dilluns, 29 de febrer de 2016

Lluís Foix.
“No comprenen les novel·les, com jo no les comprenia a la seua edat, perquè no tenen cap espill moral o molt poques experiències vitals per a reconèixer-s’hi. Quan compleixin cinquanta o seixanta anys potser assaboriran les malícies de La Vídua Reposada, o potser els jocs de Plaerdemavida i Carmesina, que queden en segon pla “,
“No és cap estranyesa: pocs han entès Tirant lo blanc, qui millor ho féu fou  Mario Vargas Llosa, que ara desfila amb la Isabel Presley a la Fiesta del Cine. Deu ser el màximum d’un novel·lista de l’estil del peruà  : un flash ben enfocat de gust per l’aristocràcia de l’esperit en un diari de masses. Viure la seva novel·la.  Deixar d’escriure-la ; o, potser, escriure-la i viure-la. Tot alhora “, va escriure el professor després de sortir de la classe.
El periodisme depèn dels lectors com els professors depenen dels alumnes . Bons lectors fan bon periodistes. Nosaltres ja som lectors distrets. A Sant Feliu de Guíxols la casa natal d’Agustí Calvet, àlies Gaziel li indica que el periodisme dels anys vint i trenta – Gaziel i Pla- és el periodisme dels fills de la burgesia . Els fabricants. Li agradaria indagar on arrela aquell món del qual només en veu les cases altes, amb portalades de fusta senyorial. Són gent d’una altra classe social. Res dels pagesos del  baix-segrià.  Josep Pla és un fabricant de llibres. Un fabricant d’articles. Gaziel, un home d’esperit. El treball. Sempre el treball. El producte acabat.
El periodisme té una arrel embriagant que jo no he conegut sinó de lluny : les taules de les redaccions enmig de gent culta. Homes llegits. La conversa boja, la taquicàrdia del cafè, el viatge a una ciutat estrangera, la rara il·luminació en un sopar amb vi bo. La follia del debat marejador. L’enlluernament per la ment de l’altre. La influència en el moment. La fugida dels diaris. El nostre periodisme ha estat un periodisme solitari, sobretot en els darrers anys. Sense ser-ne conscient- a penes mai som conscients de res- la forma més alegre del periodisme foren aquelles trobades culturals de les Valls d’Àneu, que tingueren tant alegre combinació de felicitat aparentment gratuïta i lleugera.  
Ara Lluís Foix, d’una manera molt tímida ha publicat un volum sobre la redacció de la Vanguardia que ha intitulat “Aquelles portes giratòries”. Un record.  Provaré de llegir-lo quan m’ho permetin les hores.
Potser el periodisme només és una esquela del que hem viscut.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

versos .

VERSOS REVERSOS. Les formes del poeta Francesc Gelonch i Bosch, que ha publicat fa poc “La mandra no és un ocell”, no con...