Patti Smith 

Pensant, pensant, arriba un dia que t’ha escapolit del teu institut a comprar llibres –cada vegada és més difícil escapolir-te’n- i, per atzar, saludes els teus antics companys d’escola, del poble, que estan prenent el sol, abans de començar la feina, amb molta catxassa. Els dius que vens de comprar llibres, i et responen amb perfecte convenciment : és el teu. Comprar i llegir llibres és el teu. Ells són electricistes a l’ajuntament i tu ets un periodista que escriuuna hojitacada setmana al diari local i ensenyes a llegir en una llengua que ara volen escombrar del mapa. Escriure, llegir és el teu. No és pas el seu. I tu penses : no era aquest el tracte : escriure i llegir és una cosa pròpia de la ciutadania cultivada. De l’electricista i del professor. Del pagès i de la dona que ven peix. De la doctora, del treballador artesà i el policia. No és una afer dels sacerdots de l’escriptura: un clergue de l’escriptura, ço és, algú que en viu, i per això s’hi dedica fervorosament. 
De persones que escriuen memòries, n’hi ha una de molt curiosa, anomenada Patti Smith, que he conegut gràcies a la lucidesa d’una amiga a qui agraden especialment les biografies. Reconeix que a l’escola li ensenyaven les vides de sants i ara llegeix vides d’escriptores. Una forma d’exemplaritat.
Patti Smith va nàixer a Chicago el 1946 i va anar a viure a Nova York el 1967. Alpicat no és Chicago, i encara menys Nova York.  El seu primer disc Horses es de 1975. N’ha enregistrat onze. Des de 2010 ha anat publicat llibres, una cantant punk que ha escrit llibres és en la línia del que apuntava al principi : no cal ser capellà de l’escriptura. 
El volum que he llegit es diu M Train. Només pel plaer d’explicar-lo i amb el gust de recomanar-ne la lectura, n’apuntaré algunes idees per llegir-lo millor. No en faré cap examen. Tampoc servirà per pujar nota. És un llibre per a la vida. És a dir, per a la incertesa. Per al goig . Per xalar, que diuen al Delta. Per al plaer.
No és molt fàcil escriure sobre no-res, escriu. Patti Smith parteix d’un somni en què ella no n’és la protagonista : un cow-boy la mira i gargoteja que un escriptor és un director d’orquestra. Ella puja al seu propi tren .
S’aixeca trontollant completament vestida i comença el seu llibre. La vida personal- la dels somnis – i la vida viscuda a través dels llibres i les persones estimades. La relació que manté Patti Smith amb els llibres no és pas la meva, que els ressenyo i n’escric hojitas per al diari local sinó que els llibres a ella li serveixenper viure més intensament o viatjar. Llegeix Diari d’un lladre de Jean Genet. La lectura la porta a visitar el penal oblidat de la Guaiana francesa, amb el seu home, i així successivament. Viure sola, i amb els altres.
No té res a veure amb el viure quiet i solitari d’Alpicat. Ni amb la vida escolar o acadèmica. Relata la passió per l’obra 2666 de Roberto Bolaño, que el duu a visitar la seua casa a Blanes. El lloc que és el lloc privat és una determinada taula al Cafè ‘Ino, a Nova York, l’espai públic- un cafè, i la intimitat. Per nosaltres, la intimitat sol ser la nostra casa. Per a ella, el gran llibre és El mestre i margarida de Mijaíl Bulgàkov. De fet, es tracta d’una obsessió.  Un mestre.
Visita la tomba on és enterrat Bertolt Brecht, a Berlín, i evoca Mare Coratge i els seus fills . Llegeix Ibsen, Solness, el constructor. Mira sèries de televisió de lladres i serenos. Parla del temps – el temps dels rellotges sense busques.
Tanca el llibre amb el mateix somni. I ara m’adono que jo n’escric una ressenya poc traçuda perquè el seu llibre no està escric per a guanyar un premi literari o una oposició. Està escrit per a viure, per viatjar, per controlar les pors que ens tenallen a casa. A la vila d’Alpicat.       

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El temps dels codonys. Lectures al club de lectura de la biblioteca d'Alpicat.

Intemperie .

Els aforismes d'Antoni Seva.