la juventud. Paolo Sorrentino,

Youth.

El cinema projecta harmonia i bellesa a una existència que més aviat sembla fosca, hivernal i anodina. Oimés que Sorrentino s’alimenta del cinema de  Federico Fellini, ací en especial d’ ”Otto e mezzo”, que és una apoteosi de la vida.
Les obres de Paolo Sorrentino són extremes: o t’agraden o t’avorreixen. O n’ets un fanàtic bocabadat o no en vols sentir ni parlar. O baveges o t’emprenyen. Enmig, pocs matisos. Depèn d’on arrengleres el judici se situa en l’entusiasme o en la hipercrítica. Youth - La juventud- és una excel·lent pel·lícula que els entusiastes de “La Grande bellezza “ mirem amb uns altres ulls. No pas els ulls crítics de qui veu el cinema com una peça d’art guiada per la moderació, o la coherència, l’equilibri o la denúncia. Sinó com una implosió paradoxal i incoherent de la vida. Aquest defecte d’incoherència és corregit pels excessos sentimentals, musicals, i pel fons filosòfic, com un riu d’aigua profunda i bicicletes  d’estiu. 
“La juventud “ es una al·legoria irònica de la decadència i la vellesa d’Europa : el desplegament de l’acció en un magnificent balneari suís és una al·legoria -també !- de la bellesa del món – de Miss univers i dels Alps suïssos. Hi ha una bellesa extraordinària en el film : des la visió estilitzada i continguda de la vellesa fins a la desesperació del suïcida   !
 Des de l’amistat fins a l’amor a l’art. Des de la sensualitat fins al matís psicològic.
No pot negar-se l’aire fluctuant, digressiu, del film. És evident que no està regit per la coherència shakespeariana : el desenllaça sembla dubitatiu. Pareix que hi hauria un desenllaç dramàtic però l’autor tria un acabament operístic, que potser no escala els cims eteris de la sensibilitat però els intueix.
En “La joventut” hi observo una forta energia una mica desbocada : les imatges commovedores són abundants emperò no s’engalzen a la trama de manera clàssica, ordenada. Duts per la seua mateixa eflorescència apareixen ací i allà com els partits polítics a Espanya, després del diluvi de la Crisi.
Hi ha troballes sensacionals – el prat atapeït de personatges femenins que no paren de dir – i altres més incerts, com ara el vell director dirigint el concert de vaques pasturant. Són ocurrències divagatòries les que nodreixen el film : el fan formidable i, alhora, impedeixen que esdevingui obra mestra. Un Capolavoro, que diuen els italians.   
Tanmateix, Michael Caine i  Harvey Keitel, dos vell venerables de la tribu, sostenen l’esperit del film amb un aplom memorable. Chapeau !
   

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Lectures per recordar ; lectures per recomanar.

  Lluna plena.   Sam Shepard, eminent dramaturg força desconegut entre nosaltres, que morí el 27 de juliol de 2017, ha estat traduït ara al català per Dolors Udina, que sosté que la traducció és la tasca de lectura més completa i grata que coneix.    Espia de mi  és el seu darrer llibre. Patti Smith, amiga seua, n’edità el manuscrit. El llibret és sorprenent, diferent al que és habitual : la tècnica que el converteix en únic és un distanciament de si mateix que li fa escriure sobre si com si fos un altre. La primera oració del llibre és una declaració d’intencions : “Vist en la distància”.  S’observa a si mateix, es descriu : “Des de l’altra banda del carrer, es difícil determinar com és de vell pels vidres del porxo que l’envolten. Per les ombres que l’envolten.” Es mira, s’explica com si fos una altra persona : “Un aventurer solitari. Un bandit emmascarat. No sé de què es protegeix”. Conta una forma d’estranyament extrema que el lector percep amb perplexitat : “ i es passa el dia gro
Més informació

Els aforismes d'Antoni Seva.

Imatge
LES TESSEL·LES D’UN MOSAIC. Les obres escrites en forma d’aforismes havien estat molt habituals en altres èpoques : les píndoles de pensament havien estat com a indicacions per a les cartes de navegar en el món moral, sempre tan complex. Fins i tot, en els fulls dels calendaris del pagès o en les llibretetes dels forners, s’hi estampaven aforisme de tipus popular, de tipus” Al pa, pa i al vi, vi”. Ara el llatinista Antoni Seva Llinares, després d’una dilatada vida com a professor i escriptor, n’ha publicat una d’excel·lent amb el títol de Mosaic, Màximes i pensaments, a les publicacions de la Universitat de València. Aquestes pastilles de pensament o tessel·les d’un mosaic moral més ampli presenten una gran utilitat com calmants dels estressos habituals de les xarxes socials i de les televisions i ràdios.  Si em permet l’amable lector, li diré que és un volum ordenat per pensaments breus, de temàtica molt variada, sense voluntat sistemàtica, que permeten u
Més informació

La mandra no és un ocell.

Imatge
VERSOS REVERSOS. Les formes del poeta Francesc Gelonch i Bosch, que ha publicat fa poc “La mandra no és un ocell”, no conviden a la teorització sense dir obvietats grosses, de pota d’elefant, ruboritzadores.  La seua poesia, escrita en un arc temporal que abraça tota la joventut conscient, és pensada i escrita per a ser dita entre conversos. Vull dir entre poetes i lectors que combreguen en la mateixa fe. El vaig sentiramb goig als recitals primaverals de poesia del Bar Gilda de Lleida i em va semblar que estava avesat a un públic acostumat a avantguardes, il·luminacions i exploracions. A mi em va agradar però potser el públic lleidatà està més avesat als estàndards.  Vull dir a poesia més convencional. El poeta, però, m’afirmà que sabia on anava, que els seus camins literaris són transitats per molts altres poetes del món. Havent-lo sentit, vaig escriure’n aquest paper en què la lògica queda trastocada.    Les lògiques dels discursos s’assemblen malament. De cop, le
Més informació