la tria.

El temps de les cireres de Montserrat Roig.  La qüestió ara mateix és : ¿ n’hi ha prou per escriure una novel·la de descriure el temps i l’espai que ha una persona li ha tocat en sort de viure ? ¿ N’hi ha prou o falta una estructura sòlida que sostingui la novel·la més enllà de la veu narrativa que conta i reconta linealment allò que ha viscut i vist amb un estil de pur acontentament beneïtament feliç de si mateixa ?    En general, El temps de les cireres és una novel·la molt imperfecta – no és pas una gran novel·la- per un defecte de composició evident : no és una novel·la que desplega harmoniosament una història, que tria un espai, que talla una conclusió amb les eines del pensament sinó que és un quadre pintat en el moment del que es va anomenar la transició – el moment de l’agonia del règim del General Franco. Les confusions en la novel·la són múltiples . N’assenyalaré només una, que van veure les lectores més informades i atentes : no n’hi prou en descriure detallam

Patti Smith  Pensant, pensant, arriba un dia que t’ha escapolit del teu institut a comprar llibres –cada vegada és més difícil escapolir-te’n- i, per atzar, saludes els teus antics companys d’escola, del poble, que estan prenent el sol, abans de començar la feina, amb molta catxassa. Els dius que vens de comprar llibres, i et responen amb perfecte convenciment : és el teu. Comprar i llegir llibres és el teu. Ells són electricistes a l’ajuntament i tu ets un periodista que escriu una hojita cada setmana al diari local i ensenyes a llegir en una llengua que ara volen escombrar del mapa.  Escriure, llegir és el teu . No és pas  el seu . I tu penses : no era aquest el tracte : escriure i llegir és una cosa pròpia de la ciutadania cultivada. De l’electricista i del professor. Del pagès i de la dona que ven peix. De la doctora, del treballador artesà i el policia. No és una afer dels  sacerdots de l’escriptura : un clergue de l’escriptura, ço és, algú que en viu, i per això s’hi dedica

 R eparar  . El pa de la vall del Torrente Cimon – la vall de Sant Martino de Castrozza i Primiero – és un pa petit, blanc immaculat, religiós, d’una blancor que evoca la puresa dels lliris. Ingràvid, a pes, que costa un no-res. A Feltre, la petita ciutat més a prop, al sud, vam fer cap a una llibreria literària força bonica , assortida i acollidora que estava situada al davant per davant d’una sòfora grandiosa, esponerosa, de soca grossa, de petites flors grogues disseminades per terra al bell mig de l’estiu. Les ciutats són els arbres. I les llibreries, penso mentre hi deambulo els ulls pels prestatges atapeïts de novel·les . Allí hi vaig comprar un volum, molt menut, dins una col·lecció suggerent dita la  Cattedra del Confronto ( deu ser que encara tinc una actitud reverencial sobre la paraula  càtedra i ,  encara més, sobre la del confronto ) que conté dos bons articles que tracten un assumpte candent des de dues perspectives.  El confronto  és escàs perquè en tots dos art

Ep !  Ets  el que penses,   i no ho saps ! Ressenya de Positive thinking, de Gill Hasson.   En l'abudant bibliografia del pensament positiu cal consignar l’aparició de  Positive thinkink , signar pel professor i coatching Gill Hasson. El llibre conté una part teòrica, molt comprensible, en què es desenrotllen les idees sobre el pensament positiu; una part més reflexiva en què se sol convidar el lector a rumiar sobre les pròpies característiques de pensament, i un pinyol, molt ben compendiat en què s’arrengleren les idees més actives de cada capítol. L’autor parteix d’una tesi elemental : la nostra actuació depèn, vulguem o no vulguem, del que pensem : idees rebudes, sobreenteses, de la família, de la societat, del temps viscut, sovint sense consciència de com actuen en nosaltres. Aquestes idees acabem conformant la nostra mentalitat i el to de les nostres actuacions i reaccions. Gill Hasson ens proposa de fer-nos-en conscients i ens proposa una tesi senzilla : si a

NOMÉS IGNORÀNCIA PURA ? Una crítica de "El reino".  Polèmica i aplaudida, “El reino” és una pel·lícula tant ben narrada en el gènere de thriller com mal resolta com a  anàlisi de les estructures corrompudes del poder,  tal com escriu eficaçment Marta Medina, crítica de El confidencial. Rodrigo Sorogoyen ha triat un ritme de composició imparable, veloç, ben organitzat, amb alguns moments estel·lars com ara quan en un balcó del despatx oficial l’heroi caigut, hilarantment,  incita a xerrar i dir pestes jocoses dels dirigents del seu partit a una antic company de files. El magnífic retrat hiperbòlic del personatge central- un tal Manuel Lopez Vidal que resumeix un heroi anti-ètic - és el més  bo i encertat del film en la mesura que té un cert gruix humà que creix  : no és només un ésser execrable, amb multitid de camises i trajes, que concep el seu partit polític com a forma d’enriquir-se sinó que posseeix una certa enteresa en la seua defensa contra el món, cont