versos .

dimarts, 23 de desembre de 2014

l'escriure.

Sobre l’escriure.
L’escriptor Scott Fitzgerald, autor de “El gran Gatsby “, donà consells intel·ligents sobre l’escriure. Ara s’ha traduït a l’espanyol unes notes antològiques- fragments de cartes, singularment- que va preparar el periodista Larry W. Phillips, que són com càpsules per anar rumiant això de l’art d’escriure novel·les professionalment. És en les cartes que F. Scott Fitzgerald “es deixava anar” i compartia algunes idees sobre tècnica d’escriure que encara són aprofitables. N’apunto algunes que rebaten algun dels llocs comuns més resistents entre nosaltres.
Com ara, contradint Josep Pla, indica que en la prosa de bona qualitat són els verbs que donen la carnació. Són els verbs els que donen l’impuls a les frases. Contradint Víctor Català, anota que és millor no usar paraules rares. Només les has d’usar en el cas que necessitis expressar “ un matís subtil “. Que el teixit d’un personatge es basteix relligant les impressions i les històries d’altres persones vistes o conegudes o imaginades- això ja ho deia Mark Twain ( o els efectes o reverberacions que produeixen en nosaltres certes persones que coneixem i ens estimem, afegeix). Contradint la idea de Jesús Moncada que les novel·les s’escriuen sobre els llocs,  explica que a vegades no saps ni quin aspecte té ni quina feina fa el personatge que imagines; altres- per exemple l’agent literari - te’l fan veure.
Sagaç i cínic, exposa  que l’escriptor jove, que no coneix la tècnica, només pot vendre les seues emocions més esquinçades, més sagnants, més nues; que l’escriptor és aquell que té alguna cosa a dir més que no pas aquell que vol dir una cosa.
 L’autor admira Ernest Hemingway que afirmà que “Huckleberry Finn” és a la base de la novel·la nord-americana moderna. Em pregunto què és a la base de la novel·la catalana moderna? “Solitud “?
“La personalitat es defineix pels actes”, escriu, en relació als guions cinematogràfics. (A “Exodus“ de Ridley Scott, la dona de Ramsés II, el Faraó que ha perdut el seu fillet en una plaga terrible, bressa el seu llitet buit: és una acció precisa que defineix un personatge.)
 Explica la suposició que una de les raons perquè una novel·la esdevingui “un fracàs comercial ” és que no hi hagi un personatge femení amb un entramat psicològic interessant perquè” les compradores habituals de novel·les són les dones”, cosa que perspicaçment sempre repeteix Vidal Vidal.  





divendres, 21 de novembre de 2014

Les cartes de Màrius Torres.

JOVENTUTS.


La lectura de les cartes de Joan Sales a Màrius Torres, ara reeditades en paper bíblia, amb un apèndix amb cartes inèdites a Mercè Figueres, reproduïdes sense esmena de cap ordre als manuscrits originals, produeix un vertigen bulliciós. 
En un diumenge ple d’estímuls, la cantant lleidatana Meritxell Gené que havia convidat via Facebook tothom que ho volgués compartir, cantà les poesies de Màrius Torres . La jovenesa de Meritxell Gené deuria ser semblant a la joventut de Mercè Figueres, que fou la destinatària primera de les cartes de Joan Sales, llavors poeta incipient, lector i traductor a estones perdudes de Baudelaire.
Meritxell Gené cantà les seues cançons als llocs on foren escrites. En especial, al vespre, amb una boirina creixent i freda, al pati porxat que durant el dia havia estat assolellat i als vespres d’autumne ja era fred, boirós i blanc.
Ara, el sanatori de Puig d’ Olena, on Màrius Torres escrigué tota la seva poesia, és un CRAE. Un indret on els nois i les noies han de refer la seua vida íntima. Molts d’ells escoltaven les cançons de Meritxell Gené, que no ens parava de recordar, amb amor, que aquelles cançons li havia donat energia. Jordi Gassion l’acompanyava adés amb la guitarra i la veu, adés amb l’harmònica.
No som prou conscients de la bulliciosa energia de la joventut. El jove Sales de les cartes a Màrius és un home que viu la revolució i la guerra. No s’està de contar-ho en les llargues cartes que Mercè i Màrius  llegien, amb il·lusió. 
El món literari de Puig d’ Olena és ple de persones que escriuen cartes sense parar. Només les de Joan Sales s’editen. Maria Bohigues, editora de Club editor, i néta de Sales i Núria Folch, ens recordava que aquest fou el darrer llibre seu que Joan Sales edità, el 1957, cinc mesos després de la mort de Mercè Figueres.
Tot indica que les dones del grup era gelosíssimes de llur intimitat. Només quan elles han anat morint s’han anat publicant cartes i papers. Bohigues, editora intel·ligent i bella, encara recordava que havien aparegut entre les lleixes dels llençols una capsa plena de cartes inèdites. Les que surten en apèndix.
Meritxell Gené anuncià un nou treball discogràfic en curs. En cert sentit, el recital de Puig d’ Olena era l’acabament d’un cercle i l’inici d’un altre.
Li regraciem les seues cançons tocades i cantades als llocs més bells : al Mas Blanc, al cementiri de Sant Quirze de Safaja, a la blanca cambra del sanatori de Puig d’ Olena, la nostra muntanya màgica.            

impostor al paradís.


                         UN INFELIÇ AL PARADÍS.                        





Totes les vegades que he fet cap al paradís terrenal, n’he sortit una mica despentinat. 
(En el paradís sempre hi bufa una brisa suau entre els arbres .)
Quan els en llegeixo trossets , un any rere l’altre, a les meues alumnes, que amb grans escarafalls no en volen saber res, em succeeix  ben bé a l’inrevés de quan explico els programes circulars i repetitius que han ordenat els savis legisladors pedagògics  : hi trobo nous matisos. Hi assaboreixo sabors inconeguts.
Ara mateix, mirant les primeres fulles de la tardor com cauen vaiverejant, em trobo com un impostor al paradís.

 Aquest altre dia vaig saltar la tanca i m’hi vaig endinsar. A penes hi vaig veure ningú, al paradís. Em vaig adonar de seguida que no és un lloc que agradi  naturalment als humans, malgrat tot el que xerren i clamen. Sospito que els agrada el soroll, la lluentor de l’or i les petiteses.
 El paradís era desert. No hi havia ni déu . Bé, vagament vaig intuir que Déu hi passejava sempre d’esquena. Borrós, cabell llarg i llunyà. 
Però tornem-hi: hi vaig ser al paradís. I, no et pensis, lector, sobretot el que hi abundava era el vent, les fonts, els arbres immensos, i a boca foscant la llum tènue dels estels i alguna lluminària d’un àngel volador. No és necessita gaire per a ser al paradís per més que els capitalistes frenètics s’afanyin a contradir-me : n’hi ha prou amb uns arbres frondosos, amb una mica de brogit del vent i un déu rodant pels camins, sense gaire pressa.
De la fruita de pinyol, més val que no en parlem.
I per què t’he d’enganyar? no fotre brot sinó el que teu esperit commogui. Fantasiejos. La música del vent. Aigua clara; una ullada de sol; un nuvolet esfilagarsat  que passa ple cel net.
M’hi vaig estirar una llarga estona. No em calia re: ni llibres ni diaris ni pràcticament música. Ni política.

I vaig imaginar-me la dona que estimo. I ja la tenim armada ! Amb la dona que estimes apareix el desig. I ja em veus, lector, anant darrera la meua Beatrice. L’amable dona sàvia, suau, toveta i fina .
I ja s’ha acabat el paradís.
A més a més, Déu té una nova febre: vol que omplim una graella per a un programa informàtic. No sé què de les dedicacions horàries de l’Edèn.  Es veu que fa poc li han instal·lat internet, a Déu. I va de corcoll amb les noves aplicacions, i el Facebook. 
 Ja començo a enyorar les tardes que m’estirava sota els arbres.