dilluns, 21 de novembre de 2016

Puig de Randa. L'esperit del lloc.

PUIG DE RANDA.

Les impressions més vives d’un viatge: des de l’ermita de sant Honorat, a Puig de Randa , mirar des de dalt la terra cultivada de Mallorca, sense cap hotel visible. Tota una estesa de verds i alqueries.
 Al fons del paisatge, el sol que brilla entre núvols de plom i la silueta meravellosa  de l’illa de Cabrera. A mà dreta, el poble de Llucmajor.
Aquesta vegada hem estat al centre de l’illa, a prop d’Algaida.
Excepte el brogit continu dels avions que s’enlairen des de l’aeroport de Palma, et sents en una illa amb feixes llaurades i fumeres de capvespre. Només hi passen ciclistes virolats. Una pintada catalanofòbica,  mig esborrada, a la carretera cap a Sineu.  Un embalum de carreteres i autovies formidable que desmeteix el tòpic de l'illa de la calma.


Feliçment, a Puig de Randa una dona que és una monja seglar ens obre la port de clausura, ens acull i ens explica el magnífic lloc obert al sol, il·luminat on xerren uns que fan un recés. Hi veig una petita ermita on estigué el Pare Palau, fill de la vila d’Aitona. Li pregunto per Ramon Llull : el Puig de Randa és l’indret on s’explica que tingué la il·luminació que el portà a elaborar la seua Art. Em diu que, possiblement, estigué hostatjat al santuari de Gràcia, a sota, arrecerat del vent de tramuntana, i amb un pou d’aigua fresca. O potser a sant Honorat. No sembla creïble que fos a dalt de tot del turó : massa fred i incòmode.
El lloc és màgic. Hi passegem amb l’esperit calmat. Hi ha un hort; hi ha un breu passeig que convida a la meditació ; hi ha una mirada verda a les alqueries . Una calma lleugera . Un sentit humà de les distàncies.
La llum és distinta  . Miradors  sobre els cingles. La serra de Llevant. Una sala per a la meditació que inclou cites en totes le religions conegudes . Una invitació al silenci. Una roda d’un antic carruatge inclou tots els signes religiosos – inclòs el buit dels que no hi creuen – que conviden a mirar dellà de les religions, en allò que tenen en comú, en allò que cerquen en comú.
De tant en tant, entren grups de turistes despistats que se’ls recorda que és un lloc de clausura que no es pot visitar, però que si volen poden fer una ullada .
 Hi ha alguna cosa de l’esperit de Llull en aquest lloc. Una incitació a la contemplació. Una suspensió del judici. Una tendència a estar present en el moment. Una polvorització de la llum solar. 
Em queden les ganes de quedar-m’hi. D’exercir de monjo zen, mirant les planes llaurades, els marges, el sol i la mar al lluny. Estudiant.

Mentrestant no paren de rugir els avions. Al Portitxol de Palma formiguegen turistes . En un no-res passem de la calma al desori.  

diumenge, 13 de novembre de 2016

Dante Alighieri.

DANTE


les dimensions físiques de l'infern segons Boticcelli
Sobre la taula una vella maleta atrotinada . A dins, llibres de la joventut arrenglerats, apilats. Entre els llibres dels vint anys, la Divina Comèdia del Dante, en castellà, acarada amb el text italià, que mai vaig llegir del tot. Puc endevinar com em sentia – profundament estranyat – davant d’una obra antiga que no coneixia gens ni tampoc posseïa la gosadia del que s’atreveix, per si sol, sense la mà del mestre ni l’olor del guix a caminar per les parets de l’infern. De gran – La Divina Comèdia només s’entén de gran - vaig fer-ne la primera lectura en un moment de crisi personal. Un cant cada dia. Per primera vegada entrava per les foscors, els passadissos, els boscos, les voltes i cercles de l’infern, sense llum, amb la llum morta. L’infern és un viatge permanent en forma de gir descendent. L’infern del Dante té el color de les nostres angoixes. A vegades , la suor dels nostres somnis més complicats.
En els dies que l’he d’explicar als alumnes endevino i comprenc la seua perplexitat : és la mateixa que jo he de superar a cada ratlla, a cada cant. Com les grans obres antigues, la Divina Comèdia requereix un temps de lectura més extens que l’habitual. La intensitat de l’experiència d’escriure la Divina Comèdia és paral·lela a l’experiència de llegir-la. Dos cares de dos experiències vitals semblants : la manera d’escriure peripècies, de produir monòlegs  de desenvolupar desenllaços de William Shakespeare va ser un èxit de tal magnitud que hi trobem rastres sobretot en el cinema i en les sèries d’ara. Dante no n’ha tingut tant d’èxit . La seua manera particular de contar, en versos decasíl·labs com dos homes : un en forma d’esperit, l’altre en forma corporal travessen un precís, detallat i espectacular infern inventat, però profundament convençut de la seua pura i clara existència, en forma d’embut, per tal de poder arribar a trobar, després de la llarga singladura, la bella Beatriu, al Purgatori. No pot afirmar-se que sigui una fórmula d’èxit repetida per gaires escriptors ni guionistes .
Dante és el poeta del dolor. En efecte, la seua empremta literària és menor a la que deixà Shakespeare. La seua estela és més irreductiblement personal : parla d’ell i de la seua estimada i odiada Firenze, a la qual mai no tornarà. En aquesta banda, se’ns difumina la seua experiència d’exiliat , que és capital per comprendre el llibre. Dante és l’exiliat suprem. L’exiliat a l’infern més llarg i fosc : 34 cants del país d’ultratomba per poder arribar un dia a veure la netedat dels estels en un cel clar. Un llarguíssim viatge cap a la llum dels estels. 

divendres, 11 de novembre de 2016

Estranya forma de vida

Un breviari.



En la pacífica visió que ens construïm de les coses, cal consignar-hi l’alegre irracionalitat ambiental  que tots observem sense alterar-nos ni gota ni mica.
La lectura del darrer volum publicat per Ferran Sàez, que ell ha intitulat “Estranya forma de vida” produeix un efecte intel·lectualment molt energètic que provisionalment anomenaré “ incitació activa a la racionalitat il·lustrada”.
Tot seguit el públic lector aixecarà les pancartes de totes les il·lusions màgiques que ens mouen, de tots els mantres que repetim sense reflexionar : les raons dels cor i els sentiments més variats, les formes més sofisticades de la incivilització- el crits, les variants dels insults, certes carades, certs primitivismes o rareses diverses: descontrols, ignorància activa i passiva, les impostures i , al capdavall, la ingratitud o , si volen, la passió per la play station o potser l’Iphone 7.
També hi podrem afegir les formes de l’ espontaneïsme – la santa i alegre espontaneïtat !
Tanmateix no s’enganyi, estimat lector, l’estudi i la lectura del nou llibre de Ferran Sàez, que li recomano de llegir, com a mínim , com afirma un amic meu que després d’un càncer ha tornat amb una moral de ferro a la vida civil, el breviari de Sàez no t’enganya. Ni s’enganya ni vol donar-te llebre per perdiu.
Aquest fet , en els temps que vivim és un fet insòlit, rar, extraordinari.
Organitzat en la forma altament civilitzada de diccionari, el volum és en la nissaga – diguem-ho així- del diccionari filosòfic de Voltaire i del Diccionari per a ociosos de Joan Fuster, a la manera d’un home nascut i esquerat a la Granja d’Escarp, vila on s’acaba , més o menys, la carretera.
A vegades Ferran Sàez condensa en una pàgina tres o quatre interpretacions sobre Montaigne ; a vegades precisa amb esfereïdora claredat el temps que vivim – les xarxes social, el nou format de la cultura de masses- i a vegades és capaç d’ enunciar sense alterar-se el curiós ambient primitivament irracional que vivim ara mateix. Amb un to literari davant del qual cal treure’s el barret.
Com que els camins de la ment i els seus circuïts i sinapsis tenen el seu tempo i les seves lleis, Sàez alterna les bombes de profunditat amb els apunts violentament biogràfics- la toga invisible que veu en els seus orígens, per exemple.
Ara, a ningú de nosaltres se’ns acudirà d’escriure una article en què l’incloguem en la literatura de Ponent. Perquè aquest concepte ja és una relíquia antiga i oscada.

Matxicot




Matxicot .

Les formes de la memòria són interessants per a la comprensió d’una societat.  El grafòman Josep Pla ho havia escrit  per activa i per passiva . Tanmateix , la intenció i l’estil de Matxicot presenten poques similituds amb l’estil i la manera d’escriure del solitari de Palafrugell. Matxicot i Josep Pla són als antípodes literaris. Sarcàstic l’un; loquaç i contingudament sentimental, l’altre.   

Sota la màscara literària de Matxicot,  Joan Pedrol hi expressa  més l’esperit de polèmic de Friedrich Nietzsche - la seua voluntat d’humor en forma de lleixiu dissolvent -  que la voluntat memorialista del periodista Josep Pla, vinculat -ara ho sabem-, en un sentit ampli, a la cultura industrial dels taps de suro de Palafrugell. Són dos moments crucials en la història del segle XX i XXI : Josep Pla intenta recuperar a través de les memòries – de la literatura- tot allò perdut en la guerra  i en la revolució. Joan Pedrol assaja una mena d’implacable i verinosa sàtira de la societat sorgida de la guerra civil. Només el retrobament dels amics de joventut l’entendreix moderadament .   
A “La memòria de la felicitat perdura” Matxicot ha retratat amb ploma àcida i pinzellada ràpida els trets de la seua primera joventut . Ha escrit un volum que retrata una generació – i probablement una educació – sobta confirmar que dels professors d’institut en resten , sobretot, les anècdotes més externes-  ;  També s’hi retrata un grup social – la petita burgesia rural-  i una ciutat provinciana i de frontera : Lleida. 
Fins aquí, les obvietats : Matxicot també ha provat d’ajustar comptes amb els jerifaltes del Règim franquista, inclòs, subtilment son pare.  Emperò les crítiques més feroces s’adrecen contra els preceptors del Col·legi Menor de Sant Anastasi , que eren “ una mena de comissari polític que estava per damunt d’educadors i del director mateix”. Els esquitxos crítics apunten ací i allà : són innombrables. Per exemple, un tal Lanzaco, director del Col·legi Menor , “llegia Unamuno i Ortega i Gasset- dos mestres del feixisme sembla”.
El temps de la memòria se centra en els principis dels anys seixanta : des de 1962 fins 1964. L’espai ? El col·legi menor, l’INEM ( Institut Nacional de Enseñanza media), ara el Marius Torres ; el carrer Major, amb tots els cines ara debolits, i , naturalment, els billares Miravete , idealitzats com a espais de llibertat .
La lectura del volum produeix un efecte tan devastador com feroçment il·lustrador.  


la dansa

Ara que els arbres de les avingudes estan grocs com la nostra pell, deu ser el moment per a enyorar el cos  sense angoixa, embrunit pel sol. 

Quan veus, atònit, una representació de dansa, és el moment que t’adones de la immobilitat quotidiana dels nostres cossos. A les cuixes fibrades de les ballarines- cuixes formoses de pura il·lusió – hi veus una forma de tensió àgil que et permet d’intuir les hores de ball, les hores de tensió continguda, el plaer del moviment. La felicitat del moviment.
La dansa , entre nosaltres, és un art insòlit, desconegut , però els ulls dels espectadors estan vius al teatre on es representa l'obra. 

I desconcertat, quan veus una parella de ballarins que han sincronitzats llurs moviments, tendeixes a escriure més noucentista. La dansa és art luxós. Un ballarí dolçament flexible de cabell rullat  que conta amb el seu cos una història d’amor és una exhalació de plaer qu ni la ment sap recordar amb precisió.


Ser en el present.

SER EN EL PRESENT.

Llorenç Capdevila publicà un article esplèndid recordant la magnífica i poc coneguda obra en prosa de Josep Maria Planas, que, tal com és conegut en la clientela catalanista, fou un escriptor joveníssim que implosionà a la Catalunya dels anys trenta. Capdevila recordà les obres que ens han restat d’ell i es planyé que fos assassinat – ara en  diríem mort en un atemptat de pistolers d’extrema esquerra - quan l’escriptor- periodista barceloní només tenia 29 anys, en aquell moment lluminós, feraç i creatiu que tenen algunes vides .
Tots comprenem amb dolor les vides segades abans d’hora . En aquell temps n’hi hagué moltes. En bona part, a Catalunya encara estem  curant els traumes d’aquella dècada vertiginosa. 
Entenc que Capdevila imaginà què hauria pogut escriure Planas de tot el que s’esdevingué després : hauria estat un tenaç corresponsal de guerra ? hauria escrit pàgines memorables sobre l’exili ? Hauria pogut escriure sobre el tardo-franquisme barceloní un pic retornat a Barcelona ? Hauria escrit novel·les extraordinàries ?
Hauria, hauria, hauria... els condicionals són relliscosos : es basen en suposicions imaginàries, que no tenen cap concreció real, em dic. La mirada al passat acaba sent enganxosa : no ens ajuda ni a ser en el present. Ni a veure el futur. 
El que ignora Capdevila és que la seua posició tenyida subtilment de nostàlgia – i un poderós sentit de justícia afegit - és una posició característica d’Europa. Mentre a Nord-Amèrica miren el futur, a Àsia són en el present. Els europeus estem encantats en el passat.  Així el que és local connecta vivament amb el que és global .
A Europa ens passem la meitat del nostre temps pensant en el passat. És així. Ha estat així. Puc apuntar que aquesta actitud posseeix elements d’immobilitat. De quietud. 
Així que la mirada al passat, tan europea tenim el deure  de contrastar-la amb l’actitud americana, que sempre imagina el futur. I que, en cert sentit, el crea. Per això ara nosaltres mirem les pantalles dels mòbils. Perquè els americans ho han imaginat i ho han dut a la pràctica.
La meua impressió, escrita amb voluntat de servei, és que hem de comprendre la nostra posició i , doncs, començar a pensar d’una altra manera. Ens hem de moure mentalment. Pensar a la americana és una possibilitat. Imaginar el futur no és cap mala jugada. Ser en el present és una meravella. La voluntat de present és un bon propòsit, ara. L’obertura mental que representa és inqüestionable. 

Ordinador espatllat



Quan el teu ordinador personal lleugeríssim s’espatlla, t’adones tant de la de la teua fragilitat com de la incertesa de tot: fabricar un article esdevé un episodi menor de la Ilíada.

El vell ordinador polsós d’altres viatges ja no et serveix ni gota ni mica. Has d’acudir a la biblioteca local que als capvespres de pipermint és plena de persones que van a cercar films o llibres .
Retornes llavors a l’escriptura manual, terroríficament silenciosa. Tanmateix t’adones del traç de la teua mà, quasi diries del soroll del bolígraf sobre el paper...
 Només t’adones de la fressa dels cotxes, del toc de campanes , d’un cert silenci que et duu cap a temps prehistòrics  com una mena de submersió als oceans de silenci de la meditació cercant peixos abissals, de mides sense proporció. Els ulls cecs; les antenes superdesenvolupades. Són peixos que David Lynch troba en les seues hores insòlites de meditació . Per al director de cinema nord-americà, que tant ens ha admirat en les seues pel·lícules, els peixos abissals es troben al fondo d’aquest oceà de la consciència que persegueix en cada meditació . Afirma que els peixos superficials són petits : els grossos són  avall en l’oceà de la consciència – un espai comú a la humanitat.   Per a Lynch la meditació és no solament una forma de consol i ordre intern sinó una recerca d’idees i d’imatges per als seus films .
Quan el teu ordinador personal s’espatlla- posem que la pantalla s’hagi trencat – t’adones que ja has oblidat els plecs de folis escrits; t'has oblidat dels bolígrafs i les plomes o els retoladors de colors  : vermells, verds, carabassa....
A la closca d’una nou hi cap tot l’univers. Revisitant una illa deserta – quina fantasia més emboirada de llum ! – veus dos actors que parlen damunt de l’oceà que Lynch n’escorcolla les fondàries. A l’escenari hi plou sobre un piano negre. Al ras, a la intempèrie .  El Caliban de “La Tempestat” esdevé Ivan; Ariel, Gabriel. Jordi Oriol declama el seu text : actor i autor al bell teatre Bartrina  de Reus  : un home que parla sense treva i no para de dir que el llenguatge és ple de falsedats, de trampes, de virus, d’insuficiències. L’obra deu ser un bon indicador de la temperatura de la nostra vida pública : xerrem sense parar maleint un llenguatge estret i tòpic que no sabem fer nostre, que no sabem amorosir. Que se’ns esmuny.
A fora, les places de Reus plenes de gent . Una bella nota costumista per a un article d’un escriptor que té l’ordinador espatllat.

El palau


EL PALAU.


A la revista Shikar hi apareix un bon article signat per Marta Monjo sobre la història del palau dels Montcada situat al centre històric de Seròs.
Aquest palau, ara ja en desús des de fa dècades, és un notable edifici senyorial de forma rectangular, sobri en la seua façana, construït en pedra davant una notable plaça, amb unes característiques finestres situades en la part superior. Cap més luxe ; cap més indicació. L’interior no es pot pas visitar. En aquest moment encara és una propietat privada. Espero que aquest article no en sobrepugi el valor immobiliari.
És un palau del Renaixement que havia pertangut a la família dels Montcada, que tingué el màxim apogeu al segle XVI. Després, passà per un seguit de vicissituds mal documentades fins que fou, a primeries de segle, caserna de la guàrdia civil i a la segona meitat, pisos per als treballadors de les mines de carbó.  Al poble, la gent en digué “ el palàcio “ o “ el quartel “. 
Llevat d’aquest article, no en conec cap d’estudi fiable sobre l’edifici. Només vaig llegir fa anys els papers que Josep Lladonosa havia divulgat sobre la casa dels Montcada. Apassionat, i lúcid, Lladonosa va escriure un magnífic volumet sobre “La fi dels Montcada” el 1965 que bé mereix una relectura. És un altre context . Els autors de l’article sostenen que l’assassinat brutal de l’avi Guillem de Montcada al castell d’Aitona – la residència de la família al segle XV- és una de les raons que suscita que la nova residència sigui construïda a Seròs.
Aquest assassinat podria ser una tragèdia shakespeariana. Ara em sembla que cal remarcar que no és un assumpte local, intranscendent, de pura cobdícia personal. És un afer global, de caràcter antropològic, humà, general.
Si fóssim capaços de lligar aquest palau amb el que s’esdevé a Europa en el mateix període, a la Itàlia del nord o a França - l’ínclit Michel de Montaigne és del mateix segle- tindríem una lògica més consistent que l’actual, massa fragmentada, massa comarcal, massa cenyida a la ignorància activa.
Si fóssim capaços de concebre ‘n un ús i un valor interessants – amb activitat econòmica- fóra un fet extraordinari.
Una de tantes contradiccions de Lleida – de Ponent – és la dificultat d’atorgar valor al seu patrimoni arquitectònic, i si voleu , al seu imaginari cultural. 
Hem restaurat esglésies, catedrals i monestirs, però encara ens falta donar valor i sentit al patrimoni laic. Els palaus dels nobles, per exemple. A què esperem ? 







versos .

VERSOS REVERSOS. Les formes del poeta Francesc Gelonch i Bosch, que ha publicat fa poc “La mandra no és un ocell”, no con...