El temps dels codonys. Lectures al club de lectura de la biblioteca d'Alpicat.

El temps de les cireres de Montserrat Roig. 


La qüestió ara mateix és : ¿ n’hi ha prou per escriure una novel·la de descriure el temps i l’espai que ha una persona li ha tocat en sort de viure ? ¿ N’hi ha prou o falta una estructura sòlida que sostingui la novel·la més enllà de la veu narrativa que conta i reconta linealment allò que ha viscut i vist amb un estil de pur acontentament beneïtament feliç de si mateixa ?  

En general, El temps de les cireres és una novel·la molt imperfecta – no és pas una gran novel·la- per un defecte de composició evident : no és una novel·la que desplega harmoniosament una història, que tria un espai, que talla una conclusió amb les eines del pensament sinó que és un quadre pintat en el moment del que es va anomenar la transició – el moment de l’agonia del règim del General Franco. Les confusions en la novel·la són múltiples . N’assenyalaré només una, que van veure les lectores més informades i atentes : no n’hi prou en descriure detallament l’aixovar d’una nòvia, fer broma sobre el programa de la senyora Francis o relatar com es fa uns determinats postres per retratar el fons d’un temps i d'uns personatges . 
La resposta a la pregunta de per què Caterina Albert sap escriure una bona novel·la i la Montserrat Roig no, rau en el model que conscientment tria Caterina Albert : la llengua de l'Escala i les rondalles populars del pastor Gaietà, que són les úniques que en el seu context cultural recullen el sentit profund i perdurable de la novel·la : et tornen a la màgia de la narració i al valor del sentit ocult moral del viure inconscient, a partir molt especialment dels símbols. La Montserrat Roig no comprèn el sentit de la novel·la perquè parteix dels ensenyaments universitaris catalans dels anys seixanta en què la novel·la no tenia cap paper important si no és com a denúncia. Per a Molas, que era la patum universitària del moment, la novel·la no és res ; la poesia i l‘avantguarda ho és tot.
El que planerament explica Stephen King sobre la novel·la com espai, lliure de pressions, del somni i de la fantasia, mai ho hauria acceptat el medi universitari i polític en què vivia i es nodria la Montserrat Roig. I jo mateix, anys després.
La novel·la amb voluntat política de reflex de la repressió franquista com a crònica i denúncia d’un temps té el passos comptats. Vull dir que s’esgota de seguida. Només els con-generacionals, en especial dones, ho seguien amb plaer. 
Per mi, aquesta idea de la Montserrat Roig va tenir un efecte castrador : si la novel·la de la Montserrat Roig era l’exemple del que era fer i escriure novel·la, llavors durant dècades he anat vagarejant sobre l’escriure en el mer reflex- quadre o mural- d’un temps, o en els comentaris de les obres que he llegit. La facultat imaginativa- somiadora- no l’he treballat. Vaig deixar a mig llegir la novel·la, quan tenia 17 anys i l’he deixat a mig llegir quan en tinc 58. 
Stephen King no diu altre que llegir, llegir i llegir. 50 o 70 llibres anuals, diu amb tota sinceritat. 
    

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

EL REINO

pensament positiu