dimarts, 23 de juny de 2015

Pedrals.

PEDRALS 

L’obvietat pren la forma de ventet suau a les escales de l’església de sant Martí, davant del Bar Gilda, cantoner. El sagrat i el profà que es veuen les cares.

Les taules plenes de poetes; de polítics i empresaris, no n’hi ha; els cambrers, de  carbó d’antracita, anant i venint amb cervesa . Davant del micròfon, el poeta Josep Pedrals, amb cabells dalinians i una mica de panxeta, esdevé un rapsoda que, de manera instintiva, precisa i deliberada, ens retorna l’oralitat primera de la nostra cultura literària. És el poeta-joglar ( o el joglar-poeta dels primers trobadors a sou dels senyors i reis medievals, sovint tan gasius).  Potser és aquell poeta joglar que imaginàvem les tardes d’hivern a les taules de la biblioteca llegint història literària mentre somiàvem les tavernes medievals. Tal vegada només és fumera de la imaginació car els joglars han buscat les corts: paguen més ; però fa goig de sentir que la imaginació pren carn i es torna verb a les envistes d’una església antiga, un carrer ple d’àrabs- les cebes estibades a la botiga-, un bar vidriat que mou soroll, i un museu d’art modern buit que el sol daura. Dues dones beuen vi- una d’elles mostra una cuixa morena amb aire exhibicionista mentre el poeta recita concitant l’atenció del públic que se sol distreure per una mirada, aquella cuixa entrevista, un cambrer que duu una truita de patates .Les falcilles corren veloçment pel cel. Les campanes toquen per nosaltres.

Josep Pedrals no presenta l’ hieratisme una mica nasal i gèlid de Salvador Espriu ni tampoc l’ampla seducció de Rafael Alberti, en temps de guerra, amb les gernacions de soldats,– obligats, no ens enganyéssim- a les teulades i capterreres del front de guerra . A Josep Pedrals l’escoltes encantat : els vidres et retornen la imatge extasiada de qui gusta la poesia, volàtil i lleugera, amb els braços caiguts i les cames obertes.Com una mena d’excitació musical.Al bell mig de l’escenari, el poeta a estones sembla un actor de teatre que declama fimbrejant, el cos com un vímet; a estones un malabarista dels mots, a estones una mica showman.El seu espai és el bar, el cafè; no pas l’IEI ni la Facultat de Lletres. Fins aquí entesos: millor la birra daurada i freda que el cafè negre carregat per escoltar-lo. Millor “sentir-lo” que “llegir-lo”.


Josep Pedrals és el poeta exacte per a després d’una crisi econòmica devastadora: hi veus més el joc, més la  llengua com a significant, més el ritme, més el doble sentit. I tanmateix, quan vol, és transcendent, profund; quan vol és atrevit : lúcid, quan li ve de gust. Inacabat, quan li sembla. Llegit és “una altra cosa”. Sentit és hilarant. Movent els músculs de la rialla, es mou millor el múscul del cor. No sé si el de la intel·ligència.   



Publicat a Lectura , de Segre . 21 de juny 2015.

dissabte, 20 de juny de 2015

Blanques cuixes.

FÚRIA A LA CARRETERA.
“Mad Max”(2015) produeix un efecte hipnòtic tan agradable com observar les estudiants d’ eso de la ciutat a l’hora intempestiva de la guàrdia de pati, al mes de maig . 
D’una manera descarada i conscient ensenyen les blanques cuixes d’una forma que remarquen la seua naturalesa primera, encantadora. L’aparença és d’inconsciència; tanmateix, intueixes un tascó violent. Volen poder, i el volen sense contemplacions en un acte d’afirmació seductor. Max Mad és una distòpia que mostra un món desolat, bàsic, estàndard, tens, agònic, d’aigua escassa, opressió abundant i una ciutat de la gasolina. En aquest desert ni l’amor en almívar prospera. Certes noies de cuixes rutilants també s’apunten a aquest món de pell, de sandàlies que remarquen les qualitats felines. Torna a ser una forma de la desolació. De la brevetat mental. Del pur encantament en la mirada. Ells juguen a futbol ; elles s’exhibeixen. Altres, s’ajunten en colla. Tot bàsic sota el sol de maig.
 I tanmateix, Mad Max és una altra al·legoria : un enorme desert on corren andròmines fumejants fugint dels dèspotes deformats i inhumans. Magnífica la pàgina de les noies núbils emergint de la carraca fugitiva al bell mig del desert! Mad Max, que és un heroi simple, amb remordiments elementals, es treu els ferros que el tenallen amb una tenacitat exemplar. Les seues frases volen ser filosòfiques però només són ocurrents. I la magnífica carraca fugitiva la condueix una dona forta que ja no és pas, en cap sentit, cap dona-objecte. Forta i segura, però, de facto, la fugida no té objectiu. El paradís està abolit: és un fangar habitat per gralles molt negres . El retorn a l’origen converteix el film en una fugida concèntrica. Cap utopia queda dreta. Ni amor, ni Paradís, ni Utopia.
L’aigua que és repartida de nou entre la massa famolenca ajuda a dissimular tanta desolació. Com quan sona el timbre i les noies tornen a les aules, les fulgurants cames sota les taules i els llibres de text.    

divendres, 12 de juny de 2015

Il·lustració a Almacelles.

Il·lustració .http://museualmacelles.cat



A Almacelles, les passes m’han dut a divagar per la vila, carrer major amunt.
He vist l’antiga escola Pitàgores renovada ( qui li va posar un nom tan bonic ? ). Orientada al sud, el sol del migdia hi cau amb una inusitada força. Cap arbre, cap ombra, cap flor. Obro la porta amb suavitat, com qui entrés en una altra dimensió espacial. El guia, historiador i sociòleg, m’ha rebut amable i doctament.
M’evoca que fa anys, l’arquitecte Lluís Guasch, curiós, apassionat, em portà uns plànols de la vila d’Almacelles. Me’ls ensenyà com un tresor. Havia descobert els plànols fets segons uns esquemes mentals il·lustrats: papers, plànols, idees, històries. Un intel·lectual sovint entra en orgasme mental en descobrir un fet vedat, ocult a la majoria  .
Ara d’aquesta vibració intel·lectual n’han fet un museu ( Els museus d’ara són més actius : promouen la curiositat).
El guia m’ha portat per les antigues aules de primeries del segle XX. Aules obertes a la llum; sòlidament calmoses i de mesura humana. L’arquitecte que pensà l’edifici escolar tenia un cap ben moblat. Una sensació de mesura hi bressa l’enteniment.
La il·lustració s’expressa per les columnes il·luminades, llibres preuats, plànols, mapes, les múltiples imatges de ciutats americanes de planta semblant, per l’esquema i el dibuix. Abstraccions. És una il·lustració dels excel·lents, jeràrquica, engolada. S’entén el caràcter indomable d’algunes noies d’Almacelles  : per més que els il·lustrats facin viles i cases belles per viure, el poder el tenen els il·lustrats. ( De facto va durar poc la il·lustració : fou un vent molt efímer. )
I tanmateix, una plaça gran; l’església rectangular; cases amb hortet i espai per viure airejament. I això no obstant, la il·lustració s’ oblidà. L’agricultura no sol encomanar passió per les idees octogonals. La ramaderia, tampoc. O gens. De seguida, els pagesos les tiraren a terra i en feren de noves. Duren poc les idees. Dura poc, la vida.
Sota un sol de foc cremant, passejo per la vila. En entrar a l’església, el capellà joveníssim diu : quin nom li heu posat a aquesta nena ?  - Andrea , responen.
Me’ls miro, els familiars. Em sembla l’inici accidental d’una novel·la : com li posarem a la protagonista ? Andrea !
L’església d’Almacelles té una porta directa a la sortida, al carrer, com una casa. Literalment. La passo; me n’estranyo. De l’espai sagrat, al carrer, sense transició.

L'home, en acarar-se a la solitud de les muntanyes, comprèn, i calla.

 


diumenge, 7 de juny de 2015

La tomba luminosa del desig. ( A Màrius Torres. ) PUIG D'OLENA.


A Màrius Torres,

La tomba lluminosa del desig.


Al mirador meravellós del sanatori veus la bellesa de l'infinit intuït, el gran sud,la passió del mar,
l'aroma salobrós de l'amor,  però les marques del dolor deixen emprempta fondaa dins d'un cor espantat  . Voldries ballar, sentir, fer l'amor un dia de juny,sentir l'alba a la pell i els besos color de préssec
desvetllant-te del mal son de la mort.Però el món del sentits és lluny.Només un pensament de paraulesi una mica de déu que cimeja
com una volta de greuge.

T'estires al sol un dia més.
Mires els núvols
que canvien com l'aigua del riu,
sents el desànim com una sang quieta
que ja no sap córrer .
Tanta llum et torna les paraules transparents.
Necessites la Nit.
La immensa Nit per il·luminar els detalls :
la voluptat de la música, el tremp del desig
la pura i clara necessitat de ser. 
Boscos, cingles, fonts clares,
el cant auster del rossinyol
que no ha après harmonia.
sinó de cor.
Al lluny, hòmens es maten.
No pots tocar la dona que estimes.


dilluns, 1 de juny de 2015

BRANQUES


El nou disc de Meritxell Gené.



Les actuacions en directe de cantants i músics acaben sent fites de pedres blanques en el temps vital . Meritxell Gené, que presentà a Lleida el seu darrer disc intitulat “Branques”, fou una experiència emotiva diferent a escoltar el seu cedè .La nostra vida psicològica íntima, sense aquestes fites, esdevé erma, deserta. La música reproduïda presenta, sense dubte, l‘avantatge de la reproducció infinita i universal, però la música és pensada per a un lloc, per a un vespre, per a un estat emocional.Aquest preàmbul és pertinent perquè a l’hora de narrar la música de Meritxell Gené m’és impossible de destriar-la de la seva forma particular de cantar-la en directe. Ho subratllo perquè penso que la vulgarització dels aparells de reproducció musical ha significat la vulgarització de la música.En la música també el retorn a les fonts originals significa el retorn al sentit original de la música : bellesa, curació, emoció, experiència psicològica profunda...Aquell vespre de maig, el cel era espès de bromes; la ciutat, sotmesa a una canícula prematura. La sala costà d’omplir-se. Les guitarres llampeguejaven a l’escenari buit.Vaig sentir la Meritxell Gené cantant les cançons de Màrius Torres a Puig d’ Olena i a Sant Quirze Safaja, llocs on foren escrites les poesies. No puc separar les cançons d’aquests llocs místics i de la seua veu. Aquell dijous, però, presentà un disc nou cosit pel fil vermell de l’emoció i pel fil blau de la geografia dels països catalans- només li faltà afegir un poeta de de la Franja de Ponent, tout court. I de la Catalunya nord.La sensibilitat dels joves comporta, de manera natural,  deixar de banda els poetes de l’escola noucentista. Ni Manent, ni Riba ni Carner hi són presents. De jove, entres als portals encantadors de la poesia de la mà de l’emoció que et suscita Joan Salvat-Papasseit, sempiternament jove i amorós; o de les pàgines de M. Mercè Marçal, rebel, torbadora. La vena poètica més representada prové de ponent: Pedrolo, Barceló, sempre mitificat i eternament jove, C. G Maluquer, ara re-descoberta.La follia lluminosa de les illes és representada per una esplèndida cançó de Blai Bonet i, una altra, més assossegada de Marià Villangómez. De València, L’Estellés més vindicatiu hi treu l’emoció projectada cap al futur.Un dels poemes més aspres i bells és la visió tràgica i  èpica  de Joan Sales, que cantà la Lleida dels anys trenta.    L’arranjament de les cançons és bell, emotiu, autèntic. Les guitarres i la veu et trasbalsen les imatges interiors. Les cançons de la Meritxell Gené et remouen els estrats emocionals antics, com el record d’un viatge a les illes. 

Publicat a Lectura 31 de maig de 2015.

versos .

VERSOS REVERSOS. Les formes del poeta Francesc Gelonch i Bosch, que ha publicat fa poc “La mandra no és un ocell”, no con...