Reparar .



El pa de la vall del Torrente Cimon – la vall de Sant Martino de Castrozza i Primiero – és un pa petit, blanc immaculat, religiós, d’una blancor que evoca la puresa dels lliris. Ingràvid, a pes, que costa un no-res. A Feltre, la petita ciutat més a prop, al sud, vam fer cap a una llibreria literària força bonica , assortida i acollidora que estava situada al davant per davant d’una sòfora grandiosa, esponerosa, de soca grossa, de petites flors grogues disseminades per terra al bell mig de l’estiu. Les ciutats són els arbres. I les llibreries, penso mentre hi deambulo els ulls pels prestatges atapeïts de novel·les .
Allí hi vaig comprar un volum, molt menut, dins una col·lecció suggerent dita la Cattedra del Confronto ( deu ser que encara tinc una actitud reverencial sobre la paraula càtedra i , encara més, sobre la delconfronto)que conté dos bons articles que tracten un assumpte candent des de dues perspectives. El confronto és escàs perquè en tots dos articles hi ha un cert l’elogi de la fragilitat. L’assumpte m’ateny, ens ateny : la fragilità. 
Fet i fet, el volum expressa una crítica prou explícita a la visió predominat que governa la vida moral d’occident ara : l’evocació de la visió de la força com a element dominant. Ser fort. Anar al gimnàs per reforçar la musculatura. La força com a menyspreu de la fragilitat.  La fragilitat entesa com a malaltia.
El llibre confronta davant per davant una pedagoga i un teòleg.  Curiosament, el teòleg, que és un sacerdot que escriu bells comentaris sobre l’evangeli, s’entén mésque la pedagoga. És més clar i més literari.  La senyora Maria Antonella Galanti distingeix amb precisió entre empatia i pietat. La pietat és una actitud que manifesta una distància respecte al problema moral que es planteja. L’empatia implica més proximitat; la pietà, més lontananza, escriu. La Maria Antonella Galanti convida a comprendre l’altre: amar significa acceptar la imperfecció de l’altre i la pròpia- la noció del propi límit-i convida a tenir el coratge de viure la pròpia fragilitat. És un llenguatge que nosaltres usem molt rarament :  acceptar els límits i viure la pròpia fragilitat .
De manera que la pedagoga conclou que – ella en diu un oxímoron : per tal de poder gaudir l’existència en la seua joia essencial, cal que aprenguem a viure amb coratge la pròpia fragilitat, la pròpia feblesa, la part més innoble de nosaltres mateixos. Joia i fragilitat lligats pel  seu contrast.
El teòleg afirma  certes idees molt curioses : que a l’evangeli no hi surt el pecat d’una persona, hi surt la seua sofrença, la seua fragilitat, la seua pobresa. Som nosaltres que hem moralitzat l’evangeli. I afegeix: il divino è non desistere. Més idees : misericòrdia és l’art de reparar. Suggereix aquesta imatge : el kintsugui és una tècnica japonesa per reparar ceràmica trencada que consisteix en relligar les parts trencades amb or. L’or com a lligam. El resultat és que la ceràmica reparada és més bella, més singularment bella.




Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El temps dels codonys. Lectures al club de lectura de la biblioteca d'Alpicat.

Intemperie .

Els aforismes d'Antoni Seva.