ORIENT.






No puc separar la lectura de “Haru“ de la presentació que en féu l’escriptora Flàvia Company a la llibreria Punt del Llibre de Lleida. La novel·lista es va mostrar als meus ulls com a musculada, incisiva, lúcida, sàvia. La novel·la de Flàvia Company és escrita des d’una rara saviesa que, pel que ella mateixa relatà, prové de la meditació, la lectura i l’escriptura continuada.
Contà que en la seua genealogia familiar posseïa un seu padrí del Pla de l’Urgell lector que només llegia el Quijote i les novel·les que anava escrivint la seua néta, escriptora precoç i admirada : publicà la seua primera novel·la als disset anys.
Haru és una lectura profunda que convida a l’atenció i a l’observació d’un mateix : als pensaments, a les paraules, a les accions. A la idea de biografia com a destí, com a misteri.
Literàriament presenta una feblesa : l’humor hi apareix poc o no hi apareix gens. La compassió, sí; en diversos personatges : la mare que passeja les sabates que robà el seu fill és un dels grans secundaris de la novel·la . 
L’altra inquietud és que l’amor com a invenció humana, com a passió, hi apareix com un malentès. Com una desil·lusió.
La forma senzilla de narrar – suficient és suficient- és una forma d’encarar la profunditat des de la força dels contes més antics, més pre-cerebrals, més associats al conte com a misteri. 
Una de les intuïcions que defineixen el llibre és que l’eixamplament de l’espai comporta l’anorreament del temps.  La concepció de l’espai queda remarcada, subratllada. L’espai és Orient, sense precisions nacionals. Una mena d’Orient absolut, nu. El temps queda indefinit, en cert sentit, anul·lat. 
El personatges són, en general, despullats de psicologia en el sentit que els defineixen llurs accions, no pas l’assaig de penetrar en llur psique a través de les paraules, els judicis o el raciocini. 
Haru és i es mostra en el que és.
Estilísticament, la contenció, la mesura sol ser la norma. L’excés és esporgat. Menos es más. Suficient és suficient.
L’abolició de la voluntat realista- el mirall que es passeja al llarg del camí- atansa la novel·la a les fonts primeres de la narració no tant en el sentit d’engalzar històries com en les mil i una nits o el Quijote sinó en la línia d’una novel·la de formació que s’escapa del clixé i cerca altres formes de coneixement.
En aquest sentit, Haru és una novel·la que convida al silenci. A l’atenció a la respiració. Dir modifica la respiració. Escriure, també


Comentaris

  1. Excel·lent comentari, amic Andreu. Jo vaig llegir-me el llibre a la primavera. Afegiria que és un llibre també, un objecte, que de tan bonic al tacte de les mans convida ja per si sol al recolliment i a la lectura reposada. Li vaig dir a la Flàvia que l'havia llegit d'una revolada però sense pressa. Coincidírem: em va dir que així mateix el va escriure.

    ResponElimina
  2. Gràcies, amic Eduard. És un d'aquells llibres que et canvien subtilment la vida. Sí.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars