diumenge, 20 de març de 2016

Una biografia extensa de Rainer Maria Rilke.





Rilke.
He estat llegint l’extensíssima biografia de Rainer Maria Rilke que ha escrit Mauricio Wiesenthal, publicada per Acantilado. D’antuvi m’excusaré : no seré  prou just amb aquest llibre car és tan voluminós, intens i ple de substància que no podré resseguir-ne la gràcia aèria que posseeix.  És un llibre escrit per un home que podríem definir com anti-modern. Mauricio Wiesenthal és un home partidari de l’aristocràcia de l’esperit. En aquest punt t’ajuda a comprendre prou bé tot el gruix de la cultura europea alimentada per l’esperit aristocràtic, que és ampli  i substanciós  . 
Tot el volum, començant pel nombre de pàgines, és anti-modern : 1122 pàgines per a una biografia d’un poeta vident que escriu en alemany és una esplèndida i absorbent odissea lectora : viatges, amistats, lectures, llargs períodes d’escriptura efervescent... Tot seguit, hi observes un coneixement precís dels llocs que cita, de les cartes que esmenta, dels personatges essencials de la vida de Rainer Maria Rilke que escruta, de les apreciacions que escriu ...
A vegades sospites que el biògraf sap més de Rilke que el poeta de si mateix.
El llibre parteix d’un coneixement del poeta que astora. Com l’ha escrit ? Com ha tingut el temps d’escriure’l ? No treballa pas ?
Si una cosa és clara és que Wiesenthal parteix d’una idea aristocràtica de la cultura i de la societat. En aquest punt és meridià : t’ajuda a comprendre tota la cultura anterior al segle XX, que ,en bona part, ho és d’aristocràtica, començant pel poeta Rainer Maria Rilke, poeta que pidola i sedueix les dones aristòcrates del moment. Les reines de la nit . Com ara, Marie von Turn und Taxis, que és citada a bastament en tot el volum, gràcies a la qual va residir un temps important al castell de Duino, que surt a la portada del llibre i fou el lloc on escrigué el seu llibre màxim : “Les elegies a Duino”.  Els apòstols de la igualtat li semblen nefandíssims. L’olor de les casernes Lenin durant la guerra civil espanyola li duen semblar la cosa més abjecta que es pugui imaginar.
Wiesenthal se situa en l’esperit. A mi m’ha ajudat a comprendre la idea que governa a certes parts d’Europa, abans del socialisme.
Coneix tant detalladament la vida de Rilke que fa la impressió que ha estat a tots els indrets concrets que cita. Un queda una mica aclaparat. Deu ser l’aclaparament del plebeu davant de l’aristòcrata.
Acceptat això, el llibre és encantador, preciós i delicat. Una d’aquelles lectures que et duren mesos i mesos.



Publicat a la revista Lectura ,20 de març de 2016.

dilluns, 14 de març de 2016

el dia del cérvol





EL TEMPS.

A “El dia del cérvol”, segona novel·la de l’escriptora Marina Espasa, publicada a l’Altraeditorial, el lector se sent subjugat per un relat enigmàtic, fluent, àgilment tramat, amb llambregades de màgia sobrenatural, que li proposa una recerca externa i una altra d’interna : a la manera de les novel·les primigènies medievals, el lector coneix un personatge de vida solitària a la concreta ciutat de Barcelona que es deixa fascinar per l’aparició simbòlica i màgica d’un cérvol omnipresent. “El dia del cérvol” pretén ser una actualització d’una aventura artúrica, emperò el llibre estimula el lector perquè comprengui la seua identitat íntima i cerqui la seua aventura a la vida.   
 Chrétien de Troyes, que escrivia en vers algun dels relats que es troben a la soca de la novel·la europea, contenen una part de meravella que Marina Espasa ha mirat de dur a l’ esperit de la seua novel·la. La protagonista, desorientada, mira d’endevinar qui és i quina és la seua aventura, tal com s’esdevé en un heroi artúric anomenat Gauvain, protagonista de “El cementiri perillós”, llibre sobre el qual està treballant per enllestir una tesi encallada .
En la primera part – brillant ! -   es pot resseguir una aventura enigmàtica d’un personatge, una dona anomenada Minerva,  que farta d’estar tancada a casa fent una tesi doctoral sobre les aberracions del temps en les novel·les artúriques, closa en una mena de campana de vidre, es deixa arrossegar fora de casa i comença a viure amb un seguit d’auguris, entre els quals la sensació o profecia de la pròpia mort, l’ amor, i la coneixença d’una poetessa de la Mort que es basa en un personatge real : la poeta Patricia Heras. 
En la segona part- no tant brillant- gosa fer un viatge a Malmö, ciutat del sud de Suècia, amb un company, i els seus noms canviats. La peripècia d’aquesta segona part és inversemblant, però imaginativa.
En conjunt, és una novel·la ben construïda, ben escrita, amb elements narratius molt estimables, amb el·lipsis temporals perfectament lligades. Potser no és una novel·la perfecta, però ens indica alguns nusos personals – una dissecció bastant clara de la individualitat moderna, alguns capítols memorables, com ara la visita al cementiri del Poblenou, i certes intuïcions sobre el temps interior.
En estil, té uns tancaments de capítol brillants : “quan tots els sorolls es van haver apagat, va passar una gavina en vol rasant i el xerric que va fer va ser la cremallera que va tancar la nit”. 





versos .

VERSOS REVERSOS. Les formes del poeta Francesc Gelonch i Bosch, que ha publicat fa poc “La mandra no és un ocell”, no con...