dijous, 12 d’octubre de 2017

Closca de nou

Divagacions sobre el punt de vista.


Una de les lliçons excel·lents de la retòrica moderna de la novel·la se sol anomenar matusserament “punt de vista”. El concepte no és clar perquè depèn del pensament del que narra i de qui llegeix. El concepte implica una capacitat de moure’s mental i geogràfica i intel·lectualment respecte a allò que es conta .
Com que el moviment mental no és possible individualment sinó que reclama i exigeix moviments socials i polítics, - i desplaçaments geogràfics!-, i altres amenitats !, llavors potser comprendrem que la figuereta retòrica de “Closca de nou”, la darrera novel·la publicada per Ian McEwan, és una estratègia narrativa fulgurant. 
Si els narradors clàssics dels anys seixanta i setanta – Gabriel Garcia Marquez, al capdavant – teoritzaven en el sentit que el narrador era com un Déu, visió que podem anomenar “macro”. Ço és, un estil d’allunyament, una mirada panoràmica, des de dalt. Posició zenital o zenit, per simplificar, Ian McEwan s’atreveix a narrar des del petit, des de baix, des de abans de la consciència,  des del micro, des del fetus dins la panxa maternal – el geni de  Salvador Dalí, a la seva biografia imaginada ja havia assajat la perspectiva fetal amb voluntat surrealista. No li havíem fet gaire cas. Els genis sempre ens avancen. 
L’artifici és brillant, com hauran pogut endevinat. Comporta un feix de suggeriments, alguns de metafísics, en els quals no penetrarem, d’altres de poètics i altres de purament argumentals : és el personatge que hi és i no hi és, que escolta i que conta, però que no pot participar (gaire ) en el relat.  
Apuntem algunes idees només per fer saliva al lector que encara no l’ha llegit: convertir en consciència – narració, llenguatge – allò que és pre-verbal, pre-consciència és una operació intel·lectual molt intel·ligent : mires el teu món des d’una altra banda .
La subtil ironia del narrador, criatura no nascuda que encara no disposa de nom ni de biografia ni tampoc d’estructura moral, implica un notable distanciament de la moral convencional de la seua mare, la senyora Trudy, que com veuran, manté un amor adúlter amb el germà del seu marit, John, poeta i editor, força especial. 
Ja sé, estimats lectors, que els marejo una mica. Només els vull donar a entendre amb les meues pobres paraules que “Closca de nou” és un llibre difícilment brillant. Astutament savi i farcit de ressonàncies literàries : la més òbvia, l’estimat Hamlet. 
Per acabar, si Josep Pla havia teoritzat en els seus papers que la clau de l’escriptura és l’adjectiu – recordin : quan anava borratxo recordava que s’havia d’escriure “La persiana és verda”- Ian McEwan destaca per saber compondre comparacions brillants : un sotabosc de tòpics, per exemple , o un cos mantingut per unes xarxes ocultes de neteja i regulació, com una ciutat ben gestionada a plena nit.  O La mentida eficaç, com el swing magistral en el golf, és inconscient.
La novel·la és brillant com la reina, que no duu diners a sobre. 

      

una poesia d'Hilari de Cara

Poesia de dia 12 d’octubre de 2017.

Del poeta  Hilari de Cara ( Melilla 1947) del volum Cave Papam  Premi Miquel Bauçà 
( 2016)




Àngelus

Josep, t’he de dir una cosa,
deixa el xerrac, deixa la fusta,
seu, escolta’m, les oronelles
volen com ratpenats,
el fonoll dibuixa continents
a l’ànima, a Israel l’hivern tardà
s’assembla a l’estiu com la Mar Morta
al desert, seu, Josep, i escolta,
m’ha visitat un àngel, els desembres
seran Nadals d’ençà,
és cert, el fonoll, els cards florits,
la mar de rosella que acull el sol,
aquest erràtic vol d’oronelles i falcons,
la fusta té ja aquest punt que la saó
li traspua el darrer bri, tens raó,
però vols dir Maria, un àngel?
Saps el que sol passar amb els àngels:
et prenen l’alè, la seva bellesa,
els seus peus alats, són experts en la dura
gimnàstica del vol, el cel
està fet a la mesura dels seus ulls,
la mar és un reflex del seu esguard,
l’or, permet-me que no insisteixi en l’or;
quan parlen, potser ho has vist en somnis,
quan parlen són  com els aparells
ideològics de l’estat, encisen,
t’opien perquè no vegis l’espasa
de foc darrere els plecs dels vestits, quan l’àngel
et convida a seure, jeus tota amollada,
ni t’adones del miracle quan
et vessa entre les cuixes. Vols dir?
Vols dir que ha estat un àngel ?
No et meravellis de res, de fet
no ha estat l’àngel mateix, darrere
ell he sentit un so més fi que un vidre
més clar que el no-res, una resplendor,
i he sentit els astres, els niguls
que s’agombolen, la mar llunyana
i un batec d’ales de colom.
Tu saps que diuen que més al nord hi ha homes
amb el fetge devorat permanentment
pel bec d’un àguila, reis que es treuen els ulls,
pares que devoren els seus fills,
gent que s’ofega mirant el seu reflex
a l’aigua, braus que encalcem nines
rosses, ceps que neixen d’un bastard
esquarterat, així són les coses
més al nord, a nou dies de viatge per la mar,
i nosaltres mateixos fets als desvaris
de Déu, exiliats pel desert, a matolls de foc
que comminen i ens  minven,
al temor de la ira de Déu, a les seves
bromes pesades. Ara, fes-me cas,
deixa el martell, surt al corral,
degolla un xai, i per una vegada
du vi del mercat, i nesples, i raïm .
Anit, farem llarg, Josep, quan es pongui el sol.

dimecres, 11 d’octubre de 2017

Com un concert de jazz.


Dèmens, de Màrius Sampere (Barcelona,1928) és  obra pròpia d’un home vell que va al nucli lateral de les coses. A diferència d’altres, com ara Joan Margarit o Jordi Pàmias, les referències a la realitat són mínimes, esborrades, distanciades. En canvi, les referències al llenguatge, en especial les formes més automàtiques, les formes més estereotipades: caragol treu banya puja a la muntanya, hi són abundants. 
Com ha escrit el crític Víctor Obiols, Sampere escriu com si la poesia li fos dictada. La veu – aquella part de la raó que no escolta disciplina i ordre-, recull molt bé el sentit que el poeta doblega els topants del dir, busca una altra veritat. Els lectors que es fan escuts contra els discursos il·lògics, queden indiferents: no han estat entrenats a una semblant gosadia. Ho refusen. Són una generació de post-guerra que fou educada en termes militars, en un context para-feixista : la vida com a milícia. La guerra com a símbol màxim. Em recorden els temps llunyà de les casernes de l’exèrcit espanyol, ja molt arnades, que contenien  als passadissos o a l’entrada unes consignes pintades a la paret – sovint molt tosques- que al·ludien a valors castrenses com ara la valentia en el combat o la defensa de la disciplina o a vegades de la pàtria espanyola. Tot molt mascle. Molt sovint eren valors falsos – records del feixisme triomfant- però tothom feia veure que eren vertaders, o dissimulava, si podia.
Dèmens se situa en aquella lucidesa estranya i una mica llibertària dels homes vells que han viscut molt i que escolten la seua veu interna. El resultat no és un discurs de flors i violes i romaní. Ni tampoc un elogi de la pàtria. Ni de la disciplina o l’ordre. 
  Vull dir que el volum és el revers del discurs definit com a racional o científic, -o fins i tot emocional-, al qual atorguen, amb lleugeresa, un altíssim valor de veritat absoluta.
 La veritat de Dèmens és esmunyedissa i ateny els elements més excèntrics de la realitat : allò que no sabem dir, que no podem dir, que sentim. Sampere opera aquesta operació mental : deixar-se dur per les impressions mentals més lliures, més voluptuoses – el sexe com a força creadora hi té un rol central-, més lluny de les convencions- de les consignes pintades a les casernes, de les consignes pintades a les escoles.  
Dèmens es pot situar per al lector atent en el cercle meravellós de l’individu  que fatal i joiosament és isolat en la seua rodona àuria invisible. Veure’ns és, sovint, el resultat de la mirada de l’altre. Veure’s és ser mirat d’una altra manera per l’altre.
El volum, lleument irònic, versa, amb moviment d’onada o de riu ondulant, sobre la banda interna de la consciència : la zona lúcida. La veritat inexacta. La dicció de Sampere, que és gat vell, no cerca l’harmonia de tall romàntic sinó que partint d’una expressió quasi conversada – les girades dels versos són plenes d’intenció-  juga a expressar les veritats íntimes que ni ciència ni filosofia gosen entonar. S’escapa tant de les retòriques clàssiques com avantguardistes. 
S’ acaba amb una provocació intel·lectual abrupta : els poemes se senten, s’ensaliven, s’amassen, es paeixen però no s’entenen. 
El meu esforç sempre ha estat entendre. Tanmateix Sampere em convida a tancar els ulls i sentir-los, com un concert de jazz.      

dilluns, 2 d’octubre de 2017

periodisme


Periodisme del sud .

Si l’enteniment no m’enganya, un dels forts defectes del periodisme a Espanya és que produeix un lectors habituals a la consigna i desavesats al pensament. Vull dir que la llibertat d’expressió no ha significat un esforç per a la llibertat de pensar. Com que és més fàcil creure i obeir, cert lector de diaris no pensa.
Aquest estiu vaig passar uns dies bellíssims a Cortina d’ Ampezzo. Pels lectors que no coneguin aquesta vila diré que aplega cada estiu certa burgesia italiana. Hi té casa, entre altres, el propietari de la fàbrica de pasta més conegut d’Itàlia :  la pasta Barilla.
A un dels seus càmpings no hi anem pas els burgesos : hi anem la classe mitjana amb la tenda de campanya. Vam anar a saludar-hi un senyor jubilat del Véneto, que llegeix diaris. No era pas lector de diaris comunistes. Llegia els diaris de la dreta espanyola i els italians. I ens va convidar a cafè.
Aquest senyor, que estava casat amb una magnífica senyora que li cuidava la salut de manera visible, que feia el pa a casa, que tenia un forn per a les coccions dels aliments i altres amenitats, tenia el cap ple de consignes que repetia com si fossin veritats inalterables. Veritats bíbliques, anava a dir.
Per exemple, defensava que la independència de Catalunya fóra impossible perquè, si s’esdevingués, al darrera, com les peces d’un dominó vindrien a reclamar-la altres regions europees – entre les quals el Véneto . Els grans estats europeus no deixarien que això passés.
El lectors de diaris desconeixia els arguments  de l’excessiva  càrrega fiscal de Catalunya. Qualsevol altre argument li relliscava pel seu cervell impermeable.
Aquesta impermeabilitat i inflexibilitat mental em sembla molt característica de qui només llegeix diaris. El senyor que llegia diaris tenia una casa a Orpesa . Ni se li havia passat pel cap d’aprendre el català de València. Considerava – una altra consigna – que amb el castellà ja en tenia prou i massa.  Altre cop el mateix : cap altre argument era escoltat.
La tarda era magnífica . La seua caravana perfectament equipada era posada davant del riu i les muntanyes dolomítiques. La frescor de l’estiu que passàrem en aquell lloc tan elevat no té cap punt de comparació amb les altes temperatures del pla de Lleida. Vull dir que són gent que viu bé. Quan arribarà l’hivern aniran a l’apartament que han comprat a Orpesa – Oropesa del mar, en diuen. I mai no aprendran ni “un bon dia” de valencià. Llegiran la Razón i el Mundo i defensaran les seues consignes sense moure una pestanya.
Des del meu punt de vista, el d’una llengua minoritària i minoritzada, i el de l’esquerra progressista, aquesta rigidesa mental que reflectia aquest senyor – italià perfectament europeu i civilitzat, capaç , si calgués de tripular un avió- és l’exemple de la mena de lectors que produeix aquest periodisme del sud d’Europa. No hi veig sinó simulacre de dialèctica, simulacre d’expressió del pensament. Només hi veig inflexibilitat.   

    

dimarts, 26 de setembre de 2017

Dèmens

Com un concert de jazz.
Dèmens, de Màrius Sampere (Barcelona,1928) és  obra pròpia d’un home vell que va al nucli lateral de les coses. A diferència d’altres, com ara Joan Margarit o Jordi Pàmias, les referències a la realitat són mínimes, esborrades, distanciades. En canvi, les referències al llenguatge, en especial les formes més automàtiques, les formes més estereotipades: caragol treu banya puja a la muntanya, hi són abundants.
Com ha escrit el crític Víctor Obiols, Sampere escriu com si la poesia li fos dictada. La veu – aquella part de la raó que no escolta disciplina i ordre-, recull molt bé el sentit que el poeta doblega els topants del dir, busca una altra veritat. Els lectors que es fan escuts contra els discursos il·lògics, queden indiferents: no han estat entrenats a una semblant gosadia. Ho refusen. Són una generació de post-guerra que fou educada en termes militars, en un context para-feixista : la vida com a milícia. La guerra com a símbol màxim. Em recorden els temps llunyà de les casernes de l’exèrcit espanyol, ja molt arnades, que contenien  als passadissos o a l’entrada unes consignes pintades a la paret – sovint molt tosques- que al·ludien a valors castrenses com ara la valentia en el combat o la defensa de la disciplina o a vegades de la pàtria espanyola. Tot molt mascle. Molt sovint eren valors falsos – records del feixisme triomfant- però tothom feia veure que eren vertaders, o dissimulava, si podia.
Dèmens se situa en aquella lucidesa estranya i una mica llibertària dels homes vells que han viscut molt i que escolten la seua veu interna. El resultat no és un discurs de flors i violes i romaní. Ni tampoc un elogi de la pàtria. Ni de la disciplina o l’ordre.
  Vull dir que el volum és el revers del discurs definit com a racional o científic, -o fins i tot emocional-, al qual atorguen, amb lleugeresa, un altíssim valor de veritat absoluta.
 La veritat de Dèmens és esmunyedissa i ateny els elements més excèntrics de la realitat : allò que no sabem dir, que no podem dir, que sentim. Sampere opera aquesta operació mental : deixar-se dur per les impressions mentals més lliures, més voluptuoses – el sexe com a força creadora hi té un rol central-, més lluny de les convencions- de les consignes pintades a les casernes, de les consignes pintades a les escoles. 
Dèmens es pot situar per al lector atent en el cercle meravellós de l’individu  que fatal i joiosament és isolat en la seua rodona àuria invisible. Veure’ns és, sovint, el resultat de la mirada de l’altre. Veure’s és ser mirat d’una altra manera per l’altre.
El volum, lleument irònic, versa, amb moviment d’onada o de riu ondulant, sobre la banda interna de la consciència : la zona lúcida. La veritat inexacta. La dicció de Sampere, que és gat vell, no cerca l’harmonia de tall romàntic sinó que partint d’una expressió quasi conversada – les girades dels versos són plenes d’intenció-  juga a expressar les veritats íntimes que ni ciència ni filosofia gosen entonar. S’escapa tant de les retòriques clàssiques com avantguardistes.
S’ acaba amb una provocació intel·lectual abrupta : els poemes se senten, s’ensaliven, s’amassen, es paeixen però no s’entenen.

El meu esforç sempre ha estat entendre. Tanmateix Sampere em convida a tancar els ulls i sentir-los, com un concert de jazz.      

divendres, 1 de setembre de 2017

discurs sobre el pa

 La puccia ampezzana.


A vegades he pensat que a un forner progressista li cal ser artesanal, actiu, creatiu, investigador i bel·ligerant. Sovint, els forners no tenen temps ni esme per se-ne. La feina se’ls enduu.
Ara, de vacances al nord d’Itàlia, a la part que abans de la primera guerra mundial havia pertangut a l’imperi austrohongarès, els pans i panets del Pastificio local són fets d’una munió de llavors i de fruits que a la meua infància no eren valorats.
En l’època de la infància es valorava el pa blanc, del dia. La valoració implícita del pa que vaig veure en els ulls dels homes del meu poble era que aquest havia de ser d’una flonjor ullada, tova, esponjosa, morbida, que se sol dir en italià.
Quan hi penso ara comprenc que el pa, com tantes coses a la vida, és un afer cultural. Una decisió que comprèn tota la comunitat : records i desitjos. El pa negre era el pa de la guerra, el de la gana, el de les calamitats. El pa blanc era el pa de la prosperitat . El pa de la sacietat feliç.
El pa del dia tampoc no era cap cosa menuda : menjar pa sec, remullat, estovat o llescat per fer-ne sopes formà part de la vida de la generació dels pares, tant soferts.
Ara, quan anem a una pastisseria, normalment d’un altre país, el pa és un dels indicadors de la varietat i la qualitat de la vida d’aquell país. Al Panificio local de Cortina d’ Ampezzo, situat una mica en la penombra, al carrer de sota l’església, sense les lluminositats de les botigues de roba esportiva, el pa és exposat en prestatges visibles des de davant del taulell. Preus i qualitats són visibles a ull nu. Els formats més aviat petits. Hi abunden els pans de colors foscos. En tinc un al davant de color negre, amb nous abundants, que menjaré amb delit abans d’iniciar una pujada rampant fins a un circ glacial.  N’hi ha altres de llavors de gira-sol, de lli, un altre amb perfum de comí i fenoll. Entre nosaltres, el fenoll té poc predicament en la confecció del pa emperò els ciutadans del nord de Itàlia n’han fet un pa  que anomenen puccia, antic, bàsic, pla com el palmell de la mà. 
La varietat dels pans, la qualitat del forment, la multiplicitat de formes, ingredients i sabors indiquen un viure més matisat, més complex, més assentat en la geografia, més abundant, més feliç en definitiva.
Durant alguns anys vaig fer de forner ajudant el pare, en un forn d’un poble fronterer del baix segrià. Només hi havia una forma única de fer el pa : pa blanc de blat en tres o quatre formats : barra o barreta, xusco ( paraula que recordava el pa dels soldat dels regiments militars ), panets, i pa redó, de quart o de quilo, que era per als pagesos que vivien en torres i masos : durava més temps sense assecar-se del tot.
El pa negre era per als rars; el sense sal per als malalts.
Ara quan entro en una pastisseria com la de Cortina trio pa negre o pa blanc segons l’humor. El perfum de la botiga m’evoca la joventut, de lluny. A fora, un pessic de pa em calma la gana després d’una excursió exigent. Comprenc el pa com un poema en decasíl·labs. O un ballarí que dansa . 



dimecres, 28 de juny de 2017

hamlet


HAMLET.
Una de les primeres qüestions que has d’admetre és que t’has de donar permís a tu mateix per poder sentir i viure allò que desitges. Per exemple, una cosa tan senzilla com permetre’s  anar a veure una versió de Hamlet al Teatre Lliure de Gràcia dirigida per Pau Carrió i representada per l’actor Pol López, que l’any 2016 fou aclamada i premiada. 
Permetre-s’ho. Permetre-m’ho, més exactament, comprant l’entrada amb un any complet d’antelació.
Era la primera vegada que veia un Hamlet sobre un escenari teatral. Sempre n’havia vist adaptacions al cinema.
Hi vaig anar un divendres calorós de juny. 
Al metro de Barcelona, línia verda, tothom aclofat amb la mirada a la pantalla de mòbil, parlant castellà. Una novel·la de ciència-ficció no m’hauria fet tan efecte. A la terrassa del cafè, la conversa en català era possible, amb el mòbil a la taula, això sí. 
A la plaça del Sol de Gràcia vaig asseure’m observant la gent . Vaig sentir-ne la remor. Hi havia mares joves. Nens i nenes jugant . 
 A dins del teatre, l’escenari era plumbi, buit, sòlid. Grans i altes portes grises sense pany . Res més sinó flametes titil·lants, espelma consumida, flors de cementiri als esglaons. Un to de color que recorda l’esperit crepuscular de Hamlet : sempre veus el món amb el color de la teua ment.
Si el que cerco de recordar és la meua emoció, només a vegades aconseguia estovar-me sentimentalment. Se’m fa difícil ponderar l’obra sense ser injust. Si representar un Hamlet és una prova de foc per a una actor, escriure’n una ressenya n’és una altra de ben dura per a un periodista. Més encara quan molts dels lectors no n’hauran vista la representació. Penso que l’actor Pol López, molt ple de nerviosa  i juvenil energia, i , Xiscu Massó, actor molt gran i de reposada mirada darrera unes ulleres gruixudes, representaven els dos grans elements de l’obra : joventut tumultuosa ; vellesa perplexa.  En conjunt, la versió de Hamlet de Pol López no aconsegueix una continuïtat en l’emoció. Massa nerviosisme  i corregudes.  Els canvis de tonalitat emotiva no estaven prou matisats. Canvis un xic bruscos. El públic reaccionava als tocs d’humor amb riallades. Al públic li agradava riure per escapar a la continuada tensió tràgica de l’obra. L’enterramorts i els moviments de la làpida lliscant donaven forma escènica a la visió tètrica que Hamlet expressa amb paraules : el món com una tomba.
En el famosíssim monòleg del ser o no ser, la dicció, lenta i ben timbrada, donaven a la paraula el sentit primer. I el desenllaç, tot i ser conegut i previsible, contundent i fort.
En pensar l’obra, després d’haver-ne vist una representació que depassava les dues hores, se’ns fa present la seua força de metàfora de la vida. La seua visió en reforça el sentit de paràbola. La lectura, silenciosa o en veu alta, en fragmenta els efectes. La visió completa en subratlla el sentit. Te’l fa sentir més enllà del que les paraules expressen. El món com a llenguatge; el món
com una tomba. 
  

dimecres, 21 de juny de 2017

una vida

Una vida. 





Fa mesos, vaig fer broma sobre quines escriptores permetrien una biografia en forma de film: Maria-Mercè Marçal era una de les que vaig imaginar . 

Ara, Lluïsa Julià ha escrit una completa biografia de la poeta Maria Mercè Marçal molt recomanable. 
Als lectors més desavesats a llegir biografies de poetes no els hauria de fer esgarrifor la llargada del volum : es llegeix bé . 
 Recordo l’entusiasme encomanadís de l’escriptor Vidal Vidal amb el llibre a les mans : ell havia conegut la Maria Mercè en la jovenesa i n’evocava una llarga conversa, anant en cotxe, en edat tendra juvenil. La biografia de la Mercè és també la tumultuosa memòria dels anys de joventut. Anys del final del franquisme, anys primers de la transició, anys d’altres peripècies que ja impressionen de llegir en paper .
  És una biografia inquietant . Confesso que la seua lectura m’ha impressionat i en alguns moments m’ha deprimit. Em sento molt a prop del temperament i de l’actitud en altres aspectes : l’apassionament i la tossuda individualitat ( llevat que no he trobat cap Causa Major a la qual adherir-me ).
El volum de Lluïsa Julià mostra documentalment, amb detalls molt reveladors, l’evolució personal i intel·lectual de Maria Mercè Marçal des de la perspectiva dels estudis que subratllen el feminisme i també el lesbianisme de l’escriptora. Tendeix a l’hagiografia. És, doncs, una biografia beneïda pels descendents, dels amics i de les amigues de l’escriptora- amb alguna menuda excepció . En aquest punt no hi ha res a dir.
Tanmateix el volum no és una vida de santa sinó una fita en la interpretació de la seua obra.  
Al meu entendre, l’avantatge més gran del volum és que et convida a llegir i rellegir la poesia de Marçal, que ,de fet,  és una singladura personalíssima que depassa els clixés fàcils de feminisme, nacionalisme, hipisme, lesbianisme, o altres que se li poden encolomar : s’endinsa en una certa consciència de la humanitat més lliure i més a prop de la follia essencial.
 El llibre et guia en aquesta evolució humana de què l’escriptora n’era força conscient.” Llengua abolida. 1973-1988” reeditat ara en format de butxaca és , al meu entendre, òbviament, el  gran volum de la seua obra literària. Em sorprèn, innocentment, la lucidesa de voler-lo editar en un moment que, passat el temps, ha esdevingut com el seu testament literari més fi, més variat, més amable, i més difícil,  amb els lectors.   
El que em sorprèn és com certs lectors ens vam quedar ancorats en les lectures primeres dels anys setanta : sobretot en el primer feminisme i el hipisme vindicatiu de “Bruixa de dol” o de “Cau de llunes”. A mi mateix em va passar : fins que no va publicar en un volum sol el llibre “Desglaç” no vaig comprendre el viatge intel·lectual de la Maria Mercè cap a països exòtics i desconeguts.  
El volum de Lluïsa Julià marcarà una fita clara en la interpretació de Maria Mercè Marçal. Torno a insistir que el millor de la seua lectura és que retrata una vida que en algun sentit se’ns assembla.  És en la seua humanitat que m’hi reconec.

dilluns, 19 de juny de 2017

Le confessioni de Roberto Andò.


LA FORÇA DEL CINEMA.


https://goo.gl/images/GcVwKv



“Le confessioni”, dirigida per Roberto Andò, és un bell film que crec que s’ha de comprendre, en primera instància, en un context italià tant perquè allí el catolicisme no està tacat, com aquí, de nacional-catolicisme com perquè el cinema de Roberto Andò no renuncia a enfocar amb valentia i humor qüestions polítiques generals, que van més enllà de les relacions sentimentals o personals, com ara el paper galdós dels dirigents del G8 en l’economia mundial i llur mentalitat .
No pot dir-se que “Le confessioni” es tracti d’un film revolucionari ni en la forma ni  en el contingut, però sí que és un film intel·ligent que fa pensar. El personatge principal del film és un monjo cartoixà, impol·lut, vestit amb un hàbit blanc- d’un blanc trencat. Un hàbit que diríeu que és dissenyat per un sastre finíssim que no pensa pas que els monjos hagin de vestir hàbits de sarja, foscos, condemnats a la lletgesa.
L’actor Toni Servillo representa el paper de forma encantadora. Amant del silenci, enregistrador dels cants dels ocells, seductor amb la paraula, escoltador de confessions, esdevé el contrapunt exacte en una escena final màgica. La manera de comportar-se del monjo cartoixà- una mena d’elit de les ordres religioses medievals que vivien en llocs magnífics, aïllats del món social- contrasta amb l’ocultació, la fredor de cor, l’artimanya, el secret i l’engany dels economistes, mànagers i capos del FMI. Llurs cares parlen per ells.
Aquests representants del G8 es reuneixen en un magnífic hotel vora el mar per prendre una resolució amarga per a molta gent . L’hotel representa tots els seus valors : exclusivitat, luxe, individualisme, distinció, opacitat, poder, autocontrol, negoci, fredor de cor...
Tal vegada el que “Le confessioni” expressa és més potent que no semblaria a primer cop d’ull: la profunda incoherència en què viuen aquests individus que regeixen el món polític negligint el nord del bé comú, de la pietat i de la veritat en el llenguatge. És significatiu que el diàleg és impossible : només es possible de comunicar-s’hi, amb una críptica equació que prenen com a veritat absoluta o amb un dibuix infantil que no comprenen : el cor no el senten.
Formalment, se situa en la vella estratagema narrativa de la cambra tancada : tot s’esdevé en un hotel aïllat durant un llarg cap de setmana, amb un sepeli final, amb discurs clar i emocionant en què les paraules ressonen ( el cinema no pot estar-se’n de col·locar un o altre enterrament en llurs narracions). Un gos canvia de nom  i segueix  el frase cartoixà : de “Rudolf”, de ressonàncies teutòniques passa a dir-se “Berni”, per allò de Sant Bernardo. Feliç ironia final que mostra com les roques calcàries que dominen el món no canvien ni es mouen. Només  es moren. En el film, se suïciden amb una bossa de plàstic. Res més.
 

dijous, 15 de juny de 2017

Elegia de l'origen

ELEGIA DE L’ORIGEN.

En cert sentit observo que la poesia escrita en català posseeix una força que els lectors no acabem de copsar. Els lectors no sembla que estiguem disposats a lliurar el nostre temps i la nostra energia a la poesia. I ens errem. De fet, els lectors ens hem lliurat a les formes del fantasieig . Aquest fet l’observo tant en les noves fornades d’estudiants – alguns estudiants d’ Eso que veig a l’institut on treballo han trencat el contracte educatiu clàssic ; han entrat en la selva dels impulsos i el descontrol, sense esmena : els pares els deixen a la bona de Déu, del que els agrada i, doncs, viuen en el crit i l’instint. És un símptoma de l’època : la crisi econòmica ha trencat també els contractes educatius.
  Veig que els poetes contemporanis, siguin de l’estil que siguin, han emprès el seu camí creatiu bastant al marge del seu públic. L’únic punt d’enllaç semblaria que és les lectures en veu alta, sovint en petit grup, sovint ja per a entesos, però ni així el públic acaba d’entendre’ls . El públic s’ha quedat en les poesies de Martí i Pol- o de Bécquer !-, o potser, en els primers llibres de Maria Mercè-Marçal. I prou.
Les excepcions són rares.  Potser l’elitisme d’alguns poetes universitaris hi ha contribuït a aquesta distància. L’ elit ha de ser de veres. No pas un simulacre.
Vaig anar expressament al Festival de Poesia de Barcelona, vaig anar a les lectures del Bar Gilda de Lleida, vora l’església de Sant Martí, i vaig constatar que el públic ampli ha desertat de la poesia escrita pels poetes d’ara. Pura evidència. Tanmateix, la poesia té un públic. Veure’l al verger Marès, de Barcelona produeix una certa impressió . No és pas majoritari, però existeix. El valor que se li dóna a la poesia en català és escàs. L’esperit de pragmatisme l’ofega. I també el poc costum de freqüentar la poesia. I, probablement, una certa monotonia de temes i de formes que els joves i no tant joves contradiuen.
Les idees de la lectura com a experiència ràpida- el llibre que t’enganxa- o la lectura com a successió de fets sovint imaginaris – que passin moltes i moltes coses !- o el gust per la sentimentalitat – les relacions humanes expressades en accions quotidianes- acaben arrasant el mateix concepte de poesia.
A la baixa demografia dels que llegim en català s’hi afegeix la baixa capacitat d’anàlisi dels que llegim en català.
Avui però voldria fer una nota apressada- després de la crisi del petroli de 1975 és molt difícil de fer crítica literària amb sentit-  sobre un llibre de Carles Camps Mundó intitulat “Elegia de l’origen”. “El noms elementals” expressa una de les raons perquè no ens interessa la poesia : “Ara ho sabem : en la font del llenguatge no hi havia els déus.” [...] Tot va ser mer atzar : la veu va néixer nostra per la mutació /del cos.”[ ...] “La llengua és en nosaltres com l’alè, la suor, l’excrement.../ O com les llàgrimes que vessen quan la vida ens dol”.

dimarts, 30 de maig de 2017

Mercè Ibarz

AMISTAT .

Llegim perquè esperem que els autors ens espongen l’ànima massa resseca i tibada. Llegim perquè seguim els autors en el curs dels anys i en sabem alguna intimitat intel·lectual. Llegim perquè amb la realitat no basta. Llegim perquè la moral dels diners no ens satisfà. Llegim perquè sabem que l’amor als llibres, malgrat que ens desbaraten l’ordre precari de la casa, ens salva i ens fa més feliços. El darrer llibre de la periodista nascuda a Saidí, l’escriptora Mercè Ibarz és un bell volum llegidor, amb la frescor salada de la lectura instructiva, calmada, de voluntat clàssica de saber i instruir amb esperit lliure i democràtic sobre l’art i la vida, d’aquells que et ve de gust de mantenir molt de temps als prestatges de l’estudi per retornar-hi, si calgués. Que no es perdi ! Pel meu gust, limitat i imperfecte, hi conté un dels assaigs més bonics i intuïtius  sobre l’obra literària de Mercè Rodoreda en què sosté, amb l’esperit de l’artista mes que de la professora, que fou l’exili i la pintura allò que estimulà Rodoreda a canviar el seu estil .
“L’amic de la finca roja” és un llibre modern sobre  certs aspectes de l’art del segle XX – pintura, cine, novel·la, poesia- en què la vida de la periodista i l’art estan íntimament cosits amb uns apunts o pinzellades de la vida privada de l’escriptora, molt subtils, que resulten estímuls tant interessants com el que s’hi relata o explica de l’obra de la Rodoreda o de Buñuel,. Hi endevinem un reflex de la intrahistòria de l’assagista . L’observadora hi és un personatge actiu.
A mi, lector que per instint desconfia de les novel·les, m’ha semblat un volum més entenedor, variat i amable que no pas “Vine com estàs”, del 2013, que em resultava més críptica, amb els elements referencials esfumats. Inaferrables. Revessos.  
El volum em sembla que cal entendre’l com un bell homenatge a la amistat i la intel·ligència, el goig de viure, i la sensibilitat de “l’amic de la finca roja”, el senyor Carlos Pérez, el que fou l’esperit de l’ Ivam de València, un dels primers grans museus del postfranquisme. Només cal llegir el primer capítol per capir que és un amorós homenatge a aquest home  que coneixia tots els detalls de l’art del segle XX. Escrit des de l’amistat, que és una de les passions més nobles de l’ésser humà, el llibre no desmereix gens al llarg dels capítols de factura heteròclita i , si voleu diré-ho així, miscel·lània.
La forma ?  L’assaig franc, personal –( s’hi endevina un llarg i constant treball de recerca ), d’arrel periodística en el sentit dels antics reportatges dels dominicals, i el treball d’investigació – la tesi doctoral-que ha crescut frondosament en la direcció de l’assaig intuïtiu, sentit, curiós, batxiller ; papers de crítica literària sobre Incerta glòria; la nota erudita sobre una pintora no gaire coneguda : Ángeles Santos ; relacions com ara Papasseit- Torres- Duchamp ; és un volum perfectament recomanable per a les llargues nits d’estiu.  

versos .

VERSOS REVERSOS. Les formes del poeta Francesc Gelonch i Bosch, que ha publicat fa poc “La mandra no és un ocell”, no con...