Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: octubre, 2017

Un poeta vell retorna al seu país natal

El poeta torna a Barcelona.

L’abril de 1970 el poeta Josep Carner retorna fugaçment a la seua Catalunya natal tot contradint esperit i lletra de qui mai volia retornar si no era amb el dictador Franco mort, fora del poder.
La novel·la, contada des de la perspectiva d’un jove que l’acompanya en aquesta visita a la Barcelona franquista – aquella que enyora el senyor Vargas Llosa- és un retrat dinàmic de la vida en l’agonia del franquisme. 
L’apassionament no és pas la qualitat més forta del text. Casajoana té un temperament poc volcànic; és ponderat . 
 El llibre guanya en força si es llegeix com un universal : l’estranyesa de l’home vell davant de la vida que havia estat seua; els efectes de les dictadures feixistes en l’Europa occidental dels anys trenta, cosa sobre la que no solen reflexionar gaire. El retorn de l’exiliat és un bon tema literari.  L’experiència de l’Ulisses que retorna a Ítaca, molts anys després. A Ulisses el retorn ve lligat a la reconciliació simbòlica amb Penèlope. A…
El pintor d’Altamira.
Ens preguntàvem què movia l’esperit del pintor anònim que pintà els bisons de les coves d’ Altamira ? Era un dia fredós de finals de setembre. Bromes de la tardor. Els darrers préssecs ja no tenien la dolçor de primeries d’estiu. Un llibre obert amb les figures dels bisons vermellosos, el seu moviment, la seua energia continguda, les ratlles precises que captaven aquell animal salvatge, et deixaven amb la boca oberta.
Aquella energia original podia ser expressada ara per un creador modern ? M’imaginava com devia impressionar vivament la retina d’aquest pintor primer la visió d’aquells ramats d’animals salvatges. Com deuria ser amb la boca oberta observant la força d’aquell mascle que després provaria de traçar en la roca . Hem d’imaginar que féu moltes proves i esborranys abans d’aconseguir l’esveltesa sintètica de la forma, la sinuositat de les banyes, la impressió de color intens d’aquella vida aturada a la roca ?   
El pintor modern que viu en una ciutat no està …

Closca de nou

Divagacions sobre el punt de vista.

Una de les lliçons excel·lents de la retòrica moderna de la novel·la se sol anomenar matusserament “punt de vista”. El concepte no és clar perquè depèn del pensament del que narra i de qui llegeix. El concepte implica una capacitat de moure’s mental i geogràfica i intel·lectualment respecte a allò que es conta .
Com que el moviment mental no és possible individualment sinó que reclama i exigeix moviments socials i polítics, - i desplaçaments geogràfics!-, i altres amenitats !, llavors potser comprendrem que la figuereta retòrica de “Closca de nou”, la darrera novel·la publicada per Ian McEwan, és una estratègia narrativa fulgurant. 
Si els narradors clàssics dels anys seixanta i setanta – Gabriel Garcia Marquez, al capdavant – teoritzaven en el sentit que el narrador era com un Déu, visió que podem anomenar “macro”. Ço és, un estil d’allunyament, una mirada panoràmica, des de dalt. Posició zenital o zenit, per simplificar, Ian McEwan s’atreveix a narra…

una poesia d'Hilari de Cara

Poesia de dia 12 d’octubre de 2017.

Del poeta  Hilari de Cara ( Melilla 1947) del volum Cave Papam  Premi Miquel Bauçà 
( 2016)




Àngelus

Josep, t’he de dir una cosa,
deixa el xerrac, deixa la fusta,
seu, escolta’m, les oronelles
volen com ratpenats,
el fonoll dibuixa continents
a l’ànima, a Israel l’hivern tardà
s’assembla a l’estiu com la Mar Morta
al desert, seu, Josep, i escolta,
m’ha visitat un àngel, els desembres
seran Nadals d’ençà,
és cert, el fonoll, els cards florits,
la mar de rosella que acull el sol,
aquest erràtic vol d’oronelles i falcons,
la fusta té ja aquest punt que la saó
li traspua el darrer bri, tens raó,
però vols dir Maria, un àngel?
Saps el que sol passar amb els àngels:
et prenen l’alè, la seva bellesa,
els seus peus alats, són experts en la dura
gimnàstica del vol, el cel
està fet a la mesura dels seus ulls,
la mar és un reflex del seu esguard,
l’or, permet-me que no insisteixi en l’or;
quan parlen, potser ho has vist en somnis,
quan parlen són  com els aparell…
Com un concert de jazz.

Dèmens, de Màrius Sampere (Barcelona,1928) és  obra pròpia d’un home vell que va al nucli lateral de les coses. A diferència d’altres, com ara Joan Margarit o Jordi Pàmias, les referències a la realitat són mínimes, esborrades, distanciades. En canvi, les referències al llenguatge, en especial les formes més automàtiques, les formes més estereotipades: caragol treu banya puja a la muntanya, hi són abundants. 
Com ha escrit el crític Víctor Obiols, Sampere escriu com si la poesia li fos dictada. La veu – aquella part de la raó que no escolta disciplina i ordre-, recull molt bé el sentit que el poeta doblega els topants del dir, busca una altra veritat. Els lectors que es fan escuts contra els discursos il·lògics, queden indiferents: no han estat entrenats a una semblant gosadia. Ho refusen. Són una generació de post-guerra que fou educada en termes militars, en un context para-feixista : la vida com a milícia. La guerra com a símbol màxim. Em recorden els temps ll…

periodisme

Periodisme del sud .
Si l’enteniment no m’enganya, un dels forts defectes del periodisme a Espanya és que produeix un lectors habituals a la consigna i desavesats al pensament. Vull dir que la llibertat d’expressió no ha significat un esforç per a la llibertat de pensar. Com que és més fàcil creure i obeir, cert lector de diaris no pensa. Aquest estiu vaig passar uns dies bellíssims a Cortina d’ Ampezzo. Pels lectors que no coneguin aquesta vila diré que aplega cada estiu certa burgesia italiana. Hi té casa, entre altres, el propietari de la fàbrica de pasta més conegut d’Itàlia : la pasta Barilla. A un dels seus càmpings no hi anem pas els burgesos : hi anem la classe mitjana amb la tenda de campanya. Vam anar a saludar-hi un senyor jubilat del Véneto, que llegeix diaris. No era pas lector de diaris comunistes. Llegia els diaris de la dreta espanyola i els italians. I ens va convidar a cafè. Aquest senyor, que estava casat amb una magnífica senyora que li cuidava la salut de manera v…