Entrades

versos .

VERSOS REVERSOS.








Les formes del poeta Francesc Gelonch i Bosch, que ha publicat fa poc “La mandra no és un ocell”, no conviden a la teorització sense dir obvietats grosses, de pota d’elefant, ruboritzadores. La seua poesia, escrita en un arc temporal que abraça tota la joventut conscient, és pensada i escrita per a ser dita entre conversos. Vull dir entre poetes i lectors que combreguen en la mateixa fe. El vaig sentiramb goig als recitals primaverals de poesia del Bar Gilda de Lleida i em va semblar que estava avesat a un públic acostumat a avantguardes, il·luminacions i exploracions. A mi em va agradar però potser el públic lleidatà està més avesat als estàndards.  Vull dir a poesia més convencional. El poeta, però, m’afirmà que sabia on anava, que els seus camins literaris són transitats per molts altres poetes del món. Havent-lo sentit, vaig escriure’n aquest paper en què la lògica queda trastocada.   Les lògiques dels discursos s’assemblen malament. De cop, les paraules cel, home …

Lectures per recordar ; lectures per recomanar.

Lluna plena.Sam Shepard, eminent dramaturg força desconegut entre nosaltres, que morí el 27 de juliol de 2017, ha estat traduït ara al català per Dolors Udina, que sosté que la traducció és la tasca de lectura més completa i grata que coneix. Espia de mi és el seu darrer llibre. Patti Smith, amiga seua, n’edità el manuscrit.El llibret és sorprenent, diferent al que és habitual : la tècnica que el converteix en únic és un distanciament de si mateix que li fa escriure sobre si com si fos un altre. La primera oració del llibre és una declaració d’intencions : “Vist en la distància”. S’observa a si mateix, es descriu : “Des de l’altra banda del carrer, es difícil determinar com és de vell pels vidres del porxo que l’envolten. Per les ombres que l’envolten.” Es mira, s’explica com si fos una altra persona : “Un aventurer solitari. Un bandit emmascarat. No sé de què es protegeix”.Conta una forma d’estranyament extrema que el lector percep amb perplexitat : “ i es passa el dia gronxant-se. A…

Les cases tancades

Imatge
ELS ULLS QUE MIREN : 

La trinxera infinitaés un film dels que comencen per fer sentir l’espectador la forta violència dels trets i les persecucions. L’heroi és un militant d’esquerres perseguit en una algaravia de sang i mort, en el cop d’estat dels generals. El cacic local i l’exèrcit conxorxat, amb llicència per matar. Un vell pou, que prefigura el tancament com a tema central del film, situa l’arrencada en un terreny de discussió política, que de seguida s’abandona. El començament podria fer pensar en una pel·lícula de denúncia de la contra-revolució que arbitrà l’exèrcit d’Espanya en l’estiu de 1936. L’alè del qui corre perseguit pels soldats serà de seguida mudat per la quietud del forat a la casa pròpia, amagat. Ho sembla però, com he escrit, de seguida la pel·lícula es torna un film sobre el tancament i l’amagar-se. I pren una direcció psicològica amb un pes creixent del sentiment i l’acomodament. Dit amb una mica de tristesa : el que volia ser un film de denúncia acaba sent pr…

Intemperie .

CINE EN FORMA DE TBO.

EL CINE QUE ENYORA L'ÈPICA . 
El cinema que ara es projecta a les pantalles és un indici sociològic del moment històric, de la mentalitat general que vivim o l’art cinematogràfic d’ara té les seues regles al marge del seu context ?  L’espectador és conscient del que el film presenta o, ras i curt, ho sent, i no hi pensa gens ? “ Intemperie “, que s’ha estrenat sota l’epígraf ben gallard de “Cine espanyol”, dirigida per Benito Zambrano és un TBO en el bon i mal sentit del mot. És una història ben orquestrada que distreu però no commou, una història visual molt simplificada, en un espai de post-guerra mític, molt mascla, tòpica- res del que s’esdevé s’escapa del previsible, en què el desert no és solament una forma d’evitar una producció cara, sinó una herència volguda del western. És un TBO de personatges bàsics, de belles imatges de capaltards idíl·lics, políticament correcta- amb cops d’efecte visuals-, i on predomina un esquema narratiu : la fugida i la conseqü…

Els aforismes d'Antoni Seva.

Imatge
LES TESSEL·LES D’UN MOSAIC.










Les obres escrites en forma d’aforismes havien estat molt habituals en altres èpoques : les píndoles de pensament havien estat com a indicacions per a les cartes de navegar en el món moral, sempre tan complex. Fins i tot, en els fulls dels calendaris del pagès o en les llibretetes dels forners, s’hi estampaven aforisme de tipus popular, de tipus” Al pa, pa i al vi, vi”. Ara el llatinista Antoni Seva Llinares, després d’una dilatada vida com a professor i escriptor, n’ha publicat una d’excel·lent amb el títol de Mosaic,Màximes i pensaments,a les publicacions de la Universitat de València.
Aquestes pastilles de pensament o tessel·les d’un mosaic moral més ampli presenten una gran utilitat com calmants dels estressos habituals de les xarxes socials i de les televisions i ràdios.  Si em permet l’amable lector, li diré que és un volum ordenat per pensaments breus, de temàtica molt variada, sense voluntat sistemàtica, que permeten una ullada continuada i un assosseg…

El temps dels codonys. Lectures al club de lectura de la biblioteca d'Alpicat.

Imatge
El temps de les cireres de Montserrat Roig. 

La qüestió ara mateix és : ¿ n’hi ha prou per escriure una novel·la de descriure el temps i l’espai que ha una persona li ha tocat en sort de viure ? ¿ N’hi ha prou o falta una estructura sòlida que sostingui la novel·la més enllà de la veu narrativa que conta i reconta linealment allò que ha viscut i vist amb un estil de pur acontentament beneïtament feliç de si mateixa ? 
En general, El temps de les cireres és una novel·la molt imperfecta – no és pas una gran novel·la- per un defecte de composició evident : no és una novel·la que desplega harmoniosament una història, que tria un espai, que talla una conclusió amb les eines del pensament sinó que és un quadre pintat en el moment del que es va anomenar la transició – el moment de l’agonia del règim del General Franco. Les confusions en la novel·la són múltiples . N’assenyalaré només una, que van veure les lectores més informades i atentes : no n’hi prou en descriure detallament l’aixovar d’u…
Imatge
Patti Smith 
Pensant, pensant, arriba un dia que t’ha escapolit del teu institut a comprar llibres –cada vegada és més difícil escapolir-te’n- i, per atzar, saludes els teus antics companys d’escola, del poble, que estan prenent el sol, abans de començar la feina, amb molta catxassa. Els dius que vens de comprar llibres, i et responen amb perfecte convenciment : és el teu. Comprar i llegir llibres és el teu. Ells són electricistes a l’ajuntament i tu ets un periodista que escriuuna hojitacada setmana al diari local i ensenyes a llegir en una llengua que ara volen escombrar del mapa. Escriure, llegir és el teu. No és pas el seu. I tu penses : no era aquest el tracte : escriure i llegir és una cosa pròpia de la ciutadania cultivada. De l’electricista i del professor. Del pagès i de la dona que ven peix. De la doctora, del treballador artesà i el policia. No és una afer dels sacerdots de l’escriptura: un clergue de l’escriptura, ço és, algú que en viu, i per això s’hi dedica fervorosament…
Imatge
Reparar .

El pa de la vall del Torrente Cimon – la vall de Sant Martino de Castrozza i Primiero – és un pa petit, blanc immaculat, religiós, d’una blancor que evoca la puresa dels lliris. Ingràvid, a pes, que costa un no-res. A Feltre, la petita ciutat més a prop, al sud, vam fer cap a una llibreria literària força bonica , assortida i acollidora que estava situada al davant per davant d’una sòfora grandiosa, esponerosa, de soca grossa, de petites flors grogues disseminades per terra al bell mig de l’estiu. Les ciutats són els arbres. I les llibreries, penso mentre hi deambulo els ulls pels prestatges atapeïts de novel·les . Allí hi vaig comprar un volum, molt menut, dins una col·lecció suggerent dita la Cattedra del Confronto ( deu ser que encara tinc una actitud reverencial sobre la paraula càtedra i , encara més, sobre la delconfronto)que conté dos bons articles que tracten un assumpte candent des de dues perspectives. El confronto és escàs perquè en tots dos articles hi ha un cer…