Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2014

l'escriure.

Sobre l’escriure. L’escriptor Scott Fitzgerald, autor de “El gran Gatsby “, donà consells intel·ligents sobre l’escriure. Ara s’ha traduït a l’espanyol unes notes antològiques- fragments de cartes, singularment- que va preparar el periodista Larry W. Phillips, que són com càpsules per anar rumiant això de l’art d’escriure novel·les professionalment. És en les cartes que F. Scott Fitzgerald “es deixava anar” i compartia algunes idees sobre tècnica d’escriure que encara són aprofitables. N’apunto algunes que rebaten algun dels llocs comuns més resistents entre nosaltres. Com ara, contradint Josep Pla, indica que en la prosa de bona qualitat són els verbs que donen la carnació. Són els verbs els que donen l’impuls a les frases. Contradint Víctor Català, anota que és millor no usar paraules rares. Només les has d’usar en el cas que necessitis expressar “ un matís subtil “. Que el teixit d’un personatge es basteix relligant les impressions i les històries d’altres persones vistes o conegud

Les cartes de Màrius Torres.

JOVENTUTS. La lectura de les cartes de Joan Sales a Màrius Torres, ara reeditades en paper bíblia, amb un apèndix amb cartes inèdites a Mercè Figueres, reproduïdes sense esmena de cap ordre als manuscrits originals, produeix un vertigen bulliciós.  En un diumenge ple d’estímuls, la cantant lleidatana Meritxell Gené que havia convidat via Facebook tothom que ho volgués compartir, cantà les poesies de Màrius Torres . La jovenesa de Meritxell Gené deuria ser semblant a la joventut de Mercè Figueres, que fou la destinatària primera de les cartes de Joan Sales, llavors poeta incipient, lector i traductor a estones perdudes de Baudelaire. Meritxell Gené cantà les seues cançons als llocs on foren escrites. En especial, al vespre, amb una boirina creixent i freda, al pati porxat que durant el dia havia estat assolellat i als vespres d’autumne ja era fred, boirós i blanc. Ara, el sanatori de Puig d’ Olena, on Màrius Torres escrigué tota la seva poesia, és un CRAE. Un indret on els nois i

impostor al paradís.

Imatge
                         UN INFELIÇ AL PARADÍS .                         Totes les vegades que he fet cap al paradís terrenal, n’he sortit una mica despentinat.  (En el paradís sempre hi bufa una brisa suau entre els arbres .) Quan els en llegeixo trossets , un any rere l’altre, a les meues alumnes, que amb grans escarafalls no en volen saber res, em succeeix  ben bé a l’inrevés de quan explico els programes circulars i repetitius que han ordenat els savis legisladors pedagògics  : hi trobo nous matisos. Hi assaboreixo sabors inconeguts. Ara mateix, mirant les primeres fulles de la tardor com cauen vaiverejant, em trobo com un impostor al paradís.  Aquest altre dia vaig saltar la tanca i m’hi vaig endinsar. A penes hi vaig veure ningú, al paradís. Em vaig adonar de seguida que no és un lloc que agradi  naturalment als humans, malgrat tot el que xerren i clamen. Sospito que els agrada el soroll, la lluentor de l’or i les petiteses.  El paradís era desert. No hi havia ni d