dilluns, 23 de novembre de 2015

Manuel de Pedrolo.

UNA LLOSA.
 Em costa explicar la impressió tan joiosa que em produí una jornada sobre Manuel de Pedrolo en els llocs de la Segarra. Vam prodigar les coses habituals :  llegir en els llocs de la seua infància – un lloc obert al sol-, sentir els camps immensos i secs, observar els castells, furgar en la memòria del passat, mig arnada, llegir poesies sobre la mort al cementiri, amb un acordió tocat amb mans precises  ...
Pregunto sobre la classe social dels seus pares. Sabíeu que Manuel de Pedrolo era el darrer brot d’una aristocràcia rural segarrenca que clava les arrels al segle XVI ? Com diu la Maria Josep Jové : una família que a cada guerra perd un llençol.  
Ell ho amagava. A mitges, però ho amagava. Aquesta ocultació també explica una certa abstracció de la seua obra literària.
La genealogia és llarga i complexa : se’m perden els detalls, com l’arena fina.  Durant el segle XX s’accentua la decadència i misèria familiar : el castell d’Aranyó, emblema de la família. El deuen de vendre a la dècada dels cinquanta, més o menys. Són rendistes ! Paguen dots a les filles, fins i tot a les monges ! Veuen el treball com una lacra. Fins als anys cinquanta s’oposen al fet que Manuel de Pedrolo es casi amb una obrera. Fins que el pare cedeix, perquè no té altre remei. Fet i fet, una ideologia de classe molt fèrria, basada en la immutabilitat de normes i actituds, que Manuel de Pedrolo refusa. La cosa mereix un llibre, a la manera anglesa, em diu Maria Josep.
En acabar va acompanyar-nos un descendent d’una altra família segarrenca: un xicot dels Enuix. Li pregunto si influeix d’alguna manera en la personalitat nàixer en una classe social com els nobles rurals de la Segarra. Em mira i sembla que tingui ganes de parlar-ne. Em diu : és “ una responsabilitat i una vergonya”.  Responsabilitat perquè pertanys a una família de “recio abolengo” i vergonya perquè “ vols ser com els altres.” “No vols ser diferent. Vols pertànyer al grup”.
 Manuel de Pedrolo, el transgressor, l’independentista, havia nascut en una de les famílies que s’havien fet fortes al carrer Major de Cervera des del XVI ençà. “Manuel de Pedrolo era el dimoni per als seus familiars. Sobretot pel seu anti-clericalisme bel·ligerant. El dimoni, que no callava”, afegeix.
En acomiadar-nos, em dóna la mà dues vegades i diu : “el que està clar és que era una llosa pertànyer a aquestes famílies. Una llosa”.” I des de fora sembla un privilegi”, que jo li dic. “I no ho és ! Una llosa “, diu molt seriós.





dimarts, 17 de novembre de 2015




AL·LEGORIES.                              

Hem comentat El candelabro enterrado d’ Stefan Zweig, que es publicà en alemany en 1937, en el debat del club de lectura d’Alpicat. No hi passa cap peripècia sinó una recerca angoixada. El canelobre enterrat és l’al·legoria d’una experiència religiosa que no pot conviure amb els nous poders vigents  del seu temps. Em sembla extraordinari, vívid i convincent el relat de l’audiència de l’emperador de Bizanci.
 El volum subratlla el judaisme, però també grans lliçons morals: “ només aquell que ha preguntat molt, pot comprendre molt. I només aquell que comprèn molt pot fer justícia” ,o “a la llarga és més tenaç l’esperit que la força”. Narra la història d’un objecte sagrat simbòlic “testimoni de la fe sempre vigilant” : un canelobre de set braços – dit “menorà” – que és robat del temple de Jerusalem per l’emperador romà. Instal·lat a Roma,  és robat pels vàndals en el saqueig sistemàtic i silenciós de Roma. Saqueig que és contat amb una magna precisió cinematogràfica .
De fet, és un llibre que enyora un Temps de plenitud “el nostre destí s’esmorteeix quan la seua llum s’apaga i es perd”. ¿ Fou la percepció íntima, fonda, de la persecució nazi que s’atansava el que feia tremolar Stefan Zweig?
La primera part és brillant: el vell rabí Eleazar, que pertany als “últims homes del seu temps, greus i majestuosos”, afirma “ quan els símbols de Déu viatgen , hem d’acompanyar-los”.  Demana al noi més jove, Benjamí Marnefesh, que l’acompanyi en la cerca del canelobre perquè en doni fe, perquè ho pugui contar ; la segona part, evoca la desesperació del mateix Benjamí, home vell que es capté “ amb un temor curull d’emoció” sense ningú a qui contar-li-ho.
En substància, l’obra mostra les relacions entre Déu i l’home, sense intermediaris. Fet i debatut, és un llibre ple d’homes, sense dones . Les religions del  llibre són marcadament misògines, tal com subratllaren els lectors . 
 La profunda solitud de l’home en la nit; la gran solitud  davant de Déu. Un Déu impassible, que sembla que no actuï ni senti ni ajudi, ni escolti el seu poble.
“ Com floriria aquest poble si tingués pàtria i descans!”
Sovint no distingim nítidament entre l’experiència religiosa  i el que és clergat i església. La mala fama de l’alt clergat catòlic espanyol clama al cel. S’entenen de cop les revolucions iconoclastes del 1936.  Dogmes contra dogmes.” Però, quan comprenen els necis un senyal ?” El canelobre segueix enterrat.


dimarts, 10 de novembre de 2015

Trenta-tres nits amb Baudelaire.


MESURA.
He descobert a través del traductor Jordi Martín Lloret “Trenta nits amb Baudelaire” d’Antoine Compagnon, que és un professor savi, nascut a Brussel·les.  És un home  mesurat, amb una extensa bibliografia, que presenta molt d’interès  .
 A França, el seu volum anterior intitulat “Un été avec Montaigne “ ha estat un llibre molt llegit. Ja és sabut que  els països on ha triomfat una revolució burgesa sol llegir més que un altre on ha triomfat la contra-revolució de tirat feixista.  Ara, la publicació d’ “ Un été avec Baudelaire ” ha estat la natural continuació de l’èxit del primer llibre .
Entre nosaltres, tots dos volums els ha editat “Blakiebooks”. Són llibres bonics, amb una textura tàctil molt amanosa,  i amb un gust molt peculiar, encertat, ben editat. És rar trobar llibres com aquest.  És a mig camí del llibre de culte i el volum de consum frívol, flexible. És el volum que llegiries al tren si a Lleida n’hi hagués.  Si encara existeixen alguns professors que llegeixen, aquest és un bon volum per a preparar les classes de literatura universal. Entre l’assaig i la divulgació, el volum té un aire de lleugeresa molt adequat als nostres temps liquats, post- diluvi universal. I això no obstant, hi ha substància. És un volum per rellegir. Per retornar-hi. Està organitzat en 33 temes d’una brevetat pròpia de trajecte de metro parisenc. En l’origen  fou un programa radiofònic  : se situa en un terreny més civilitzat, ciutadà, menys acadèmic, més amanós que no pas la pràctica habitual dels articles de diari o els volums acadèmics, molt desacreditats. Vull dir que repassa amb atenció els grans assumptes de la vida i l’obra del poeta parisenc : la seua biografia, la modernitat , la bellesa, la premsa, les dones, la fotografia, els tòpics , el riure...
Baudelaire no m’ha fet mai cap gràcia  especial per més que sigui el millor poeta del segle XIX . És molt possible que Baudelaire sigui el millor poeta del XIX i alhora  un personatge antipàtic – infinitament més antipàtic que Montaigne. La seua lectura – la dificultat de la seua lectura – té a veure amb les ganes d’emprenyar el lector.  Les seues provocacions contínues no saps massa cap a on condueixen per bé que provocar és sovint una forma de pensar, o d’irritar-se.
Quan penso en Baudelaire sempre penso en Pere Rovira, que l’imitava, que el citava. Entre l’aire blanc de certs poetes i la provocació d’altres em quedo amb la mirada de Compagnon que mira de respectar les contradiccions del turmentat poeta Charles Baudelaire. Sense fer-ne sang.



diumenge, 8 de novembre de 2015

Matisos

És només el matís que t'atorga el sentit.
Miro d'escurçar un article perquè s'encabeixi en els límits del corsé : em resten només les obvietats.


versos .

VERSOS REVERSOS. Les formes del poeta Francesc Gelonch i Bosch, que ha publicat fa poc “La mandra no és un ocell”, no con...