dimarts, 21 de març de 2017

La senyora Florentina


ESCRIRIURE.

Les comèdies com ara “ La senyoreta Florentina i el seu amant Homer” presenten un aspecte purgatiu que alleugereix els pesos de l’ànima. Començant per l’ínclita Rodoreda, que hi va amollar tota la mala llet reconcentrada que va covar en la seua relació sentimental amb Armand Obiols, que deu ser un transsumpte del fúnebre Homer; i seguint pel públic atent i predisposat, que s’hi esponja amb alegria.
L’obra és un drama revertit alegrement en comèdia : la història d’una traïció sentimental i, alhora, una revelació : la senyora Florentina cau del núvol de la seua espera, “sense saber què espera” per acceptar la felicitat de la convivència amb amigues i flors . Tot dins dels cànons de la comèdia de primeries del segle XX que el director, Sergi Belbel, amb bon criteri, ha subratllat, il·luminat, i en algun cas, exagerat sense arribar a l'esperpent. 
Des dels primers compassos, un aire de felicitat desfermada amb gotetes de llimona es lliura a l’escenari lluminós. Una casassa amb jardí, amb finestrals pintats de ratlles de vermell, amb la llum filtrant-s’hi. La formalitat de les tasses de cafè i les copes de conyac ;  un català vibrant, col·loquial, feliç i directe.
 L’argument és senzill ; l’estructura clàssica ; el desenllaç convencional . La senyora Florentina espera una minyona nova, jove i impuntual. Mentrestant, rep la visita ritual, cerimonial i freda del seu amant Homer - amant de fa molts anys!- , venedor de ciris i estampetes mortuòries, que sospira per la propietat de Florentina. 
Al darrera dels magnífics vitralls de l’escenari, les hortènsies, com a metonímia de la felicitat; les persianes verdes planianes, de la calma i la migdiada. I el veïnatges de les dones, d’ alegries i xafarderies.
Els personatges masculins de la comèdia queden reduïts a caricatura i escarni. Sense excepcions : fins i tot el pobre soldat que torna de l’Àfrica, ressuscitat, és rebutjat per la minyona Serafina, que acaba sent el germen esquemàtic d’un gran personatge . Una llavor de gran personatge.  
Vaig veure Mercè Sampietro, que representava Florentina, cansada ; vaig veure la força de la joventut en una Elisabet Casanovas fent riure l’auditori. I vaig veure un corifeu de dones grans – alguna actriu amb moltes taules, com Margarida Minguillón, rient i bevent, amb aire de burlar-se’n de totes les beneiteries del senyor Homer. La senyora més anciana, sublim. 
Aquesta fou l’única peça teatral que va escriureriure Mercè Rodoreda, el revers de La plaça del diamant, i del carrer de les camèlies . El que perfuma tota la tragèdia és el gust àcid per l’alegria compartida, amb pastissos i moscatell.
I la venjança final, freda i rumiada, testamentària. La propietat immobiliària és un gran assumpte, una gran qüestió, la protecció i la seguretat.
Tota la comèdia és amanida amb el gust clàssic del gènere : el vinagre del drama i la dolçor melosa del final feliç. El director hi ha posat els entreactes, amb música humorística; els gestos i la dicció de la minyona Serafina, un dels grans atots de la comèdia. I l’homenatge implícit a les velles actrius amb molts quilometres a la carretera del teatre.  Potser també tantes comèdies els acaben conformant una cert histrionisme, un punt d’exageració, unes certes ganyotes i posats, sense matís, celebrats pel públic, però amb poca substància.




dimarts, 14 de març de 2017

La mecànica de l'aigua.

 Silvana Vogt.

Mecànica de l’aigua de Silvana Vogh, opera prima d’una autora argentina que escriu en català, és una novel·la bellament escrita que, al meu entendre, presenta tres grans valors : el primer és un homenatge sentit, sincer i creïble a l’editor Isidor Cònsul, editor que morí prematurament – si no és que la mort sempre és prematura per a una societat que ni la pensa ni la vol veure- amb el  qual els escriptors de les terres de Lleida hi tenim un enorme deute : ell va editar amb aura de normalitat escriptors que altrament sempre tindrien l’estigma de ser provincials, o lleidatans. Com a editor fou un rumiador de llibres, eficaç col·laborador de les trobades d’escriptors. Fou un home que es féu a si mateix. La novel·la dóna moltes escenes vívides sobre el seu tarannà, sobre la seua manera de teixir complicitats, i de viure.
El segon és la sinceritat càlida amb què escriu. L’autora ha triat el camí més dret cap a la vida i cap a les veritats, sabent que “ paga més la pena ser el tema de la columna i no pas la columnista. Ser la musa i no la cronista.”
La tercera és com explica el camí que comença al corralito financiero de l’Argentina, que trenca la vida de la protagonista, i la duu a un viatge cap a Barcelona. Una part important de la novel·la és aquesta experiència adaptativa a un nou entorn nacional, cosa que escriu amb una gran solta poètica i un gust per pensar dellà dels eufemismes.
Es tracta, però, d’una primera novel·la en què la víscera és més potent que la tècnica. Els lectors d’ara tendeixen a pensar en termes de continuïtat : escriurà una nova novel·la Silvana Vogt ?
La frescor expressiva de les escenes en què evoca l’editor Eliseu Mussol; la gràcia amb què mostra la distància vers els seus orígens- exactament a l’inrevés de l’editor-; la capacitat de contar sense altres filtres que la literatura- un gos de nom kantiano, per exemple ; la mirada cap al present; la distància davant dels models de moda – els escriptors que volen ser com Cortázar-; la voluntat de no amagar les amargors d’una malaltia atroç... situen l’autora en una posició privilegiada com a narradora. Són poques les que poden escriure com ella. Només cal una mica més de tècnica, potser, per encarar una nova novel·la que commogui de manera semblant a la primera.



dilluns, 6 de març de 2017

la mosca a la sopa.

UNA MOSCA A LA SOPA.
Les memòries del poeta nord-americà Charles Simic, nascut a Belgrad el 1938, tenen la profunditat sobtada i inaudita dels grans poetes. 
Traduïdes a l’espanyol amb el flamant títol de “Una mosca en la sopa” són excel·lents. No tant per la prosa o per l’evocació d’un món perdut sinó per una súbita capacitat d’observació de les coses concretes, que et sedueix. Simic reconeix que és un actor secundari en la gran trama de la història general.
 Al meu entendre, les seues memòries tenen tres grans nuclis d’interès : el primer, la fulgurant i emotiva evocació de la infància a Belgrad, en temps de guerra – guerra mundial, s’entén. El segon, en el llarg periple de refugiat des de Iugoslàvia fins Nova York, passant per París, on es llegeixen pàgines fulgurants sobre la feliç experiència de viure l’eclosió cultural i musical dels Estats Units en la dècada dels anys seixanta ; i , al cap i a la fi, el tercer nucli fóra les profundes reflexions sobre què significa escriure poesia i com es pot produir la comprensió de la soledat de l’altre, del que escriu, del que publica llibres.
Charles Simic acut a narrar la seua experiència vital  centrant-se en l’home que fuig del centre d’Europa – de la versió local del comunisme a la manera de Tito – fins arribar a Nord-Amèrica, amb una alegria pròpia de qui ha fugit dels fantasmes  i les immobilitats d’Europa- això ho deduïm en llegir-lo . Deu ser meravellós poder viure en una ciutat com Nova York on hi havia més poesia a les caves de jazz que no pas a les revistes especialitzades de poesia, escriu ell.  És clar que el peatge que ha de pagar és alt : viure en pensions de mala mort, passar gana... Emperò en tot el volum- especialment, en l’etapa americana – es pot llegir una amena lleugeresa que nosaltres no posseïm : com ara la llibertat de deixar una feina sabent que no serà estrany trobar-ne una altra de seguida.  O el gust de la llibertat política; la gosadia audaç que Europa ha perdut.
Convido al lector amant de les memòries a fixar-se en aquest volum de digestió lenta, de detalls commovedors, d’esperit lliure, d’amor a la vida i a la poesia.
No cal menysprear-hi gens les llambregades profundes a l’ànima humana : només en la soledat, en la lectura, en una alba rogenca, pots saber i entendre el que els altres han escrit. Volum entenedor i sublim, una bona manera d’atansar-se a la poesia de Nord-Amèrica.       

diumenge, 5 de març de 2017

Revolta de Bruixes.



Revolta


La interpretació d’un autor de teatre modern com ara Benet i Jornet planteja una carretada d’interrogants inquietants, ocultats per l’òxid del temps. 
Què hi ha en comú entre l’espectador d’una època – els anys setanta, i l’espectador del 2017 ? 

 Els directors teatrals tenen l’obligació de ser hàbils en la comprensió d’aquests contextos. Si hi pensem, hi intervenen tantes coses mig amagades: la censura més o menys implícita; les modes ; els discursos ocults...   
El director que sap copsar l’essència d’una obra – la nou tendríssima  – ja té molt de guanyat. Si es limita a posar a escena l’obra sense preguntar-se com pot commoure el públic del seu temps, llavors el fiasco està servit.
Juan Carlos Martel Bayod, que signa l’adaptació de Revolta de Bruixes al Teatre Lliure crec que no l’ha encertat.  L’essència d’aquesta obra no és fàcil de destil·lar. Escrita en la dècada dels setanta crec que està plena de sobreentesos : un primer element de revolta, que acaba sent sepultat per un munt de runa sentimental ; una indagació en l’ànima femenina – tumultuosa, cridanera, una mica desenfocada i sentimental- que en aquell context podia ser una novetat, però ara és un guirigall de veus que criden. 
També es fa difícil fer entendre com la mera expressió de la sexualitat en una escena ja era una font d’ interès per a un espectador que solia viure en una asfixia sexual irrespirable, cosa que ha canviat radicalment.

Ens hem acostumat a pensar la censura en termes de mera llibertat d’expressió personal i col·lectiva, però hem oblidat els seus efectes castradors . La censura franquista trencà pel mig una tradició teatral, com a mínim , en dos direccions : escapçà un públic i desconnectà uns autors els uns dels altres- l’anella de la continuïtat es va fer miques.  
Ara, el teatre de Benet i Jornet s’entén poc i malament. Revolta de bruixes és un ovni que prové d’un temps remot en què una escena atapeïda  de dones de fer feines explicant les seues intimitats i reivindicant-se davant d’un vigilant nocturn- vindicació laboral !– ja era una mena de bandera per a un públic hiperpolititzat com podia ser el que assistia al teatre.
Però a hores d’ara, no n’hi ha prou : l’adaptació a un nou públic ha de ser més profunda. Crec que ara no aconsegueix commoure el públic i es perd en una confusió de personatges en què el talent queda molt diluït. És l’inrevés de “La desaparició de Wendy” on Oriol Broggi sí que se n’ha sortit.  Llàstima!      

versos .

VERSOS REVERSOS. Les formes del poeta Francesc Gelonch i Bosch, que ha publicat fa poc “La mandra no és un ocell”, no con...