divendres, 24 de novembre de 2017

Islàndia.

A més a més de la sonoritat del nom, Islàndia  convoca la  imaginació cap al darrer espetec del capitalisme l’any 2008. Una prolixa i clara explicació en el programa de mà és prou perquè l’espectacle quedi emmarcat en un temps i un espai prou definits: un sistema bancari que fa fallida cruixint de manera global, en cadena. Emperò l'assumpte que es debat és un altre : com afecta al subjecte el cruixit dels bancs i de la borsa quan el capitalisme ja és un sistema absolutista que ha abandonat qualsevol rastre d'humanitat.  
 Islàndia és una peça teatral contemporània escrita per Lluïsa Cunillé. He pensat per mi, a vegades, que ens hem acostumats massa a les obres clàssiques, com si no fóssim sensibles de gustar una creació coetània, catalana, que parlés de manera particular de certes coses essencials que pertanyen al nostre context : primer d’una quête, d’una recerca ontològica, primordial. Un estil de recerca que pren com a fil el cordó umbilical. Un jove islandès cerca sa mare, que viu a Nova York 
Una primera escena sorprenent  en què el jove surt de sota el llit mentre que el jove que parla deu ser ell mateix, més gran, s’ho mira tan astorat com els seus espectadors. 
La cerca es desenrotlla en escenes en forma de llamp – instantànies enmig de la foscor- molt influïdes per l’imaginari del cinema : l’espera en una andana de tren, la circulació del mateix tren cap a Manhattan, una mena de cabina closa enfollidora, una parada de hot-dogs, el darrer banc de la catedral de Sant Patrice... L’imaginari és cinematogràfic . Els personatges ? sovint són  variants de l’ anti-heroi que tendeixen a l’estereotip : tenen força, tanmateix.  Homes i dones confusos, atrapats en la  teranyina espessa que desconeixen, perduts en la deriva mareal del vendaval de la borsa novaiorquesa.  Poca tendresa . Molta perplexitat . Fulles que el vent s’enduu. Cap dels personatges percep la totalitat del que sent i del que passa. Només és un accident en una realitat que és més completa i rodona que el que ells s'adonen. 
El jove, excel·lentment interpretat per Abel Rodríguez, estableix unes estranyes converses que més aviat semblen exemples enginyosos d’anti-converses. De fet, el noi no para de demanar per la mare però tots els personatges li expliquen els seus somnis, les seues frustracions, la seua desgràcia o les seues follies. L'humanitat essencial del subjecte és menyspreada, anul·lada, anorreada . 
El diàleg és travat d’una forma que és a molts quilometres dels diàlegs de Sòcrates. Cap escolta. Més aviat sembla que tothom el vol enganyar o prendre-li alguna cosa: a cada trobada perd un llençol. Li prenen successivament la seua maleta – la maleta kafkiana que ell no troba pas a faltar- , el seu abric majestuós, que tampoc enyora, que és intercanviat per un abric de rodamón pollós; el seu mòbil, el seu temps i si es vol dir així, la seua mínima esperança. Si és que tal paraula no és excessiva o verinosa pel context de l’obra. El desenllaç és un anti-clímax. Volgudament.
Ni tan sols una maleta blanca que podria contenir un invent, una mena d’esquer que l’espectador imagina :  serà un feliç invent que li canviarà la vida i ens proposarà un happy end enlluernador ?  Doncs no. Res.
L’obra no presenta un desenllaç efectista. Seguint els models teatrals de Beckett la desolació és un plat que es menja fred . No cal reescalfar-lo al microones. La fredor és enlluernadora . Un alè de crítica al capitalisme s'endevina en aquest divagar del personatge entre homes i dones que han perdut la seua dignitat humana en un sistema econòmic que els condemna a ser objectes comercials. 

dimarts, 31 d’octubre de 2017

Un poeta vell retorna al seu país natal

El poeta torna a Barcelona.

L’abril de 1970 el poeta Josep Carner retorna fugaçment a la seua Catalunya natal tot contradint esperit i lletra de qui mai volia retornar si no era amb el dictador Franco mort, fora del poder.
La novel·la, contada des de la perspectiva d’un jove que l’acompanya en aquesta visita a la Barcelona franquista – aquella que enyora el senyor Vargas Llosa- és un retrat dinàmic de la vida en l’agonia del franquisme. 
L’apassionament no és pas la qualitat més forta del text. Casajoana té un temperament poc volcànic; és ponderat . 
 El llibre guanya en força si es llegeix com un universal : l’estranyesa de l’home vell davant de la vida que havia estat seua; els efectes de les dictadures feixistes en l’Europa occidental dels anys trenta, cosa sobre la que no solen reflexionar gaire. El retorn de l’exiliat és un bon tema literari.  L’experiència de l’Ulisses que retorna a Ítaca, molts anys després. A Ulisses el retorn ve lligat a la reconciliació simbòlica amb Penèlope. A Retorn, la reconciliació no sembla possible : el paisatge humà i polític ha canviat rotundament. El recital del Price, mític perquè se’n conserva una gravació, no reconegué el poeta vell perquè el seu llenguatge i els seus temes ja no eren valorats pels joves, que volien compromís i reclamaven un paper rellevant en l’ anti-franquisme. El vell poeta era una nosa. El context era tant distint  !   
L’assumpte té un fons literari que l’autor no encara gaire sinó sagaçment a través dels ulls d’un jove de casa bona, sinuosament indolent, però amb trasbalsos econòmics: l’empresa de la família no rutlla prou bé. La casa està despullada de mobles a causa d’un embarg. Un pis d’estudiants expressa sense gaire energia aquest nou context cultural i polític.
Els secundaris defineixen el principal : la jove Mariona representa l’admiració. El vell Marià Manent, el poeta conciliador que propicia el retorn, que no renega asprament del Franquisme. Pere Quart, el poeta bel·ligerant del nou temps. Els joves que militen en la clandestinitat imprimint papers volanders, la nova incipient classe política que naixia llavors.
La dona del Poeta, erudita en Paul Valery, que també viu en un altre replà de la història, tampoc no sembla comprendre el desarrelament del poeta vell. 
El poeta, més icona que personatge central, està malalt i és vell : el seu cervell és com una ràdio que a vegades sintonitza, a vegades fa un sorollets irritants, sobretot si en públic engega un discurs i es perd en divagacions tristes.
El poeta ha perdut el control del seu cap. El vell poeta només dialoga amb els arbres i potser reviscola quan recorda la seua poesia. 
Literàriament el tema està hàbilment resolt : és difícil enfocar-ho des del personatge principal. Millor la irradiació dels que pul·lulen al seu voltant. Prudent i formal, el novel·lista ha mostrat un Poeta al capdavall de la seua vida civil. El lector té la darrera paraula. El poeta morí dos mesos després. Cap jove d’ara el coneix.



dilluns, 30 d’octubre de 2017

El pintor d’Altamira.

Ens preguntàvem què movia l’esperit del pintor anònim que pintà els bisons de les coves d’ Altamira ? Era un dia fredós de finals de setembre. Bromes de la tardor. Els darrers préssecs ja no tenien la dolçor de primeries d’estiu. Un llibre obert amb les figures dels bisons vermellosos, el seu moviment, la seua energia continguda, les ratlles precises que captaven aquell animal salvatge, et deixaven amb la boca oberta.
Aquella energia original podia ser expressada ara per un creador modern ? M’imaginava com devia impressionar vivament la retina d’aquest pintor primer la visió d’aquells ramats d’animals salvatges. Com deuria ser amb la boca oberta observant la força d’aquell mascle que després provaria de traçar en la roca . Hem d’imaginar que féu moltes proves i esborranys abans d’aconseguir l’esveltesa sintètica de la forma, la sinuositat de les banyes, la impressió de color intens d’aquella vida aturada a la roca ?   
El pintor modern que viu en una ciutat no està sotmès a les experiències visuals que vivien aquells altres homínids d’èpoques tan reculades . Les seues impressions són més toves, més abstractes, més conegudes. La retina està avesada al costum. Crec que el costum embalbeix, desdibuixa, fa esmussar l’atenció.   
De  més a més aquell primer pintor d’ Altamira – suposo que fou un individu únic- va comprendre que el volum de la pintura la hi donava la mateixa roca, les ondulacions de la mateixa roca li permetien mostrar l’acció de rebolcar-se o suggerir una femella prenyada amb la mateixa rodonesa de la paret de pedra que pintava. El lloc de la pintura no era pas la blanca galeria de quadres que sol aparèixer en una ciutat. El lloc ajudava a exaltar el cor, a suscitar un admiració immediata. Les coves ,amb els seus corredors i passadissos i zones obscures, preparen l’esperit per a la meravella. Potser els galeristes n’haurien d’aprendre d’aquest esperit del lloc car tota pintura vol un estat d’ànim en estat de meravella. El sostre de la cova original d’Altamira, amb les formes de la roca, coadjuvaven l’artista a suggerir volum i moviment. La mirada cap a amunt de l’espectador atònit reforçava la seua sorpresa bocabadada. 
Aquestes formes primigènies de l’art només ajudarien el pintor modern si comprengués que la pintura sorgeix de la meravella de l’observació directa, amb el cor bategant, del moviment salvatge, de la vida sentida sense domesticació ni boç. Semblantment de la comprensió de la forma – la visió que sintetitza una forma precisa i completa- i, finalment, la comprensió de la importància del lloc on s’exposa i es mira la pintura. Els espais angèlicament neutres de museus i galeries sense alè o ànima no escalfen l’esperit de qui mira.  
A mi em pareix que la pintura es mou en un cercle d’emoció. Després venim els comentaristes que posen pobres paraules a aquesta meravella dels bisons, ara ja animals mítics, que corren furients feliçment oblidats dels caçadors que els acacen.     

dijous, 12 d’octubre de 2017

Closca de nou

Divagacions sobre el punt de vista.


Una de les lliçons excel·lents de la retòrica moderna de la novel·la se sol anomenar matusserament “punt de vista”. El concepte no és clar perquè depèn del pensament del que narra i de qui llegeix. El concepte implica una capacitat de moure’s mental i geogràfica i intel·lectualment respecte a allò que es conta .
Com que el moviment mental no és possible individualment sinó que reclama i exigeix moviments socials i polítics, - i desplaçaments geogràfics!-, i altres amenitats !, llavors potser comprendrem que la figuereta retòrica de “Closca de nou”, la darrera novel·la publicada per Ian McEwan, és una estratègia narrativa fulgurant. 
Si els narradors clàssics dels anys seixanta i setanta – Gabriel Garcia Marquez, al capdavant – teoritzaven en el sentit que el narrador era com un Déu, visió que podem anomenar “macro”. Ço és, un estil d’allunyament, una mirada panoràmica, des de dalt. Posició zenital o zenit, per simplificar, Ian McEwan s’atreveix a narrar des del petit, des de baix, des de abans de la consciència,  des del micro, des del fetus dins la panxa maternal – el geni de  Salvador Dalí, a la seva biografia imaginada ja havia assajat la perspectiva fetal amb voluntat surrealista. No li havíem fet gaire cas. Els genis sempre ens avancen. 
L’artifici és brillant, com hauran pogut endevinat. Comporta un feix de suggeriments, alguns de metafísics, en els quals no penetrarem, d’altres de poètics i altres de purament argumentals : és el personatge que hi és i no hi és, que escolta i que conta, però que no pot participar (gaire ) en el relat.  
Apuntem algunes idees només per fer saliva al lector que encara no l’ha llegit: convertir en consciència – narració, llenguatge – allò que és pre-verbal, pre-consciència és una operació intel·lectual molt intel·ligent : mires el teu món des d’una altra banda .
La subtil ironia del narrador, criatura no nascuda que encara no disposa de nom ni de biografia ni tampoc d’estructura moral, implica un notable distanciament de la moral convencional de la seua mare, la senyora Trudy, que com veuran, manté un amor adúlter amb el germà del seu marit, John, poeta i editor, força especial. 
Ja sé, estimats lectors, que els marejo una mica. Només els vull donar a entendre amb les meues pobres paraules que “Closca de nou” és un llibre difícilment brillant. Astutament savi i farcit de ressonàncies literàries : la més òbvia, l’estimat Hamlet. 
Per acabar, si Josep Pla havia teoritzat en els seus papers que la clau de l’escriptura és l’adjectiu – recordin : quan anava borratxo recordava que s’havia d’escriure “La persiana és verda”- Ian McEwan destaca per saber compondre comparacions brillants : un sotabosc de tòpics, per exemple , o un cos mantingut per unes xarxes ocultes de neteja i regulació, com una ciutat ben gestionada a plena nit.  O La mentida eficaç, com el swing magistral en el golf, és inconscient.
La novel·la és brillant com la reina, que no duu diners a sobre. 

      

una poesia d'Hilari de Cara

Poesia de dia 12 d’octubre de 2017.

Del poeta  Hilari de Cara ( Melilla 1947) del volum Cave Papam  Premi Miquel Bauçà 
( 2016)




Àngelus

Josep, t’he de dir una cosa,
deixa el xerrac, deixa la fusta,
seu, escolta’m, les oronelles
volen com ratpenats,
el fonoll dibuixa continents
a l’ànima, a Israel l’hivern tardà
s’assembla a l’estiu com la Mar Morta
al desert, seu, Josep, i escolta,
m’ha visitat un àngel, els desembres
seran Nadals d’ençà,
és cert, el fonoll, els cards florits,
la mar de rosella que acull el sol,
aquest erràtic vol d’oronelles i falcons,
la fusta té ja aquest punt que la saó
li traspua el darrer bri, tens raó,
però vols dir Maria, un àngel?
Saps el que sol passar amb els àngels:
et prenen l’alè, la seva bellesa,
els seus peus alats, són experts en la dura
gimnàstica del vol, el cel
està fet a la mesura dels seus ulls,
la mar és un reflex del seu esguard,
l’or, permet-me que no insisteixi en l’or;
quan parlen, potser ho has vist en somnis,
quan parlen són  com els aparells
ideològics de l’estat, encisen,
t’opien perquè no vegis l’espasa
de foc darrere els plecs dels vestits, quan l’àngel
et convida a seure, jeus tota amollada,
ni t’adones del miracle quan
et vessa entre les cuixes. Vols dir?
Vols dir que ha estat un àngel ?
No et meravellis de res, de fet
no ha estat l’àngel mateix, darrere
ell he sentit un so més fi que un vidre
més clar que el no-res, una resplendor,
i he sentit els astres, els niguls
que s’agombolen, la mar llunyana
i un batec d’ales de colom.
Tu saps que diuen que més al nord hi ha homes
amb el fetge devorat permanentment
pel bec d’un àguila, reis que es treuen els ulls,
pares que devoren els seus fills,
gent que s’ofega mirant el seu reflex
a l’aigua, braus que encalcem nines
rosses, ceps que neixen d’un bastard
esquarterat, així són les coses
més al nord, a nou dies de viatge per la mar,
i nosaltres mateixos fets als desvaris
de Déu, exiliats pel desert, a matolls de foc
que comminen i ens  minven,
al temor de la ira de Déu, a les seves
bromes pesades. Ara, fes-me cas,
deixa el martell, surt al corral,
degolla un xai, i per una vegada
du vi del mercat, i nesples, i raïm .
Anit, farem llarg, Josep, quan es pongui el sol.

dimecres, 11 d’octubre de 2017

Com un concert de jazz.


Dèmens, de Màrius Sampere (Barcelona,1928) és  obra pròpia d’un home vell que va al nucli lateral de les coses. A diferència d’altres, com ara Joan Margarit o Jordi Pàmias, les referències a la realitat són mínimes, esborrades, distanciades. En canvi, les referències al llenguatge, en especial les formes més automàtiques, les formes més estereotipades: caragol treu banya puja a la muntanya, hi són abundants. 
Com ha escrit el crític Víctor Obiols, Sampere escriu com si la poesia li fos dictada. La veu – aquella part de la raó que no escolta disciplina i ordre-, recull molt bé el sentit que el poeta doblega els topants del dir, busca una altra veritat. Els lectors que es fan escuts contra els discursos il·lògics, queden indiferents: no han estat entrenats a una semblant gosadia. Ho refusen. Són una generació de post-guerra que fou educada en termes militars, en un context para-feixista : la vida com a milícia. La guerra com a símbol màxim. Em recorden els temps llunyà de les casernes de l’exèrcit espanyol, ja molt arnades, que contenien  als passadissos o a l’entrada unes consignes pintades a la paret – sovint molt tosques- que al·ludien a valors castrenses com ara la valentia en el combat o la defensa de la disciplina o a vegades de la pàtria espanyola. Tot molt mascle. Molt sovint eren valors falsos – records del feixisme triomfant- però tothom feia veure que eren vertaders, o dissimulava, si podia.
Dèmens se situa en aquella lucidesa estranya i una mica llibertària dels homes vells que han viscut molt i que escolten la seua veu interna. El resultat no és un discurs de flors i violes i romaní. Ni tampoc un elogi de la pàtria. Ni de la disciplina o l’ordre. 
  Vull dir que el volum és el revers del discurs definit com a racional o científic, -o fins i tot emocional-, al qual atorguen, amb lleugeresa, un altíssim valor de veritat absoluta.
 La veritat de Dèmens és esmunyedissa i ateny els elements més excèntrics de la realitat : allò que no sabem dir, que no podem dir, que sentim. Sampere opera aquesta operació mental : deixar-se dur per les impressions mentals més lliures, més voluptuoses – el sexe com a força creadora hi té un rol central-, més lluny de les convencions- de les consignes pintades a les casernes, de les consignes pintades a les escoles.  
Dèmens es pot situar per al lector atent en el cercle meravellós de l’individu  que fatal i joiosament és isolat en la seua rodona àuria invisible. Veure’ns és, sovint, el resultat de la mirada de l’altre. Veure’s és ser mirat d’una altra manera per l’altre.
El volum, lleument irònic, versa, amb moviment d’onada o de riu ondulant, sobre la banda interna de la consciència : la zona lúcida. La veritat inexacta. La dicció de Sampere, que és gat vell, no cerca l’harmonia de tall romàntic sinó que partint d’una expressió quasi conversada – les girades dels versos són plenes d’intenció-  juga a expressar les veritats íntimes que ni ciència ni filosofia gosen entonar. S’escapa tant de les retòriques clàssiques com avantguardistes. 
S’ acaba amb una provocació intel·lectual abrupta : els poemes se senten, s’ensaliven, s’amassen, es paeixen però no s’entenen. 
El meu esforç sempre ha estat entendre. Tanmateix Sampere em convida a tancar els ulls i sentir-los, com un concert de jazz.      

dilluns, 2 d’octubre de 2017

periodisme


Periodisme del sud .

Si l’enteniment no m’enganya, un dels forts defectes del periodisme a Espanya és que produeix un lectors habituals a la consigna i desavesats al pensament. Vull dir que la llibertat d’expressió no ha significat un esforç per a la llibertat de pensar. Com que és més fàcil creure i obeir, cert lector de diaris no pensa.
Aquest estiu vaig passar uns dies bellíssims a Cortina d’ Ampezzo. Pels lectors que no coneguin aquesta vila diré que aplega cada estiu certa burgesia italiana. Hi té casa, entre altres, el propietari de la fàbrica de pasta més conegut d’Itàlia :  la pasta Barilla.
A un dels seus càmpings no hi anem pas els burgesos : hi anem la classe mitjana amb la tenda de campanya. Vam anar a saludar-hi un senyor jubilat del Véneto, que llegeix diaris. No era pas lector de diaris comunistes. Llegia els diaris de la dreta espanyola i els italians. I ens va convidar a cafè.
Aquest senyor, que estava casat amb una magnífica senyora que li cuidava la salut de manera visible, que feia el pa a casa, que tenia un forn per a les coccions dels aliments i altres amenitats, tenia el cap ple de consignes que repetia com si fossin veritats inalterables. Veritats bíbliques, anava a dir.
Per exemple, defensava que la independència de Catalunya fóra impossible perquè, si s’esdevingués, al darrera, com les peces d’un dominó vindrien a reclamar-la altres regions europees – entre les quals el Véneto . Els grans estats europeus no deixarien que això passés.
El lectors de diaris desconeixia els arguments  de l’excessiva  càrrega fiscal de Catalunya. Qualsevol altre argument li relliscava pel seu cervell impermeable.
Aquesta impermeabilitat i inflexibilitat mental em sembla molt característica de qui només llegeix diaris. El senyor que llegia diaris tenia una casa a Orpesa . Ni se li havia passat pel cap d’aprendre el català de València. Considerava – una altra consigna – que amb el castellà ja en tenia prou i massa.  Altre cop el mateix : cap altre argument era escoltat.
La tarda era magnífica . La seua caravana perfectament equipada era posada davant del riu i les muntanyes dolomítiques. La frescor de l’estiu que passàrem en aquell lloc tan elevat no té cap punt de comparació amb les altes temperatures del pla de Lleida. Vull dir que són gent que viu bé. Quan arribarà l’hivern aniran a l’apartament que han comprat a Orpesa – Oropesa del mar, en diuen. I mai no aprendran ni “un bon dia” de valencià. Llegiran la Razón i el Mundo i defensaran les seues consignes sense moure una pestanya.
Des del meu punt de vista, el d’una llengua minoritària i minoritzada, i el de l’esquerra progressista, aquesta rigidesa mental que reflectia aquest senyor – italià perfectament europeu i civilitzat, capaç , si calgués de tripular un avió- és l’exemple de la mena de lectors que produeix aquest periodisme del sud d’Europa. No hi veig sinó simulacre de dialèctica, simulacre d’expressió del pensament. Només hi veig inflexibilitat.   

    

dimarts, 26 de setembre de 2017

Dèmens

Com un concert de jazz.
Dèmens, de Màrius Sampere (Barcelona,1928) és  obra pròpia d’un home vell que va al nucli lateral de les coses. A diferència d’altres, com ara Joan Margarit o Jordi Pàmias, les referències a la realitat són mínimes, esborrades, distanciades. En canvi, les referències al llenguatge, en especial les formes més automàtiques, les formes més estereotipades: caragol treu banya puja a la muntanya, hi són abundants.
Com ha escrit el crític Víctor Obiols, Sampere escriu com si la poesia li fos dictada. La veu – aquella part de la raó que no escolta disciplina i ordre-, recull molt bé el sentit que el poeta doblega els topants del dir, busca una altra veritat. Els lectors que es fan escuts contra els discursos il·lògics, queden indiferents: no han estat entrenats a una semblant gosadia. Ho refusen. Són una generació de post-guerra que fou educada en termes militars, en un context para-feixista : la vida com a milícia. La guerra com a símbol màxim. Em recorden els temps llunyà de les casernes de l’exèrcit espanyol, ja molt arnades, que contenien  als passadissos o a l’entrada unes consignes pintades a la paret – sovint molt tosques- que al·ludien a valors castrenses com ara la valentia en el combat o la defensa de la disciplina o a vegades de la pàtria espanyola. Tot molt mascle. Molt sovint eren valors falsos – records del feixisme triomfant- però tothom feia veure que eren vertaders, o dissimulava, si podia.
Dèmens se situa en aquella lucidesa estranya i una mica llibertària dels homes vells que han viscut molt i que escolten la seua veu interna. El resultat no és un discurs de flors i violes i romaní. Ni tampoc un elogi de la pàtria. Ni de la disciplina o l’ordre.
  Vull dir que el volum és el revers del discurs definit com a racional o científic, -o fins i tot emocional-, al qual atorguen, amb lleugeresa, un altíssim valor de veritat absoluta.
 La veritat de Dèmens és esmunyedissa i ateny els elements més excèntrics de la realitat : allò que no sabem dir, que no podem dir, que sentim. Sampere opera aquesta operació mental : deixar-se dur per les impressions mentals més lliures, més voluptuoses – el sexe com a força creadora hi té un rol central-, més lluny de les convencions- de les consignes pintades a les casernes, de les consignes pintades a les escoles. 
Dèmens es pot situar per al lector atent en el cercle meravellós de l’individu  que fatal i joiosament és isolat en la seua rodona àuria invisible. Veure’ns és, sovint, el resultat de la mirada de l’altre. Veure’s és ser mirat d’una altra manera per l’altre.
El volum, lleument irònic, versa, amb moviment d’onada o de riu ondulant, sobre la banda interna de la consciència : la zona lúcida. La veritat inexacta. La dicció de Sampere, que és gat vell, no cerca l’harmonia de tall romàntic sinó que partint d’una expressió quasi conversada – les girades dels versos són plenes d’intenció-  juga a expressar les veritats íntimes que ni ciència ni filosofia gosen entonar. S’escapa tant de les retòriques clàssiques com avantguardistes.
S’ acaba amb una provocació intel·lectual abrupta : els poemes se senten, s’ensaliven, s’amassen, es paeixen però no s’entenen.

El meu esforç sempre ha estat entendre. Tanmateix Sampere em convida a tancar els ulls i sentir-los, com un concert de jazz.      

divendres, 1 de setembre de 2017

discurs sobre el pa

 La puccia ampezzana.


A vegades he pensat que a un forner progressista li cal ser artesanal, actiu, creatiu, investigador i bel·ligerant. Sovint, els forners no tenen temps ni esme per se-ne. La feina se’ls enduu.
Ara, de vacances al nord d’Itàlia, a la part que abans de la primera guerra mundial havia pertangut a l’imperi austrohongarès, els pans i panets del Pastificio local són fets d’una munió de llavors i de fruits que a la meua infància no eren valorats.
En l’època de la infància es valorava el pa blanc, del dia. La valoració implícita del pa que vaig veure en els ulls dels homes del meu poble era que aquest havia de ser d’una flonjor ullada, tova, esponjosa, morbida, que se sol dir en italià.
Quan hi penso ara comprenc que el pa, com tantes coses a la vida, és un afer cultural. Una decisió que comprèn tota la comunitat : records i desitjos. El pa negre era el pa de la guerra, el de la gana, el de les calamitats. El pa blanc era el pa de la prosperitat . El pa de la sacietat feliç.
El pa del dia tampoc no era cap cosa menuda : menjar pa sec, remullat, estovat o llescat per fer-ne sopes formà part de la vida de la generació dels pares, tant soferts.
Ara, quan anem a una pastisseria, normalment d’un altre país, el pa és un dels indicadors de la varietat i la qualitat de la vida d’aquell país. Al Panificio local de Cortina d’ Ampezzo, situat una mica en la penombra, al carrer de sota l’església, sense les lluminositats de les botigues de roba esportiva, el pa és exposat en prestatges visibles des de davant del taulell. Preus i qualitats són visibles a ull nu. Els formats més aviat petits. Hi abunden els pans de colors foscos. En tinc un al davant de color negre, amb nous abundants, que menjaré amb delit abans d’iniciar una pujada rampant fins a un circ glacial.  N’hi ha altres de llavors de gira-sol, de lli, un altre amb perfum de comí i fenoll. Entre nosaltres, el fenoll té poc predicament en la confecció del pa emperò els ciutadans del nord de Itàlia n’han fet un pa  que anomenen puccia, antic, bàsic, pla com el palmell de la mà. 
La varietat dels pans, la qualitat del forment, la multiplicitat de formes, ingredients i sabors indiquen un viure més matisat, més complex, més assentat en la geografia, més abundant, més feliç en definitiva.
Durant alguns anys vaig fer de forner ajudant el pare, en un forn d’un poble fronterer del baix segrià. Només hi havia una forma única de fer el pa : pa blanc de blat en tres o quatre formats : barra o barreta, xusco ( paraula que recordava el pa dels soldat dels regiments militars ), panets, i pa redó, de quart o de quilo, que era per als pagesos que vivien en torres i masos : durava més temps sense assecar-se del tot.
El pa negre era per als rars; el sense sal per als malalts.
Ara quan entro en una pastisseria com la de Cortina trio pa negre o pa blanc segons l’humor. El perfum de la botiga m’evoca la joventut, de lluny. A fora, un pessic de pa em calma la gana després d’una excursió exigent. Comprenc el pa com un poema en decasíl·labs. O un ballarí que dansa . 



dimecres, 28 de juny de 2017

hamlet


HAMLET.
Una de les primeres qüestions que has d’admetre és que t’has de donar permís a tu mateix per poder sentir i viure allò que desitges. Per exemple, una cosa tan senzilla com permetre’s  anar a veure una versió de Hamlet al Teatre Lliure de Gràcia dirigida per Pau Carrió i representada per l’actor Pol López, que l’any 2016 fou aclamada i premiada. 
Permetre-s’ho. Permetre-m’ho, més exactament, comprant l’entrada amb un any complet d’antelació.
Era la primera vegada que veia un Hamlet sobre un escenari teatral. Sempre n’havia vist adaptacions al cinema.
Hi vaig anar un divendres calorós de juny. 
Al metro de Barcelona, línia verda, tothom aclofat amb la mirada a la pantalla de mòbil, parlant castellà. Una novel·la de ciència-ficció no m’hauria fet tan efecte. A la terrassa del cafè, la conversa en català era possible, amb el mòbil a la taula, això sí. 
A la plaça del Sol de Gràcia vaig asseure’m observant la gent . Vaig sentir-ne la remor. Hi havia mares joves. Nens i nenes jugant . 
 A dins del teatre, l’escenari era plumbi, buit, sòlid. Grans i altes portes grises sense pany . Res més sinó flametes titil·lants, espelma consumida, flors de cementiri als esglaons. Un to de color que recorda l’esperit crepuscular de Hamlet : sempre veus el món amb el color de la teua ment.
Si el que cerco de recordar és la meua emoció, només a vegades aconseguia estovar-me sentimentalment. Se’m fa difícil ponderar l’obra sense ser injust. Si representar un Hamlet és una prova de foc per a una actor, escriure’n una ressenya n’és una altra de ben dura per a un periodista. Més encara quan molts dels lectors no n’hauran vista la representació. Penso que l’actor Pol López, molt ple de nerviosa  i juvenil energia, i , Xiscu Massó, actor molt gran i de reposada mirada darrera unes ulleres gruixudes, representaven els dos grans elements de l’obra : joventut tumultuosa ; vellesa perplexa.  En conjunt, la versió de Hamlet de Pol López no aconsegueix una continuïtat en l’emoció. Massa nerviosisme  i corregudes.  Els canvis de tonalitat emotiva no estaven prou matisats. Canvis un xic bruscos. El públic reaccionava als tocs d’humor amb riallades. Al públic li agradava riure per escapar a la continuada tensió tràgica de l’obra. L’enterramorts i els moviments de la làpida lliscant donaven forma escènica a la visió tètrica que Hamlet expressa amb paraules : el món com una tomba.
En el famosíssim monòleg del ser o no ser, la dicció, lenta i ben timbrada, donaven a la paraula el sentit primer. I el desenllaç, tot i ser conegut i previsible, contundent i fort.
En pensar l’obra, després d’haver-ne vist una representació que depassava les dues hores, se’ns fa present la seua força de metàfora de la vida. La seua visió en reforça el sentit de paràbola. La lectura, silenciosa o en veu alta, en fragmenta els efectes. La visió completa en subratlla el sentit. Te’l fa sentir més enllà del que les paraules expressen. El món com a llenguatge; el món
com una tomba. 
  

dimecres, 21 de juny de 2017

una vida

Una vida. 





Fa mesos, vaig fer broma sobre quines escriptores permetrien una biografia en forma de film: Maria-Mercè Marçal era una de les que vaig imaginar . 

Ara, Lluïsa Julià ha escrit una completa biografia de la poeta Maria Mercè Marçal molt recomanable. 
Als lectors més desavesats a llegir biografies de poetes no els hauria de fer esgarrifor la llargada del volum : es llegeix bé . 
 Recordo l’entusiasme encomanadís de l’escriptor Vidal Vidal amb el llibre a les mans : ell havia conegut la Maria Mercè en la jovenesa i n’evocava una llarga conversa, anant en cotxe, en edat tendra juvenil. La biografia de la Mercè és també la tumultuosa memòria dels anys de joventut. Anys del final del franquisme, anys primers de la transició, anys d’altres peripècies que ja impressionen de llegir en paper .
  És una biografia inquietant . Confesso que la seua lectura m’ha impressionat i en alguns moments m’ha deprimit. Em sento molt a prop del temperament i de l’actitud en altres aspectes : l’apassionament i la tossuda individualitat ( llevat que no he trobat cap Causa Major a la qual adherir-me ).
El volum de Lluïsa Julià mostra documentalment, amb detalls molt reveladors, l’evolució personal i intel·lectual de Maria Mercè Marçal des de la perspectiva dels estudis que subratllen el feminisme i també el lesbianisme de l’escriptora. Tendeix a l’hagiografia. És, doncs, una biografia beneïda pels descendents, dels amics i de les amigues de l’escriptora- amb alguna menuda excepció . En aquest punt no hi ha res a dir.
Tanmateix el volum no és una vida de santa sinó una fita en la interpretació de la seua obra.  
Al meu entendre, l’avantatge més gran del volum és que et convida a llegir i rellegir la poesia de Marçal, que ,de fet,  és una singladura personalíssima que depassa els clixés fàcils de feminisme, nacionalisme, hipisme, lesbianisme, o altres que se li poden encolomar : s’endinsa en una certa consciència de la humanitat més lliure i més a prop de la follia essencial.
 El llibre et guia en aquesta evolució humana de què l’escriptora n’era força conscient.” Llengua abolida. 1973-1988” reeditat ara en format de butxaca és , al meu entendre, òbviament, el  gran volum de la seua obra literària. Em sorprèn, innocentment, la lucidesa de voler-lo editar en un moment que, passat el temps, ha esdevingut com el seu testament literari més fi, més variat, més amable, i més difícil,  amb els lectors.   
El que em sorprèn és com certs lectors ens vam quedar ancorats en les lectures primeres dels anys setanta : sobretot en el primer feminisme i el hipisme vindicatiu de “Bruixa de dol” o de “Cau de llunes”. A mi mateix em va passar : fins que no va publicar en un volum sol el llibre “Desglaç” no vaig comprendre el viatge intel·lectual de la Maria Mercè cap a països exòtics i desconeguts.  
El volum de Lluïsa Julià marcarà una fita clara en la interpretació de Maria Mercè Marçal. Torno a insistir que el millor de la seua lectura és que retrata una vida que en algun sentit se’ns assembla.  És en la seua humanitat que m’hi reconec.

versos .

VERSOS REVERSOS. Les formes del poeta Francesc Gelonch i Bosch, que ha publicat fa poc “La mandra no és un ocell”, no con...