dilluns, 15 de febrer de 2016

la juventud. Paolo Sorrentino,

Youth.

El cinema projecta harmonia i bellesa a una existència que més aviat sembla fosca, hivernal i anodina. Oimés que Sorrentino s’alimenta del cinema de  Federico Fellini, ací en especial d’ ”Otto e mezzo”, que és una apoteosi de la vida.
Les obres de Paolo Sorrentino són extremes: o t’agraden o t’avorreixen. O n’ets un fanàtic bocabadat o no en vols sentir ni parlar. O baveges o t’emprenyen. Enmig, pocs matisos. Depèn d’on arrengleres el judici se situa en l’entusiasme o en la hipercrítica. Youth - La juventud- és una excel·lent pel·lícula que els entusiastes de “La Grande bellezza “ mirem amb uns altres ulls. No pas els ulls crítics de qui veu el cinema com una peça d’art guiada per la moderació, o la coherència, l’equilibri o la denúncia. Sinó com una implosió paradoxal i incoherent de la vida. Aquest defecte d’incoherència és corregit pels excessos sentimentals, musicals, i pel fons filosòfic, com un riu d’aigua profunda i bicicletes  d’estiu. 
“La juventud “ es una al·legoria irònica de la decadència i la vellesa d’Europa : el desplegament de l’acció en un magnificent balneari suís és una al·legoria -també !- de la bellesa del món – de Miss univers i dels Alps suïssos. Hi ha una bellesa extraordinària en el film : des la visió estilitzada i continguda de la vellesa fins a la desesperació del suïcida   !
 Des de l’amistat fins a l’amor a l’art. Des de la sensualitat fins al matís psicològic.
No pot negar-se l’aire fluctuant, digressiu, del film. És evident que no està regit per la coherència shakespeariana : el desenllaça sembla dubitatiu. Pareix que hi hauria un desenllaç dramàtic però l’autor tria un acabament operístic, que potser no escala els cims eteris de la sensibilitat però els intueix.
En “La joventut” hi observo una forta energia una mica desbocada : les imatges commovedores són abundants emperò no s’engalzen a la trama de manera clàssica, ordenada. Duts per la seua mateixa eflorescència apareixen ací i allà com els partits polítics a Espanya, després del diluvi de la Crisi.
Hi ha troballes sensacionals – el prat atapeït de personatges femenins que no paren de dir – i altres més incerts, com ara el vell director dirigint el concert de vaques pasturant. Són ocurrències divagatòries les que nodreixen el film : el fan formidable i, alhora, impedeixen que esdevingui obra mestra. Un Capolavoro, que diuen els italians.   
Tanmateix, Michael Caine i  Harvey Keitel, dos vell venerables de la tribu, sostenen l’esperit del film amb un aplom memorable. Chapeau !
   

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

versos .

VERSOS REVERSOS. Les formes del poeta Francesc Gelonch i Bosch, que ha publicat fa poc “La mandra no és un ocell”, no con...