aroma de cacau, que s’escampava pel passadís buit.
Excitat per les paraules, a casa costava dormir. Infusions. Llet calenta. Feia tant fred que em vaig gitar vestit. Al matí, un magnífic sol obria la cella dels núvols blaus i grocs.




dissabte, 16 de desembre de 2017

POETES.

Vaig sentir la poeta Flàvia Company que llegí els seus versos més discursius, mig filosòfics, mig narratius, durant una bella estona. Amb jaqueta negra, els cabells platejats, les formes de la paraula fluïda, la poeta ens contà les íntimes (im)precisions del seu pensament. Aquell remolí de mots que tant poden semblar un vendaval de fulles, com un ramat de nyus o una família de senglars.  Potser 50 minuts- micròfon a flor de llavis com una cantant- seguits amb tres mínimes interrupcions : dos fragments de piano- amb la projecció de pel·lícules familiars- i dues lectures en veu alta del públic en la penombra, per participar en el recital. La poeta mostrava d’una manera a voltes confusa, amb moments brillants – cal rellegir-la !- les trifulques, perplexitats, i els vaivens mentals, oceànics, de la migració. L’estranyesa de l’emigrant. No en el sentit de l’enyorança sinó en el de la manera de mirar el nou món al qual viatges. ( El vell món i la vida vella, també.)
Dit sigui de passada, no és gens de senzill donar forma de mot al moviment d’anada a un país diferent: la migració amb el rerefons biològic del mamífer que es mou per assolir un petit avantatge climàtic. O una bonança econòmica, canviant.  La seva és una dicció que  s’encomana. ( Recordo la dificultat dels meus estudiants marroquins i la seva incapacitat de dreçar paraules al doll de canvis que viuen i senten.)
En acabar, en rebre el xàfec d’aplaudiments, reapareixia la nena tímida, remenuda, ( la nena a punt de fer la primera comunió, obedient)  que semblava evocar la seva poesia.
Abans havia sentit dos poetes mallorquins joves : la força del cos, la plenitud insabuda del cos.
La forma del recital era nova : un combat poètic entre amics, que no arribava a combat sinó que era una forma d’amistat. Pau Vadell és poeta del poble de Blai Bonet – Santanyí-, amb la llibertat juganera que Bonet com a déu familiar li proposava . ( Quan la cultura literària no és oficial sinó més aviat clandestina, llavors es descorda, es torna més procaç- menys “sèria” i engolada. )
Pau Vadell ha engegat una editorial en la línia de la poesia als anys setanta: la bufera infernal de la llibertat formal.
Jaume C. Pons Alorda ha fet una bella traducció de Walt Whitman. Quan recita tria sempre el to de foc. De declamació corbada . Defuig els silencis. Defuig les lectures intimistes, el to greu de la veu.
La joventut pot tenir aquesta follia insabuda, involuntària, de llençar-se al ring de la vida amb una completa lleugeresa, quasi sense planificació. Ho ignoren però intueixo que estan fent el que serà més meravellós de la seua vida. Sospito que després d’aquests combats poètics ( quasi ) tot serà decadència. Han flexionat el tel de vergonya fins a oblidar-se’n.
Per a ells, la poesia és joc i burla. Atreviment i amistat. Barreja i confusió. Crec que ara no aspiren a cap càtedra o doctorat. El públic ? Blanc, vell, fred, marró, desacostumat, impàvid. Estranyat de veure les paraules sense brida.



versos .

VERSOS REVERSOS. Les formes del poeta Francesc Gelonch i Bosch, que ha publicat fa poc “La mandra no és un ocell”, no con...