diumenge, 15 de març de 2020

La lluna ha desaparegut sota un bancal d’estrelles.
Un aire bru camina entre trens de nit, melancolia
de les rodes de foc il·luminades, les pel·lícules en blanc
i negre. Les veus desmaiades riuen als nens . Apunts

dels vells camins de fosca cap al mas perdut . Les hores
tenen les vores repuntades. Un vell camí de Catalunya 
perdut . El vi ben negre i el record ben embriac, dreta
la consciència puja com un flam, tibada la llengua ama

i desitja damunt les flamarades de boira i de fred.
Un pern del boc i la farina blana. Una nit vetllant 
ensenyant als pobles la lluminària dels encesos 

puguen les llums a les cases buides, d’antany.
Tothom ha fugit, la ciutat buida és ocupada pels nous
feixistes de la veu rompuda pel vi i les armes.



Fosques les estrelles no il·luminen la nit al bancal.
Bru l’aire corre pels trens de les nits, furients,
melancòliques dels rodes de foc retraten els films
en blanc i negre. Veus riuen l’arribada dels xiquets.

Els vells camins, sota la fosca de les estrelles i el riu
puntegen els versos de la rebel·lió. El cos, al camí fosc,
sent; a l’aula no sent res sinó la tibantor dels resultats.
Aura, paraula, arbre i sentit, tot ho oblides per fugir
a la ciutat, per les carreteres dels pals de llum. 

Has oblidat la terra, la secla, el bancal d’arbre, la fruita
i el silenci del cel. A les ciutats, les idees moren de set.
Entrepusses amb els joves que els mana el cos.

El silenci no existeix, les idees s’han desfet en l’àcid
dels diners, cobres per la ignomínia de voler representar
un sentit, quan tot s’ha esbalçat entre el verdet de runes .



No saps on llençar les andròmines del passat perdut : els abrics de la desesperança i les botes dels somni.

A la brossa ordenada cultament; a les fornals del silenci
als caminals on els pobres . 




A l’orgull dels burgesos de Reus, cal consignar-hi l’orgull dels pagesos de Seròs.

divendres, 20 de desembre de 2019

Les cases tancades



ELS ULLS QUE MIREN : 


La trinxera infinitaés un film dels que comencen per fer sentir l’espectador la forta violència dels trets i les persecucions. L’heroi és un militant d’esquerres perseguit en una algaravia de sang i mort, en el cop d’estat dels generals. El cacic local i l’exèrcit conxorxat, amb llicència per matar. Un vell pou, que prefigura el tancament com a tema central del film, situa l’arrencada en un terreny de discussió política, que de seguida s’abandona. El començament podria fer pensar en una pel·lícula de denúncia de la contra-revolució que arbitrà l’exèrcit d’Espanya en l’estiu de 1936. L’alè del qui corre perseguit pels soldats serà de seguida mudat per la quietud del forat a la casa pròpia, amagat.
Ho sembla però, com he escrit, de seguida la pel·lícula es torna un film sobre el tancament i l’amagar-se. I pren una direcció psicològica amb un pes creixent del sentiment i l’acomodament.
Dit amb una mica de tristesa : el que volia ser un film de denúncia acaba sent prou ambigu per narrar amb una versemblança cada vegada més clara i sexual – és substantiva la diferència del sexe urgent del principi i el sexe urgent i expeditiu del final -  la vida complexa d’una parella d’andalusos en el temps del franquisme, quan la denúncia política queda desactivada. 
La deriva que pren el film és més subtil : la història dels ulls que miren des de l’amagatall és una constant. Els ulls de l’heroi, sempre subratllats per la llum, tancat en un zulo, i després emparedat, són una manera de tractar el cinema, que és un ull que mira. L’ull atònit que mira la pantalla ; l’ull expectant que mira per un forat el petit món de fora.
I el temps que passa sense altre canvi que els llibres de política que no hi són, l´única novel·la de quiosc, l’optimisme de les publicacions il·lustrades portantveu del règim franquista, amb l’esclat del turisme.
La nostàlgia del mar. 
A la part final hi ha un devessall de nostàlgia acrítica cap al moment del desarrollo econòmic. Una concessió als que paguen el film ? 
 La pel·lícula es torna un elogi de la versemblança històrica i el drama psicològic, cosa que em referma que no es pot fer bon cinema distint sense pensar críticament i escriure molt sobre un temps i un país, en aquest cas, Andalusia . Perquè admetent la força argumental de la pel·lícula, el notable i a vegades excel·lent paper dels actors, la dignitat tècnica del guió, el riu del costum porta el film a un desenllaç tou i malgrat la llum que descobreix el vell topo, sense llum.
La trinxera infinitano acaba de ser un film extraordinari. No és un film políticament convincent. 
Després podem elogiar la interpretació de  Belen Rueda i d’ Antonio de la Torre. Podem elogiar la llum i la fotografia i certes escenes memorables dels somnis del personatge : el moment que un guàrdia civil emergeix del passat ple de terra i encén un cigarret .
Emperò La trinxera infinitapromet el que no dóna.    

Intemperie .

CINE EN FORMA DE TBO.


EL CINE QUE ENYORA L'ÈPICA . 

El cinema que ara es projecta a les pantalles és un indici sociològic del moment històric, de la mentalitat general que vivim o l’art cinematogràfic d’ara té les seues regles al marge del seu context ? 
L’espectador és conscient del que el film presenta o, ras i curt, ho sent, i no hi pensa gens ?
“ Intemperie “, que s’ha estrenat sota l’epígraf ben gallard de “Cine espanyol”, dirigida per Benito Zambrano és un TBO en el bon i mal sentit del mot. És una història ben orquestrada que distreu però no commou, una història visual molt simplificada, en un espai de post-guerra mític, molt mascla, tòpica- res del que s’esdevé s’escapa del previsible, en què el desert no és solament una forma d’evitar una producció cara, sinó una herència volguda del western. És un TBO de personatges bàsics, de belles imatges de capaltards idíl·lics, políticament correcta- amb cops d’efecte visuals-, i on predomina un esquema narratiu : la fugida i la conseqüent persecució i alliberament. Després, per farcir, podem escriure sobre les breus sentències del pastor: no malgastis el teu temps odiant, de l’aprenentatge del dolor, del secret, del silenci, del sol que crema i de l’aridesa de l’espart de les terres de Granada, de les formes diverses de l’assassinat i de l’horror, els morts que s’amunteguen sota les pedres, les pures imatges que embelleixen el terror, de la mort i de la vida i de les narracions de caire suposadament èpic molt per sobre de l’ exuberància del llenguatge, les raons, i la curiositat per saber. O , com a estocada final , la dedicatòria als que ensenyen a perdonar.  

És clar que “Intemperie” vol expressar una desesperació de fons que queda calcinada pel sol espanyol.  
Potser la incoherència més flagrant del film és com un xiquet  que s’escapa del seu infortuni, del seu pare adoptiu és que sembla més feliçment alimentat que no pas el que el personatge demana. És una set impostada la de l’heroi ; és una gana poc creïble. És una ramat de cabres massa impol·lut. 
Ben mirat, el director ha arriscat bastant en el film : se sustenta en actors – paper de ferro colat, el de Luís Tosar, poc inspirat el del xiquet, increïble el del malvat – i en un espai geogràfic desolat, desèrtic en què la llum és un flagell. I la raó crítica, absent.

dijous, 14 de novembre de 2019

Els aforismes d'Antoni Seva.

LES TESSEL·LES D’UN MOSAIC.











Les obres escrites en forma d’aforismes havien estat molt habituals en altres èpoques : les píndoles de pensament havien estat com a indicacions per a les cartes de navegar en el món moral, sempre tan complex. Fins i tot, en els fulls dels calendaris del pagès o en les llibretetes dels forners, s’hi estampaven aforisme de tipus popular, de tipus” Al pa, pa i al vi, vi”. Ara el llatinista Antoni Seva Llinares, després d’una dilatada vida com a professor i escriptor, n’ha publicat una d’excel·lent amb el títol de Mosaic,Màximes i pensaments,a les publicacions de la Universitat de València.
Aquestes pastilles de pensament o tessel·les d’un mosaic moral més ampli presenten una gran utilitat com calmants dels estressos habituals de les xarxes socials i de les televisions i ràdios. 
Si em permet l’amable lector, li diré que és un volum ordenat per pensaments breus, de temàtica molt variada, sense voluntat sistemàtica, que permeten una ullada continuada i un assossegament de l’ànim. És un llibre ideal per als temps buits : els viatges en tren, les esperes en una estació d’ autobús, o el moment inquiet abans de conciliar el son.
També és un llibre excel·lent per ser comentat a l’aula, amb esperit obert. 
Com que el senyor Antoni Seva ha estat un llatinista il·lustre, professor de llatí en diversos instituts, i traductor d’obres llatines, com ara les tragèdies de Sèneca, entre altres amenitats, els seus pensaments i màximes es mouen dins les amples coordenades de l’humanisme : el paper dels professors com a estimulant del saber dels deixebles – ell no escriu mai el mot alumne- ; la discussió d’una determinada afirmació planiana : la porta és verda, la porta és verda, se’n recorden; un apunt sobre un defecte moral, la crítica al fanatisme...
La meua opinió és que Mosaic és de la mena de llibres que has d’anar llegint com un breviari per a esmussar les arestes més punxegudes del pensament humà. La tasca que il·lumina aquest volum és que la lectura recurrent dels pensaments breus ajuden a una mena de pilates mental que flexiona els pensaments, els vigoritza, els agullona, en subratlla la seua resistència, i n’esborra les ximpleries. 
Així, de la mateixa manera que una novel·la podria crear un món poderós i suggestiu que transitem a través de la lectura continuada, i aquest viatge ens transporta cap a altres vides i altres experiències – altres temps i altres contextos -, els aforismes, ens mostren formes de pensar, i, per acumulació,  a través, del retorn a les pensades, els lectors fem musculatura intel·lectual, promovent el pensament crític i expulsant els raonaments ximples. 
De la recurrència de la lectura dels pensaments en surt un esclariment, una nota d’autocrítica, un matís, un cert refinament. 
Avesats al titular de portada, al crit, al tuit, i a la consigna, els pensaments d’Antoni Seva conviden a un estat mental d’alerta refinada, de suau ironia, de represa de vells pensaments humanístics posats al dia.        

dilluns, 29 d’octubre de 2018

El temps dels codonys. Lectures al club de lectura de la biblioteca d'Alpicat.

El temps de les cireres de Montserrat Roig. 


La qüestió ara mateix és : ¿ n’hi ha prou per escriure una novel·la de descriure el temps i l’espai que ha una persona li ha tocat en sort de viure ? ¿ N’hi ha prou o falta una estructura sòlida que sostingui la novel·la més enllà de la veu narrativa que conta i reconta linealment allò que ha viscut i vist amb un estil de pur acontentament beneïtament feliç de si mateixa ?  

En general, El temps de les cireres és una novel·la molt imperfecta – no és pas una gran novel·la- per un defecte de composició evident : no és una novel·la que desplega harmoniosament una història, que tria un espai, que talla una conclusió amb les eines del pensament sinó que és un quadre pintat en el moment del que es va anomenar la transició – el moment de l’agonia del règim del General Franco. Les confusions en la novel·la són múltiples . N’assenyalaré només una, que van veure les lectores més informades i atentes : no n’hi prou en descriure detallament l’aixovar d’una nòvia, fer broma sobre el programa de la senyora Francis o relatar com es fa uns determinats postres per retratar el fons d’un temps i d'uns personatges . 
La resposta a la pregunta de per què Caterina Albert sap escriure una bona novel·la i la Montserrat Roig no, rau en el model que conscientment tria Caterina Albert : la llengua de l'Escala i les rondalles populars del pastor Gaietà, que són les úniques que en el seu context cultural recullen el sentit profund i perdurable de la novel·la : et tornen a la màgia de la narració i al valor del sentit ocult moral del viure inconscient, a partir molt especialment dels símbols. La Montserrat Roig no comprèn el sentit de la novel·la perquè parteix dels ensenyaments universitaris catalans dels anys seixanta en què la novel·la no tenia cap paper important si no és com a denúncia. Per a Molas, que era la patum universitària del moment, la novel·la no és res ; la poesia i l‘avantguarda ho és tot.
El que planerament explica Stephen King sobre la novel·la com espai, lliure de pressions, del somni i de la fantasia, mai ho hauria acceptat el medi universitari i polític en què vivia i es nodria la Montserrat Roig. I jo mateix, anys després.
La novel·la amb voluntat política de reflex de la repressió franquista com a crònica i denúncia d’un temps té el passos comptats. Vull dir que s’esgota de seguida. Només els con-generacionals, en especial dones, ho seguien amb plaer. 
Per mi, aquesta idea de la Montserrat Roig va tenir un efecte castrador : si la novel·la de la Montserrat Roig era l’exemple del que era fer i escriure novel·la, llavors durant dècades he anat vagarejant sobre l’escriure en el mer reflex- quadre o mural- d’un temps, o en els comentaris de les obres que he llegit. La facultat imaginativa- somiadora- no l’he treballat. Vaig deixar a mig llegir la novel·la, quan tenia 17 anys i l’he deixat a mig llegir quan en tinc 58. 
Stephen King no diu altre que llegir, llegir i llegir. 50 o 70 llibres anuals, diu amb tota sinceritat. 
    

dimarts, 16 d’octubre de 2018

Patti Smith 

Pensant, pensant, arriba un dia que t’ha escapolit del teu institut a comprar llibres –cada vegada és més difícil escapolir-te’n- i, per atzar, saludes els teus antics companys d’escola, del poble, que estan prenent el sol, abans de començar la feina, amb molta catxassa. Els dius que vens de comprar llibres, i et responen amb perfecte convenciment : és el teu. Comprar i llegir llibres és el teu. Ells són electricistes a l’ajuntament i tu ets un periodista que escriuuna hojitacada setmana al diari local i ensenyes a llegir en una llengua que ara volen escombrar del mapa. Escriure, llegir és el teu. No és pas el seu. I tu penses : no era aquest el tracte : escriure i llegir és una cosa pròpia de la ciutadania cultivada. De l’electricista i del professor. Del pagès i de la dona que ven peix. De la doctora, del treballador artesà i el policia. No és una afer dels sacerdots de l’escriptura: un clergue de l’escriptura, ço és, algú que en viu, i per això s’hi dedica fervorosament. 
De persones que escriuen memòries, n’hi ha una de molt curiosa, anomenada Patti Smith, que he conegut gràcies a la lucidesa d’una amiga a qui agraden especialment les biografies. Reconeix que a l’escola li ensenyaven les vides de sants i ara llegeix vides d’escriptores. Una forma d’exemplaritat.
Patti Smith va nàixer a Chicago el 1946 i va anar a viure a Nova York el 1967. Alpicat no és Chicago, i encara menys Nova York.  El seu primer disc Horses es de 1975. N’ha enregistrat onze. Des de 2010 ha anat publicat llibres, una cantant punk que ha escrit llibres és en la línia del que apuntava al principi : no cal ser capellà de l’escriptura. 
El volum que he llegit es diu M Train. Només pel plaer d’explicar-lo i amb el gust de recomanar-ne la lectura, n’apuntaré algunes idees per llegir-lo millor. No en faré cap examen. Tampoc servirà per pujar nota. És un llibre per a la vida. És a dir, per a la incertesa. Per al goig . Per xalar, que diuen al Delta. Per al plaer.
No és molt fàcil escriure sobre no-res, escriu. Patti Smith parteix d’un somni en què ella no n’és la protagonista : un cow-boy la mira i gargoteja que un escriptor és un director d’orquestra. Ella puja al seu propi tren .
S’aixeca trontollant completament vestida i comença el seu llibre. La vida personal- la dels somnis – i la vida viscuda a través dels llibres i les persones estimades. La relació que manté Patti Smith amb els llibres no és pas la meva, que els ressenyo i n’escric hojitas per al diari local sinó que els llibres a ella li serveixenper viure més intensament o viatjar. Llegeix Diari d’un lladre de Jean Genet. La lectura la porta a visitar el penal oblidat de la Guaiana francesa, amb el seu home, i així successivament. Viure sola, i amb els altres.
No té res a veure amb el viure quiet i solitari d’Alpicat. Ni amb la vida escolar o acadèmica. Relata la passió per l’obra 2666 de Roberto Bolaño, que el duu a visitar la seua casa a Blanes. El lloc que és el lloc privat és una determinada taula al Cafè ‘Ino, a Nova York, l’espai públic- un cafè, i la intimitat. Per nosaltres, la intimitat sol ser la nostra casa. Per a ella, el gran llibre és El mestre i margarida de Mijaíl Bulgàkov. De fet, es tracta d’una obsessió.  Un mestre.
Visita la tomba on és enterrat Bertolt Brecht, a Berlín, i evoca Mare Coratge i els seus fills . Llegeix Ibsen, Solness, el constructor. Mira sèries de televisió de lladres i serenos. Parla del temps – el temps dels rellotges sense busques.
Tanca el llibre amb el mateix somni. I ara m’adono que jo n’escric una ressenya poc traçuda perquè el seu llibre no està escric per a guanyar un premi literari o una oposició. Està escrit per a viure, per viatjar, per controlar les pors que ens tenallen a casa. A la vila d’Alpicat.       

 Reparar .



El pa de la vall del Torrente Cimon – la vall de Sant Martino de Castrozza i Primiero – és un pa petit, blanc immaculat, religiós, d’una blancor que evoca la puresa dels lliris. Ingràvid, a pes, que costa un no-res. A Feltre, la petita ciutat més a prop, al sud, vam fer cap a una llibreria literària força bonica , assortida i acollidora que estava situada al davant per davant d’una sòfora grandiosa, esponerosa, de soca grossa, de petites flors grogues disseminades per terra al bell mig de l’estiu. Les ciutats són els arbres. I les llibreries, penso mentre hi deambulo els ulls pels prestatges atapeïts de novel·les .
Allí hi vaig comprar un volum, molt menut, dins una col·lecció suggerent dita la Cattedra del Confronto ( deu ser que encara tinc una actitud reverencial sobre la paraula càtedra i , encara més, sobre la delconfronto)que conté dos bons articles que tracten un assumpte candent des de dues perspectives. El confronto és escàs perquè en tots dos articles hi ha un cert l’elogi de la fragilitat. L’assumpte m’ateny, ens ateny : la fragilità. 
Fet i fet, el volum expressa una crítica prou explícita a la visió predominat que governa la vida moral d’occident ara : l’evocació de la visió de la força com a element dominant. Ser fort. Anar al gimnàs per reforçar la musculatura. La força com a menyspreu de la fragilitat.  La fragilitat entesa com a malaltia.
El llibre confronta davant per davant una pedagoga i un teòleg.  Curiosament, el teòleg, que és un sacerdot que escriu bells comentaris sobre l’evangeli, s’entén mésque la pedagoga. És més clar i més literari.  La senyora Maria Antonella Galanti distingeix amb precisió entre empatia i pietat. La pietat és una actitud que manifesta una distància respecte al problema moral que es planteja. L’empatia implica més proximitat; la pietà, més lontananza, escriu. La Maria Antonella Galanti convida a comprendre l’altre: amar significa acceptar la imperfecció de l’altre i la pròpia- la noció del propi límit-i convida a tenir el coratge de viure la pròpia fragilitat. És un llenguatge que nosaltres usem molt rarament :  acceptar els límits i viure la pròpia fragilitat .
De manera que la pedagoga conclou que – ella en diu un oxímoron : per tal de poder gaudir l’existència en la seua joia essencial, cal que aprenguem a viure amb coratge la pròpia fragilitat, la pròpia feblesa, la part més innoble de nosaltres mateixos. Joia i fragilitat lligats pel  seu contrast.
El teòleg afirma  certes idees molt curioses : que a l’evangeli no hi surt el pecat d’una persona, hi surt la seua sofrença, la seua fragilitat, la seua pobresa. Som nosaltres que hem moralitzat l’evangeli. I afegeix: il divino è non desistere. Més idees : misericòrdia és l’art de reparar. Suggereix aquesta imatge : el kintsugui és una tècnica japonesa per reparar ceràmica trencada que consisteix en relligar les parts trencades amb or. L’or com a lligam. El resultat és que la ceràmica reparada és més bella, més singularment bella.




versos .

VERSOS REVERSOS. Les formes del poeta Francesc Gelonch i Bosch, que ha publicat fa poc “La mandra no és un ocell”, no con...