versos .

dimecres, 22 de febrer de 2017

La desaparició de Wendy

Wendy no volia venir. 

Als nois que els Reis d’orient els regalaren un teatret de joguina, els van obrir les portes a la fantasia i el llenguatge. De grans esdevingueren feliços autors teatrals. 
 Aquest teatre fantasiós que és espill i evasió, que es torna festa del moviment i del llenguatge . Aquesta capbussada en la infància viscuda i mig oblidada és a la base de l’obra de Josep Maria Benet I Jornet . Catarsi i emoció, el teatre sobrepassa moltes de les arts i sobrepassa els jocs esportius retransmesos per la TV.
A Barcelona s’ha estrenat de poc una nova sala de teatre al Poblenou : la Sala Beckett. Podríem dir que és una altra sala de teatre alternatiu, que presenta la singularitat que s’hi cursen estudis d’escriptura teatral. A la sala de baix de la sala Beckett s’hi representa “La desaparició de Wendy”, una antiga obra de Josep Maria Benet i Jornet, dirigida ara per Oriol Broggi, que en treu llustre. N’ha fet una obra brillant, festosa, alegre, bullanguera, complaent.

L’obra es teixida sobre un fil argumental prim : una tumultuosa i confusa adaptació al teatre d’aficionats de dos relats fundadors de l’imaginari infantil : primer, el mite de Peter Pan ; després, per una penosa falta de diners i escenaris , la peça esdevé una versió esbojarrada de “La ventafocs” en versió masculina i acaba sent un aprofundiment en les raons d’una profunda inadaptació al món adult . 

El millor de l’obra és l’humor, l’onirisme, les evocacions sentimentals, els revivals musicals i una troupe d’actors joves d’una talla més que notable. Formidable, diria.
Tanmateix si cerquem en aquesta obra l’ excel·lència canònica del gran dramaturg, no la trobarem . Si hi valorem allò que s’hi representa : les vel·leïtats, canvis i mutacions d’una generació,  sentirem un gran alleujament i potser el cor se’ns estovarà sentimentalment . Ens hi veurem reflectits.
Veig el teatre com una forma de vida més intensa, com una feliç comunió espiritual d’una ciutat i d’un idioma que no posseeix ni estat ni ha posseït cort, en l’edat moderna. Hi veig com un espai excel·lent per a la representació i l’humor. Com una obertura psicològica i mental en un temps estancat i mig mut, que és el nostre. 
Wendy es va esfumar en la boira de la infància . Ara passejant per la ciutat de Barcelona Wendy es torna una mà càlida en un món que ha canviat i ha de canviar més.


Hugo Pratt

EL CORTO MALTÉS.
Hugo Pratt ( 1927-1995 ) és un excel·lent dibuixant al qual dediquen una extraordinària mostra completa i ben documentada a la ciutat de Bolonya, al magnífic palazzo Pepoli . 
La primera sorpresa per a mi, que sóc llec en els fumetti o còmics, és que se li atorga, sense dubtar, categoria de clàssic. Per exemple, s’hi exposen totes les vinyetes originals de l’obra cabdal dita “Ballata del mare salato”, publicada en 1967 en la qual surt per primer cop el personatges del Corto Maltés, el mariner romàntic, alter ego estilitzat de l’autor, enigmàtic, seductor del qual se’n celebren els cinquanta anys com a personatge.   
Sobta veure-hi el traç encertat, la precisa composició de la pàgina, l’habilitat per narrar eficaçment...  
L’exposició relliga feliçment vida i obra. Se’ns mostra el seu afany de llibertat personal- expressada, en especial, en el viatge, però també en el gust de viure en ciutats llunyanes i portuàries, com ara Buenos Aires, o a la llacuna de Venècia, on nasqué . 
Sobta i fa obrir els ulls comprendre que Hugo Pratt ha estat un autor que ha fet evolucionar el còmic cap a la novel·la gràfica, cap a un llenguatge expressiu molt afinat, molt precís, poètic, versàtil. És un mestre perquè suggereix les interioritats psíquiques abissals de l’heroi. 
És obvi que la literatura- l’aventura, el viatge- són en les arrels imaginatives d’Hugo Pratt. Les cases on habità en la solitària vellesa són farcides de llibres en llocs meravellosament fantàstics, vora el mar. Del lligam entre observació i imaginació, entre lectura i vida, en sorgeix una obra encantadora. 
També és evident que Pratt comprèn molt bé l’ànsia de somiar de tot lector, de tot humà.
L’autor ha passat a la posteritat de les bandes dessinées per la creació d’un personatge : el Corto Maltés, però l’èxit de la sèries de llibres que li dedicà obscurí les seves altres nombroses creacions.
Hugo Prat fou un treballador infatigable. Dibuixà moltíssim. Publicà un sens nombres de còmics. És massa simplificador que només el recordem pel Corto Maltés. Tanmateix és així.
 Un bell reportatge, al final de l’exposició, escoltat amb un silenci sagrat, mostra la vitalitat de l’home, la seva capacitat de seducció, el gust per la vida, la seva capacitat per obtenir bons contractes amb els seus editors... 
Hugo Pratt fou un home que aconseguí un fet raríssim : la conjuminació d’una vida forta, intensa i la creació d’una forma gràfica de narrar- cinematogràfica, detallada, ben observada- que ha deixat una estela meravellosa.
En ell, l’arravatament vital i la trempera creativa es confonen.   

Davant la jubilació.

Carboneres  .

 Al  Lliure de Gràcia s’hi representa “Davant la jubilació” del dramaturg austríac Thomas Bernhard. A escena, Mercè Arànega representa el paper de Vera, una dona vella en cadira de rodes que manté una sublim sobrietat gestual : parla amb les mans, amb els ulls; manté una lucidesa pugnaç. Al seu costat, Marta Angelat representa una germana xerraire que sempre té una dita de son pare als llavis. Atresora el llegat patern.  Desa, oculta el passat nazi del germà gran. 
Dividida en tres actes, ( el segon conclòs amb un vídeo extremat de Lukask Twarkowski, amb música estrident) l’obra, d’inconfusible estil, introdueix l’espectador pacient – la representació és d’una gran lentitud- en l’opressiu clima familiar de tres germans. El tercer, i principal, és el senyor Rudolf,  president de l’Audiència a punt de jubilar-se. El pretext és una efemèride secreta, clandestina i anual : la commemoració de Heinrich Himmler, un dels capitostos del nazisme.
La gràcia de l’obra és la creixent comprensió del que s’esdevindrà : dos germans d’antiga filiació nazi conviuen una bombolla mental closa i auto-complaent en què les relacions amb els altres, que pensen distint, s’ha fos. O, si més no, la magnífica escena final ho subratlla amb deliberada intenció.
“Davant la jubilació” és una mostra mot fina de la tasca dels actors – magnífic Pep Cruz tentinejant en una borratxera metafísica ! 
Una de les crítiques més sagaces apunta cap a la suposada sensibilitat musical dels comandants nazis, cosa que es desmentida per Vera, i et fa somriure.
    Pot ser llegida com una crítica a l’amnèsia històrica que propugnen els moviments totalitaris -el feixisme de diversa coloració i matisos; també pot ser llegida com una forma de relació psicològica tòxica de dependència verinosa i sentimentaloide. Es dedueix que les dues germanes, tant Vera, postrada en una cadira de rodes des dels darrers bombardeigs americans, com Clara, la parladora, la que s’encanta davant les foteses i no sap mirar de fit a fit l’horror dels camps de concentració, són dependents de Rudolf, el flamant jutge impecable, i d’un passat nazi florit però esborrat, paradoxalment, a les carboneres de la clandestinitat durant deu anys per tal d’ocultar-se als judicis .  
 Mirada a una família nazi alemanya, des del moll de l’os de la derrota. Una fotografia que mostra una ciutat alemanya assolada pels bombardeigs es torna un emblema familiar que miren tots dos amb posat boví i la mirada buida.. 

dimarts, 17 de gener de 2017

la reina de España.

CINEMA HISTÒRIC.


La reina de España” de Fernando Trueba pot ser considerada un tribut intel·ligent, agredolç, amb consciència històrica, cap al cinema espanyol i cap als seus actors. També és un bell mostrari de la força vermella del desig . És una forma subtil de disputar l’imaginari  cinematogràfic al missatge feixista que escamparen a tort i a dret - especialment a la televisió-, les classes dominants victorioses. Finalment és una defensa de la llengua i la nació espanyoles ( no entenc , doncs, l’enervament de la dreta hispànica si no és que els recorda les bases fraudulentes del seu predomini social - la presó i la mort del seus adversaris de classe-.
 Una cosa que subjuga del film és l’acceptació lúdica del pas del temps sobre els nostres cossos, sobre les nostres cares, sobre les nostres inquietuds. Com a exemple Rosa Maria Sardà, que encarna el galdós paper de mare del darrer rei de Granada, amb la cara embadurnada i el posat de posa-m’ho aquí, que no duc butxaques.  Exemple irònic del capgirament ideològic que Trueba assaja en el film . És tan evident que fins i tot els més grollers de la nova dreta l'han capit : li retreuen l’espanyolitat, però de facto, en reconeixen el dard enverinat de Trueba.
Potser la voluntat d’escarni és tan fina com un estilet : hi apareix un altre Franco que fins es vanta d’escriure guions de films, que es presenta com a estadista intel·lectualment modern i veu nasal, cosa que també escalda els espectadors dretans del PP. 
 Trueba oblida les classes socials que van donar-li suport al dictador: burgesies catalanistes escaldades, terratinents agraïts, nous i vells rics,  funcionaris obedients, militars sexualment actius i missers amb mitra, verbo florido i llista de caiguts.
I també, de retop, el film és una feliç sàtira del cinema històric buit de sentiments i passió (el que satiritza en la gravació del film la reina Isabel de Castilla, d’ínclita memòria. )
El cinema nostàlgicament girat cap al passat recapacita, remira el camí viscut i ell mateix esdevé exemple de les seues qualitats: l’escena d’humor de la iniciació sodomítica de Jorge Sanz ; “Granada” cantada en anglès per Penèlope Cruz .
Pel·lícula d’actors i d’actrius, cada un d’ells mostra un subtil diàleg amb el seu rol “real “. L’escena en què Sardà recita Lope de Vega – El cavallero de Olmedo- vindica el teatre clàssic espanyol, tan poc considerat entre nosaltres. Li serveix per engalipar dos guàrdies civils – metonímies gastades del franquisme . 



  

dimarts, 20 de desembre de 2016

Emily Dickinson.

 EMILY DICKINSON. 

Mentre mirava de digerir el film en què succeeixen poques coses, vaig pensar que un dels reptes intel·lectuals més seductors per a un director de cinema sensible és traslladar-hi la vida dels poetes estimats. Sobretot quan del que es tracta és de mostrar la vida privada (i pública) d’una dona que a penes es va moure de casa seua, que la gran passió era interior : la poesia.  
Això no obstant, els exemples reeixits són escassos. “Historia de una pasión”, biografia d’Emily Dickinson a la gran pantalla és un exemple d’una certa dignitat però encara no aconsegueix del tot de presentar la poeta d’una forma encantadora ni tampoc convida l’espectador a anar a les biblioteques a cercar els llibres editats de la poeta en qüestió. Potser aquest és el fet més defectuós del film : no sap dir la bellesa de la poesia de la Dickinson. Es queda molt avall . Només presenta la poeta cosint els seus quaderns de poesia en aquest debat etern entre publicar-los o no publicar-los.
En els aspectes més ben elaborats cal consignar el dibuix suficient del caràcter de la protagonista: dona intel·ligent, forta, a vegades severa, intel·lectualment i moralment implacable, el film s’afanya a mostrar el context del seu moment històric amb unes eines limitades : la il·luminació, els enquadraments, els diàlegs, densos de sentit. 
Els espectadors que han estudiat a fons la biografia de la poeta nord-americana assenyalen que les línies generals del seu viure hi són ben retratats : el paper de les flors, de la natura; la personalitat absorbent i poderosa del pare – potser massa hieràtic en l’obra- ; l’entorn cultural religiós davant del qual la poeta es rebel·la ; les suspicàcies dels homes davant una poeta ; la gran passió per escriure ...
Una mirada atenta al film expressa una atenció fina dels guionistes cap a l’entorn familiar i polític del seu temps. Els llums, l’escriptura a la nit, després de demanar permís al pare, quan la profunditat del silenci és insondable, la guerra de secessió, que és un teló de fons, l’amor viscut com una passió forta i íntima que fa sotsobrar l’ànima però que no s’expressa de forma convencional o sexual són alguns dels elements que permeten de reflexionar sobre la biografia de l’Emily Dickinson.
Si imaginem una biografia d’una poeta catalana portada al cinema – fet impensable entre nosaltres, per ara – les possibilitats foren curioses : una biografia de la Maria Antònia Salvà, mallorquina força desconeguda ; una biografia de la Clementina Arderiu, a contrallum del seu marit, el traductor Carles Riba ; una biografia de  Maria Mercè Marçal ?   

dilluns, 5 de desembre de 2016

NOVEL·LISTES AL CLUB DE LECTURA



LECTURES AL CLUB DE LA BIBLIOTECA D'ALPICAT.










Al club de lectura d’Alpicat, el novel·lista Sebastià Alzamora, atacat pels virus d’un refredat, indicava que un dels seus interessos a “La malcontenta” era relatar l’afany de llibertat d’una dona mallorquina del segle XIX que s’ajunta  a un bandoler conegut, documentat a Llucmajor.
La paradoxa del conflicte – n’Antonia viu en una família adversa, aspra , contraria- és que, alliberada de la família, la dona no presenta altra forma de realització personal que l’amor incondicional a un bandoler d’una fredor mortífera. 
El bandoler, com a tipus literari, presenta una llarga i complexa història literària. Sebastià Alzamora ha fet la seua tria estilística política i moral que s’ha expressat en un estil que ell anomena de punta seca, imitant la tècnica i l’estil del gravat.
Aquesta tècnica és la inversa de luxúria del barroc : concisió expressiva, netedat de traç, diàlegs acerats, contrapunts lírics ...  Tanmateix no acaba de quallar en un públic lector acostumat a les abundàncies verbals i a les dolces herbes sentimentals dels romanticisme o les proximitats de la quotidianitat .      
Moralment, Alzamora apuntava una certa forma de suspensió del judici en les execucions públiques dels delinqüents . L’obra s’inicia amb una llarga escena que relata l’execució pública del bandoler i els seus sequaços en una mena d’auto de fe, que és una entrada de cavall sicilià, amb crescendo dramàtic que contrasta vivament amb les escenes realistes: l’escena familiar de violència femenina, o certs homenatges a la literatura popular, com ara la Geperudeta o altres que interpreto en clau d’influència cinematogràfica, en especial els westerns, com subratllà ell mateix.
Si en l’estil és d’una eixutesa i economia expressiva, en el dibuix dels personatges és semblantment i suficientment lacònic, abreujat, esquemàtic.
El lector no avesat necessita llargues explicacions. No fóra sobrer un contrapunt erudit, saberut, per arrodonir la perspectiva  perquè en els capítols més d’acció,- l’assassinat de l’hostal, per exemple- els lectors queden suspesos en l’estupefacció incrèdula .  
L’altre assumpte que paralitza el lector és la violència, que aparentment és gratuïta . De gratuïta no n’és. Possiblement els lectors estem acostumats a que la violència sigui administrada en exclusiva per l’Estat.
Aquest control , doncs, és el costum que ens sentim admirats quan , en altres contextos històrics – el segle XIX – la violència sigui desfermada a la manera sud-americana .  Com un vendaval.   


dilluns, 21 de novembre de 2016

Puig de Randa. L'esperit del lloc.

PUIG DE RANDA.

Les impressions més vives d’un viatge: des de l’ermita de sant Honorat, a Puig de Randa , mirar des de dalt la terra cultivada de Mallorca, sense cap hotel visible. Tota una estesa de verds i alqueries.
 Al fons del paisatge, el sol que brilla entre núvols de plom i la silueta meravellosa  de l’illa de Cabrera. A mà dreta, el poble de Llucmajor.
Aquesta vegada hem estat al centre de l’illa, a prop d’Algaida.
Excepte el brogit continu dels avions que s’enlairen des de l’aeroport de Palma, et sents en una illa amb feixes llaurades i fumeres de capvespre. Només hi passen ciclistes virolats. Una pintada catalanofòbica,  mig esborrada, a la carretera cap a Sineu.  Un embalum de carreteres i autovies formidable que desmeteix el tòpic de l'illa de la calma.


Feliçment, a Puig de Randa una dona que és una monja seglar ens obre la port de clausura, ens acull i ens explica el magnífic lloc obert al sol, il·luminat on xerren uns que fan un recés. Hi veig una petita ermita on estigué el Pare Palau, fill de la vila d’Aitona. Li pregunto per Ramon Llull : el Puig de Randa és l’indret on s’explica que tingué la il·luminació que el portà a elaborar la seua Art. Em diu que, possiblement, estigué hostatjat al santuari de Gràcia, a sota, arrecerat del vent de tramuntana, i amb un pou d’aigua fresca. O potser a sant Honorat. No sembla creïble que fos a dalt de tot del turó : massa fred i incòmode.
El lloc és màgic. Hi passegem amb l’esperit calmat. Hi ha un hort; hi ha un breu passeig que convida a la meditació ; hi ha una mirada verda a les alqueries . Una calma lleugera . Un sentit humà de les distàncies.
La llum és distinta  . Miradors  sobre els cingles. La serra de Llevant. Una sala per a la meditació que inclou cites en totes le religions conegudes . Una invitació al silenci. Una roda d’un antic carruatge inclou tots els signes religiosos – inclòs el buit dels que no hi creuen – que conviden a mirar dellà de les religions, en allò que tenen en comú, en allò que cerquen en comú.
De tant en tant, entren grups de turistes despistats que se’ls recorda que és un lloc de clausura que no es pot visitar, però que si volen poden fer una ullada .
 Hi ha alguna cosa de l’esperit de Llull en aquest lloc. Una incitació a la contemplació. Una suspensió del judici. Una tendència a estar present en el moment. Una polvorització de la llum solar. 
Em queden les ganes de quedar-m’hi. D’exercir de monjo zen, mirant les planes llaurades, els marges, el sol i la mar al lluny. Estudiant.

Mentrestant no paren de rugir els avions. Al Portitxol de Palma formiguegen turistes . En un no-res passem de la calma al desori.