versos .

diumenge, 17 de maig de 2015

El tramvia de la memòria.

LA MEMÒRIA.


A l’abril fullós, al club de lectura de la Biblioteca d'Alpicat , hem llegit “El tramvia Groc”( 2013 ) de J. F. Mira. 
Novel.la teixida en forma de memòries . 
Les persones més grans del grup mostren la seua passió en recordar un món debolit que els és molt present. Alguna lectora desenterra vells substrats de la memòria; un altre evoca unes excursions de la infància des del poble de Gràcia fins al port. Altres, olors. Les sensacions. Les impressions sensuals. La memòria acaba sent, sobretot, impressió sensitiva.
Una pregunta plana per damunt del grup : els joves d’ara, els néts, què percebran d’aquest món debolit ? què seran ? com seran ?
Una bella idea ajuda a comprendre la situació : nosaltres estem molt habituals ales coordenades temporals– la comprensió del Temps ens és fonamental ; la història ens és consubstancial- ; en canvi, els més joves es mouen àgilment i superficialment en l’Espai. L’espai sembla ser la seua  gran coordenada: el món se’ls ha fet molt gran : “tenen el món a les seues mans”, diu algú. 
És un món d’espais virtual .
Algú pregunta : és un canvi de civilització ? 
La resposta  és quasi massa automàtica : sí !
La novel·la es mou en els raïls d’una certa realitat rural que el tramvia groc acaba conduint i organitzant en el pas de la terra a la ciutat.  Hom anota que la impressió de realitat, a través del llenguatge, i dels adjectius, és molt viva. ( Per bé que a vegades , una mica prolixa, i algú apunta que , quan hi ha una història, la novel·la flueix com qui s’asseu en aquest llunyà tramvia nou, com un infant, de nou.)
Deplorem l’enorme lletjor del món a València: les cases inacabades, sense vendre, l’horta feta malbé, la natura maltractada. El passat, menystingut.
J. F. Mira és un savi, que ha estudiat a Roma. Recordem haver llegit el seu llibre sobre els Bòrgia, que és molt bo. 
El remolí de converses desemboca als rierols dels detalls i les paraules: “borumballa” o el “vit helicoïdal”. 
La suavitat amb què encara els assumptes ens fa veure que la provocació o el pamflet no són tècniques habituals de Mira. La suavitat en la forma és tècnica antiga. 
Totes les aportacions són fines:-“El tempo de la novel·la està ben trobat” 
– A què s’assembla ? a un pas-doble ?  un xa-xa-xa ? una simfonia ?
Riem. Anotem els excessos, els allargaments innecessaris.
 Acabem amb un acudit jueu, una mica vulgar, que ens permet riure fins a la convulsió imparable . Algun dia l’explicaré en aquestes pàgines. 



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada