dimarts, 20 de desembre de 2016

Emily Dickinson.

 EMILY DICKINSON. 

Mentre mirava de digerir el film en què succeeixen poques coses, vaig pensar que un dels reptes intel·lectuals més seductors per a un director de cinema sensible és traslladar-hi la vida dels poetes estimats. Sobretot quan del que es tracta és de mostrar la vida privada (i pública) d’una dona que a penes es va moure de casa seua, que la gran passió era interior : la poesia.  
Això no obstant, els exemples reeixits són escassos. “Historia de una pasión”, biografia d’Emily Dickinson a la gran pantalla és un exemple d’una certa dignitat però encara no aconsegueix del tot de presentar la poeta d’una forma encantadora ni tampoc convida l’espectador a anar a les biblioteques a cercar els llibres editats de la poeta en qüestió. Potser aquest és el fet més defectuós del film : no sap dir la bellesa de la poesia de la Dickinson. Es queda molt avall . Només presenta la poeta cosint els seus quaderns de poesia en aquest debat etern entre publicar-los o no publicar-los.
En els aspectes més ben elaborats cal consignar el dibuix suficient del caràcter de la protagonista: dona intel·ligent, forta, a vegades severa, intel·lectualment i moralment implacable, el film s’afanya a mostrar el context del seu moment històric amb unes eines limitades : la il·luminació, els enquadraments, els diàlegs, densos de sentit. 
Els espectadors que han estudiat a fons la biografia de la poeta nord-americana assenyalen que les línies generals del seu viure hi són ben retratats : el paper de les flors, de la natura; la personalitat absorbent i poderosa del pare – potser massa hieràtic en l’obra- ; l’entorn cultural religiós davant del qual la poeta es rebel·la ; les suspicàcies dels homes davant una poeta ; la gran passió per escriure ...
Una mirada atenta al film expressa una atenció fina dels guionistes cap a l’entorn familiar i polític del seu temps. Els llums, l’escriptura a la nit, després de demanar permís al pare, quan la profunditat del silenci és insondable, la guerra de secessió, que és un teló de fons, l’amor viscut com una passió forta i íntima que fa sotsobrar l’ànima però que no s’expressa de forma convencional o sexual són alguns dels elements que permeten de reflexionar sobre la biografia de l’Emily Dickinson.
Si imaginem una biografia d’una poeta catalana portada al cinema – fet impensable entre nosaltres, per ara – les possibilitats foren curioses : una biografia de la Maria Antònia Salvà, mallorquina força desconeguda ; una biografia de la Clementina Arderiu, a contrallum del seu marit, el traductor Carles Riba ; una biografia de  Maria Mercè Marçal ?   

dilluns, 5 de desembre de 2016

NOVEL·LISTES AL CLUB DE LECTURA



LECTURES AL CLUB DE LA BIBLIOTECA D'ALPICAT.










Al club de lectura d’Alpicat, el novel·lista Sebastià Alzamora, atacat pels virus d’un refredat, indicava que un dels seus interessos a “La malcontenta” era relatar l’afany de llibertat d’una dona mallorquina del segle XIX que s’ajunta  a un bandoler conegut, documentat a Llucmajor.
La paradoxa del conflicte – n’Antonia viu en una família adversa, aspra , contraria- és que, alliberada de la família, la dona no presenta altra forma de realització personal que l’amor incondicional a un bandoler d’una fredor mortífera. 
El bandoler, com a tipus literari, presenta una llarga i complexa història literària. Sebastià Alzamora ha fet la seua tria estilística política i moral que s’ha expressat en un estil que ell anomena de punta seca, imitant la tècnica i l’estil del gravat.
Aquesta tècnica és la inversa de luxúria del barroc : concisió expressiva, netedat de traç, diàlegs acerats, contrapunts lírics ...  Tanmateix no acaba de quallar en un públic lector acostumat a les abundàncies verbals i a les dolces herbes sentimentals dels romanticisme o les proximitats de la quotidianitat .      
Moralment, Alzamora apuntava una certa forma de suspensió del judici en les execucions públiques dels delinqüents . L’obra s’inicia amb una llarga escena que relata l’execució pública del bandoler i els seus sequaços en una mena d’auto de fe, que és una entrada de cavall sicilià, amb crescendo dramàtic que contrasta vivament amb les escenes realistes: l’escena familiar de violència femenina, o certs homenatges a la literatura popular, com ara la Geperudeta o altres que interpreto en clau d’influència cinematogràfica, en especial els westerns, com subratllà ell mateix.
Si en l’estil és d’una eixutesa i economia expressiva, en el dibuix dels personatges és semblantment i suficientment lacònic, abreujat, esquemàtic.
El lector no avesat necessita llargues explicacions. No fóra sobrer un contrapunt erudit, saberut, per arrodonir la perspectiva  perquè en els capítols més d’acció,- l’assassinat de l’hostal, per exemple- els lectors queden suspesos en l’estupefacció incrèdula .  
L’altre assumpte que paralitza el lector és la violència, que aparentment és gratuïta . De gratuïta no n’és. Possiblement els lectors estem acostumats a que la violència sigui administrada en exclusiva per l’Estat.
Aquest control , doncs, és el costum que ens sentim admirats quan , en altres contextos històrics – el segle XIX – la violència sigui desfermada a la manera sud-americana .  Com un vendaval.   


versos .

VERSOS REVERSOS. Les formes del poeta Francesc Gelonch i Bosch, que ha publicat fa poc “La mandra no és un ocell”, no con...