EL REINO

NOMÉS IGNORÀNCIA PURA ?

Una crítica de "El reino". 

Polèmica i aplaudida, “El reino” és una pel·lícula tant ben narrada en el gènere de thriller com mal resolta com a anàlisi de les estructures corrompudes del poder, tal com escriu eficaçment Marta Medina, crítica de El confidencial. Rodrigo Sorogoyen ha triat un ritme de composició imparable, veloç, ben organitzat, amb alguns moments estel·lars com ara quan en un balcó del despatx oficial l’heroi caigut, hilarantment, incita a xerrar i dir pestes jocoses dels dirigents del seu partit a una antic company de files.

El magnífic retrat hiperbòlic del personatge central- un tal Manuel Lopez Vidal que resumeix un heroi anti-ètic - és el més  bo i encertat del film en la mesura que té un cert gruix humà que creix  : no és només un ésser execrable, amb multitid de camises i trajes, que concep el seu partit polític com a forma d’enriquir-se sinó que posseeix una certa enteresa en la seua defensa contra el món, contra els altres. La fugida endavant el manté dret. Desorientat, però furiosament actiu.

El desenllaç revela, al meu entendre, la impossibilitat, fins i tot artística, de reconèixer la falta de qui roba diners de la cosa pública.

Respondre'm el perquè m’és difícil :  alguns diuen ignorància pura i dura ? altres afegeixen : manca de consciència ? altres , el catolicisme de l sud d’Europa que ho perdona tot ? uns altres,  la no participació en la vida política dels ciutadans ? ¿ el convenciment que prendre diners no és exactament una falta punible sinó un desliz,  un assumpte clarament menor, i en cap cas punible per la llei humana ? la manca d’una ètica luterana estricta ?

L’encert del film – a banda de l’atreviment de contar uns fets de corrupció contemporanis – és el retrat gens d'ètic de l’heroi caigut en desgràcia.

Però és clar : el film conta i no s’adona prou del que conta. Se'n va cap al futur.

Vist amb calma: la falta del sentit de culpa ( o responsabilitat ) és el que determina el comportament del personatge que va inculpant els altres sense cap altra justificació que afirmar vagament que ell feia el mateix que tothom del seu entorn.

El llenguatge de l’heroi, mancat de finor expressiva, és l’exemple magnífic de la impossibilitat d’expressar el seu error, evident per a l’espectador. I en conseqüència  la impossibilitat  de corregir-se. O entendre .

En aquest sentit no és un heroi clàssic de tragèdia grega que acaba reconeixent la seua falta i expiant-la. No és un heroi a la manera d’ Èdip que cerca la veritat. És un heroi inconscient, actiu, irreflexiu, espavilat, que corre veloçment, com el descabdellament del film.

Sorprèn l’enorme energia del personatge, que no s’enfonsa quan tots els seus antics companys li giren la cara. Treu energia elèctrica del seu despit.

El petit monòleg en espiral que clou el film, pronunciat per una bella periodista estel·lar televisiva, no és gens convincent : ningú de l’entorn i del grup social dominant entén que fer diners abundants en un càrrec polític estatal – autonòmic, no s’està de subratllar la pantalla de televisió- sigui delicte greu. Ni delicte ni falta. Ni error. Apel·lar a una moral personal que no existeix ni se l'espera em sembla estrany i grotesc.

Publicat a la revista Lectura del Diari Segre.