dimecres, 28 de juny de 2017

hamlet


HAMLET.
Una de les primeres qüestions que has d’admetre és que t’has de donar permís a tu mateix per poder sentir i viure allò que desitges. Per exemple, una cosa tan senzilla com permetre’s  anar a veure una versió de Hamlet al Teatre Lliure de Gràcia dirigida per Pau Carrió i representada per l’actor Pol López, que l’any 2016 fou aclamada i premiada. 
Permetre-s’ho. Permetre-m’ho, més exactament, comprant l’entrada amb un any complet d’antelació.
Era la primera vegada que veia un Hamlet sobre un escenari teatral. Sempre n’havia vist adaptacions al cinema.
Hi vaig anar un divendres calorós de juny. 
Al metro de Barcelona, línia verda, tothom aclofat amb la mirada a la pantalla de mòbil, parlant castellà. Una novel·la de ciència-ficció no m’hauria fet tan efecte. A la terrassa del cafè, la conversa en català era possible, amb el mòbil a la taula, això sí. 
A la plaça del Sol de Gràcia vaig asseure’m observant la gent . Vaig sentir-ne la remor. Hi havia mares joves. Nens i nenes jugant . 
 A dins del teatre, l’escenari era plumbi, buit, sòlid. Grans i altes portes grises sense pany . Res més sinó flametes titil·lants, espelma consumida, flors de cementiri als esglaons. Un to de color que recorda l’esperit crepuscular de Hamlet : sempre veus el món amb el color de la teua ment.
Si el que cerco de recordar és la meua emoció, només a vegades aconseguia estovar-me sentimentalment. Se’m fa difícil ponderar l’obra sense ser injust. Si representar un Hamlet és una prova de foc per a una actor, escriure’n una ressenya n’és una altra de ben dura per a un periodista. Més encara quan molts dels lectors no n’hauran vista la representació. Penso que l’actor Pol López, molt ple de nerviosa  i juvenil energia, i , Xiscu Massó, actor molt gran i de reposada mirada darrera unes ulleres gruixudes, representaven els dos grans elements de l’obra : joventut tumultuosa ; vellesa perplexa.  En conjunt, la versió de Hamlet de Pol López no aconsegueix una continuïtat en l’emoció. Massa nerviosisme  i corregudes.  Els canvis de tonalitat emotiva no estaven prou matisats. Canvis un xic bruscos. El públic reaccionava als tocs d’humor amb riallades. Al públic li agradava riure per escapar a la continuada tensió tràgica de l’obra. L’enterramorts i els moviments de la làpida lliscant donaven forma escènica a la visió tètrica que Hamlet expressa amb paraules : el món com una tomba.
En el famosíssim monòleg del ser o no ser, la dicció, lenta i ben timbrada, donaven a la paraula el sentit primer. I el desenllaç, tot i ser conegut i previsible, contundent i fort.
En pensar l’obra, després d’haver-ne vist una representació que depassava les dues hores, se’ns fa present la seua força de metàfora de la vida. La seua visió en reforça el sentit de paràbola. La lectura, silenciosa o en veu alta, en fragmenta els efectes. La visió completa en subratlla el sentit. Te’l fa sentir més enllà del que les paraules expressen. El món com a llenguatge; el món
com una tomba. 
  

dimecres, 21 de juny de 2017

una vida

Una vida. 





Fa mesos, vaig fer broma sobre quines escriptores permetrien una biografia en forma de film: Maria-Mercè Marçal era una de les que vaig imaginar . 

Ara, Lluïsa Julià ha escrit una completa biografia de la poeta Maria Mercè Marçal molt recomanable. 
Als lectors més desavesats a llegir biografies de poetes no els hauria de fer esgarrifor la llargada del volum : es llegeix bé . 
 Recordo l’entusiasme encomanadís de l’escriptor Vidal Vidal amb el llibre a les mans : ell havia conegut la Maria Mercè en la jovenesa i n’evocava una llarga conversa, anant en cotxe, en edat tendra juvenil. La biografia de la Mercè és també la tumultuosa memòria dels anys de joventut. Anys del final del franquisme, anys primers de la transició, anys d’altres peripècies que ja impressionen de llegir en paper .
  És una biografia inquietant . Confesso que la seua lectura m’ha impressionat i en alguns moments m’ha deprimit. Em sento molt a prop del temperament i de l’actitud en altres aspectes : l’apassionament i la tossuda individualitat ( llevat que no he trobat cap Causa Major a la qual adherir-me ).
El volum de Lluïsa Julià mostra documentalment, amb detalls molt reveladors, l’evolució personal i intel·lectual de Maria Mercè Marçal des de la perspectiva dels estudis que subratllen el feminisme i també el lesbianisme de l’escriptora. Tendeix a l’hagiografia. És, doncs, una biografia beneïda pels descendents, dels amics i de les amigues de l’escriptora- amb alguna menuda excepció . En aquest punt no hi ha res a dir.
Tanmateix el volum no és una vida de santa sinó una fita en la interpretació de la seua obra.  
Al meu entendre, l’avantatge més gran del volum és que et convida a llegir i rellegir la poesia de Marçal, que ,de fet,  és una singladura personalíssima que depassa els clixés fàcils de feminisme, nacionalisme, hipisme, lesbianisme, o altres que se li poden encolomar : s’endinsa en una certa consciència de la humanitat més lliure i més a prop de la follia essencial.
 El llibre et guia en aquesta evolució humana de què l’escriptora n’era força conscient.” Llengua abolida. 1973-1988” reeditat ara en format de butxaca és , al meu entendre, òbviament, el  gran volum de la seua obra literària. Em sorprèn, innocentment, la lucidesa de voler-lo editar en un moment que, passat el temps, ha esdevingut com el seu testament literari més fi, més variat, més amable, i més difícil,  amb els lectors.   
El que em sorprèn és com certs lectors ens vam quedar ancorats en les lectures primeres dels anys setanta : sobretot en el primer feminisme i el hipisme vindicatiu de “Bruixa de dol” o de “Cau de llunes”. A mi mateix em va passar : fins que no va publicar en un volum sol el llibre “Desglaç” no vaig comprendre el viatge intel·lectual de la Maria Mercè cap a països exòtics i desconeguts.  
El volum de Lluïsa Julià marcarà una fita clara en la interpretació de Maria Mercè Marçal. Torno a insistir que el millor de la seua lectura és que retrata una vida que en algun sentit se’ns assembla.  És en la seua humanitat que m’hi reconec.

dilluns, 19 de juny de 2017

Le confessioni de Roberto Andò.


LA FORÇA DEL CINEMA.


https://goo.gl/images/GcVwKv



“Le confessioni”, dirigida per Roberto Andò, és un bell film que crec que s’ha de comprendre, en primera instància, en un context italià tant perquè allí el catolicisme no està tacat, com aquí, de nacional-catolicisme com perquè el cinema de Roberto Andò no renuncia a enfocar amb valentia i humor qüestions polítiques generals, que van més enllà de les relacions sentimentals o personals, com ara el paper galdós dels dirigents del G8 en l’economia mundial i llur mentalitat .
No pot dir-se que “Le confessioni” es tracti d’un film revolucionari ni en la forma ni  en el contingut, però sí que és un film intel·ligent que fa pensar. El personatge principal del film és un monjo cartoixà, impol·lut, vestit amb un hàbit blanc- d’un blanc trencat. Un hàbit que diríeu que és dissenyat per un sastre finíssim que no pensa pas que els monjos hagin de vestir hàbits de sarja, foscos, condemnats a la lletgesa.
L’actor Toni Servillo representa el paper de forma encantadora. Amant del silenci, enregistrador dels cants dels ocells, seductor amb la paraula, escoltador de confessions, esdevé el contrapunt exacte en una escena final màgica. La manera de comportar-se del monjo cartoixà- una mena d’elit de les ordres religioses medievals que vivien en llocs magnífics, aïllats del món social- contrasta amb l’ocultació, la fredor de cor, l’artimanya, el secret i l’engany dels economistes, mànagers i capos del FMI. Llurs cares parlen per ells.
Aquests representants del G8 es reuneixen en un magnífic hotel vora el mar per prendre una resolució amarga per a molta gent . L’hotel representa tots els seus valors : exclusivitat, luxe, individualisme, distinció, opacitat, poder, autocontrol, negoci, fredor de cor...
Tal vegada el que “Le confessioni” expressa és més potent que no semblaria a primer cop d’ull: la profunda incoherència en què viuen aquests individus que regeixen el món polític negligint el nord del bé comú, de la pietat i de la veritat en el llenguatge. És significatiu que el diàleg és impossible : només es possible de comunicar-s’hi, amb una críptica equació que prenen com a veritat absoluta o amb un dibuix infantil que no comprenen : el cor no el senten.
Formalment, se situa en la vella estratagema narrativa de la cambra tancada : tot s’esdevé en un hotel aïllat durant un llarg cap de setmana, amb un sepeli final, amb discurs clar i emocionant en què les paraules ressonen ( el cinema no pot estar-se’n de col·locar un o altre enterrament en llurs narracions). Un gos canvia de nom  i segueix  el frase cartoixà : de “Rudolf”, de ressonàncies teutòniques passa a dir-se “Berni”, per allò de Sant Bernardo. Feliç ironia final que mostra com les roques calcàries que dominen el món no canvien ni es mouen. Només  es moren. En el film, se suïciden amb una bossa de plàstic. Res més.
 

dijous, 15 de juny de 2017

Elegia de l'origen

ELEGIA DE L’ORIGEN.

En cert sentit observo que la poesia escrita en català posseeix una força que els lectors no acabem de copsar. Els lectors no sembla que estiguem disposats a lliurar el nostre temps i la nostra energia a la poesia. I ens errem. De fet, els lectors ens hem lliurat a les formes del fantasieig . Aquest fet l’observo tant en les noves fornades d’estudiants – alguns estudiants d’ Eso que veig a l’institut on treballo han trencat el contracte educatiu clàssic ; han entrat en la selva dels impulsos i el descontrol, sense esmena : els pares els deixen a la bona de Déu, del que els agrada i, doncs, viuen en el crit i l’instint. És un símptoma de l’època : la crisi econòmica ha trencat també els contractes educatius.
  Veig que els poetes contemporanis, siguin de l’estil que siguin, han emprès el seu camí creatiu bastant al marge del seu públic. L’únic punt d’enllaç semblaria que és les lectures en veu alta, sovint en petit grup, sovint ja per a entesos, però ni així el públic acaba d’entendre’ls . El públic s’ha quedat en les poesies de Martí i Pol- o de Bécquer !-, o potser, en els primers llibres de Maria Mercè-Marçal. I prou.
Les excepcions són rares.  Potser l’elitisme d’alguns poetes universitaris hi ha contribuït a aquesta distància. L’ elit ha de ser de veres. No pas un simulacre.
Vaig anar expressament al Festival de Poesia de Barcelona, vaig anar a les lectures del Bar Gilda de Lleida, vora l’església de Sant Martí, i vaig constatar que el públic ampli ha desertat de la poesia escrita pels poetes d’ara. Pura evidència. Tanmateix, la poesia té un públic. Veure’l al verger Marès, de Barcelona produeix una certa impressió . No és pas majoritari, però existeix. El valor que se li dóna a la poesia en català és escàs. L’esperit de pragmatisme l’ofega. I també el poc costum de freqüentar la poesia. I, probablement, una certa monotonia de temes i de formes que els joves i no tant joves contradiuen.
Les idees de la lectura com a experiència ràpida- el llibre que t’enganxa- o la lectura com a successió de fets sovint imaginaris – que passin moltes i moltes coses !- o el gust per la sentimentalitat – les relacions humanes expressades en accions quotidianes- acaben arrasant el mateix concepte de poesia.
A la baixa demografia dels que llegim en català s’hi afegeix la baixa capacitat d’anàlisi dels que llegim en català.
Avui però voldria fer una nota apressada- després de la crisi del petroli de 1975 és molt difícil de fer crítica literària amb sentit-  sobre un llibre de Carles Camps Mundó intitulat “Elegia de l’origen”. “El noms elementals” expressa una de les raons perquè no ens interessa la poesia : “Ara ho sabem : en la font del llenguatge no hi havia els déus.” [...] Tot va ser mer atzar : la veu va néixer nostra per la mutació /del cos.”[ ...] “La llengua és en nosaltres com l’alè, la suor, l’excrement.../ O com les llàgrimes que vessen quan la vida ens dol”.

versos .

VERSOS REVERSOS. Les formes del poeta Francesc Gelonch i Bosch, que ha publicat fa poc “La mandra no és un ocell”, no con...