Brilla Orió . Woody Allen al Teatre de Balaguer.

WOODY ALLEN.

Transportada al teatre clàssic- personatges, representació austera, escena il·luminada i públic -  l’obra de Woody Allen, escrita en l’origen forma de guions de cinema, esdevé una impactant nuesa d’expressió de l’ànima sentimental humana encantadora, aigualida, això sí, per tal de fugir dels excessos sentimentals obsessionants. Dels tirabuixons de la neura.
A “Marits i mullers”, els actors són veus ( molt poques vegades diàlegs en profunditat ) de la casa de barrets amb llumeta vermella que és el cor humà.  Un matrimoni esgotat en llur relació passional prova una separació temporal que es torna una dura prova de les tempestes emotives de les separacions i la intempèrie emocional.  Dissimetries : els que semblaven més feliços acaben separant-se ; els que creien en un amor més convencional – fer-se companyia – acaben continuant junts. I algú sempre queda sol, desaparellat davant la llum del focus teatral.
Desproveïda de les escenes rutilants de Nova York, dels seus jardins públics i dels seus apartaments charmantes,  les veus dels protagonistes ressonen en el teatre de Balaguer entre les sòlides obvietats tendres aplaudides pel públic, com ara “ viure en parella és la cosa més humana que hom pot fer ” i les atraccions dels homes grans per les noies joves i viceversa.
Les parelles passen : es fan i es desfan com les veus .
Les raons del cor sonen al teatre amb un despullament inquietant, terapèutic . Com qui trobés, per fi !, una plaça pública on narrar les coses privades del cor i de la intimitat marital.
Desproveïdes de passió real (car les paraules de passió són de fogueig en el teatre),  els mots semblen ocells migratoris fonent-se en la tarda de diumenge. Els cossos posseeixen una consistència més  clara: una espatlla nua, uns pantalons ajustats, una camisa folgada... Cossos joves i cossos vells. Cossos.
En acabar l’obra sense desenllaç fatal, ni catàstrofe ni Deus ex machina, hauries volgut  encara més raons del cor en dansa perpètua, com si només fossin estornells en bandades en la tardor.
En la pulcra versió d’Àlex Rigola, Woody Allen és l’autor de teatre que tots hauríem volgut ser : una mescla de terapeuta entrajat , amb corbata virolada  i un comediant sorneguer amb el barret de cascavells. Tot per a sanar les nafres del cor que sagnen.
S’abaixa el teló, es tanquen els focus i les veus ressonen en el buit com brilla Orió en el cel d’hivern.


Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Lectures per recordar ; lectures per recomanar.

  Lluna plena.   Sam Shepard, eminent dramaturg força desconegut entre nosaltres, que morí el 27 de juliol de 2017, ha estat traduït ara al català per Dolors Udina, que sosté que la traducció és la tasca de lectura més completa i grata que coneix.    Espia de mi  és el seu darrer llibre. Patti Smith, amiga seua, n’edità el manuscrit. El llibret és sorprenent, diferent al que és habitual : la tècnica que el converteix en únic és un distanciament de si mateix que li fa escriure sobre si com si fos un altre. La primera oració del llibre és una declaració d’intencions : “Vist en la distància”.  S’observa a si mateix, es descriu : “Des de l’altra banda del carrer, es difícil determinar com és de vell pels vidres del porxo que l’envolten. Per les ombres que l’envolten.” Es mira, s’explica com si fos una altra persona : “Un aventurer solitari. Un bandit emmascarat. No sé de què es protegeix”. Conta una forma d’estranyament extrema que el lector percep amb perplexitat : “ i es passa el dia gro
Més informació

Els aforismes d'Antoni Seva.

Imatge
LES TESSEL·LES D’UN MOSAIC. Les obres escrites en forma d’aforismes havien estat molt habituals en altres èpoques : les píndoles de pensament havien estat com a indicacions per a les cartes de navegar en el món moral, sempre tan complex. Fins i tot, en els fulls dels calendaris del pagès o en les llibretetes dels forners, s’hi estampaven aforisme de tipus popular, de tipus” Al pa, pa i al vi, vi”. Ara el llatinista Antoni Seva Llinares, després d’una dilatada vida com a professor i escriptor, n’ha publicat una d’excel·lent amb el títol de Mosaic, Màximes i pensaments, a les publicacions de la Universitat de València. Aquestes pastilles de pensament o tessel·les d’un mosaic moral més ampli presenten una gran utilitat com calmants dels estressos habituals de les xarxes socials i de les televisions i ràdios.  Si em permet l’amable lector, li diré que és un volum ordenat per pensaments breus, de temàtica molt variada, sense voluntat sistemàtica, que permeten u
Més informació

El temps dels codonys. Lectures al club de lectura de la biblioteca d'Alpicat.

Imatge
El temps de les cireres de Montserrat Roig.  La qüestió ara mateix és : ¿ n’hi ha prou per escriure una novel·la de descriure el temps i l’espai que ha una persona li ha tocat en sort de viure ? ¿ N’hi ha prou o falta una estructura sòlida que sostingui la novel·la més enllà de la veu narrativa que conta i reconta linealment allò que ha viscut i vist amb un estil de pur acontentament beneïtament feliç de si mateixa ?    En general, El temps de les cireres és una novel·la molt imperfecta – no és pas una gran novel·la- per un defecte de composició evident : no és una novel·la que desplega harmoniosament una història, que tria un espai, que talla una conclusió amb les eines del pensament sinó que és un quadre pintat en el moment del que es va anomenar la transició – el moment de l’agonia del règim del General Franco. Les confusions en la novel·la són múltiples . N’assenyalaré només una, que van veure les lectores més informades i atentes : no n’hi prou en descriure detallam
Més informació