SER EN EL PRESENT

SER EN EL PRESENT.

Llorenç Capdevila publicà un article esplèndid recordant la magnífica i poc coneguda obra en prosa de Josep Maria Planas, que, tal com és conegut en la clientela catalanista, fou un escriptor joveníssim que implosionà a la Catalunya dels anys trenta. Capdevila recordà les obres que ens han restat d’ell i es planyé que fos assassinat – ara en  diríem mort en un atemptat de pistolers d’extrema esquerra - quan l’ escriptor- periodista barceloní només tenia 29 anys, en aquell moment lluminós, feraç i creatiu que tenen algunes vides .
Tots comprenem amb dolor les vides segades abans d’hora . En aquell temps n’hi hagué moltes. En bona part, a Catalunya encara estem  curant els traumes d’aquella dècada vertiginosa.
Entenc que Capdevila imaginà què hauria pogut escriure Planas de tot el que s’esdevingué després : hauria estat un tenaç corresponsal de guerra ? hauria escrit pàgines memorables sobre l’exili ? Hauria pogut escriure sobre el tardo-franquisme barceloní un pic retornat a Barcelona ? Hauria escrit novel·les extraordinàries ?
Hauria, hauria, hauria... els condicionals són relliscosos : es basen en suposicions imaginàries, que no tenen cap concreció real, em dic. La mirada al passat acaba sent enganxosa : no ens ajuda ni a ser en el present. Ni a veure el futur.
El que ignora Capdevila és que la seua posició tenyida subtilment de nostàlgia – i un poderós sentit de justícia afegit - és una posició característica d’Europa. Mentre a Nord-Amèrica miren el futur, a Àsia són en el present. Els europeus estem encantats en el passat.  Així el que és local connecta vivament amb el que és global .
A Europa ens passem la meitat del nostre temps pensant en el passat. És així. Ha estat així. Puc apuntar que aquesta actitud posseeix elements d’immobilitat. De quietud.
Així que la mirada al passat, tan europea tenim el deure  de contrastar-la amb l’actitud americana, que sempre imagina el futur. I que, en cert sentit, el crea. Per això ara nosaltres mirem les pantalles dels mòbils. Perquè els americans ho han imaginat i ho han dut a la pràctica.
La meua impressió, escrita amb voluntat de servei, és que hem de comprendre la nostra posició i , doncs, començar a pensar d’una altra manera. Ens hem de moure mentalment. Pensar a la americana és una possibilitat. Imaginar el futur no és cap mala jugada. Ser en el present és una meravella. La voluntat de present és un bon propòsit, ara. L’obertura mental que representa és inqüestionable.


Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Lectures per recordar ; lectures per recomanar.

  Lluna plena.   Sam Shepard, eminent dramaturg força desconegut entre nosaltres, que morí el 27 de juliol de 2017, ha estat traduït ara al català per Dolors Udina, que sosté que la traducció és la tasca de lectura més completa i grata que coneix.    Espia de mi  és el seu darrer llibre. Patti Smith, amiga seua, n’edità el manuscrit. El llibret és sorprenent, diferent al que és habitual : la tècnica que el converteix en únic és un distanciament de si mateix que li fa escriure sobre si com si fos un altre. La primera oració del llibre és una declaració d’intencions : “Vist en la distància”.  S’observa a si mateix, es descriu : “Des de l’altra banda del carrer, es difícil determinar com és de vell pels vidres del porxo que l’envolten. Per les ombres que l’envolten.” Es mira, s’explica com si fos una altra persona : “Un aventurer solitari. Un bandit emmascarat. No sé de què es protegeix”. Conta una forma d’estranyament extrema que el lector percep amb perplexitat : “ i es passa el dia gro
Més informació

Els aforismes d'Antoni Seva.

Imatge
LES TESSEL·LES D’UN MOSAIC. Les obres escrites en forma d’aforismes havien estat molt habituals en altres èpoques : les píndoles de pensament havien estat com a indicacions per a les cartes de navegar en el món moral, sempre tan complex. Fins i tot, en els fulls dels calendaris del pagès o en les llibretetes dels forners, s’hi estampaven aforisme de tipus popular, de tipus” Al pa, pa i al vi, vi”. Ara el llatinista Antoni Seva Llinares, després d’una dilatada vida com a professor i escriptor, n’ha publicat una d’excel·lent amb el títol de Mosaic, Màximes i pensaments, a les publicacions de la Universitat de València. Aquestes pastilles de pensament o tessel·les d’un mosaic moral més ampli presenten una gran utilitat com calmants dels estressos habituals de les xarxes socials i de les televisions i ràdios.  Si em permet l’amable lector, li diré que és un volum ordenat per pensaments breus, de temàtica molt variada, sense voluntat sistemàtica, que permeten u
Més informació

El temps dels codonys. Lectures al club de lectura de la biblioteca d'Alpicat.

Imatge
El temps de les cireres de Montserrat Roig.  La qüestió ara mateix és : ¿ n’hi ha prou per escriure una novel·la de descriure el temps i l’espai que ha una persona li ha tocat en sort de viure ? ¿ N’hi ha prou o falta una estructura sòlida que sostingui la novel·la més enllà de la veu narrativa que conta i reconta linealment allò que ha viscut i vist amb un estil de pur acontentament beneïtament feliç de si mateixa ?    En general, El temps de les cireres és una novel·la molt imperfecta – no és pas una gran novel·la- per un defecte de composició evident : no és una novel·la que desplega harmoniosament una història, que tria un espai, que talla una conclusió amb les eines del pensament sinó que és un quadre pintat en el moment del que es va anomenar la transició – el moment de l’agonia del règim del General Franco. Les confusions en la novel·la són múltiples . N’assenyalaré només una, que van veure les lectores més informades i atentes : no n’hi prou en descriure detallam
Més informació