versos .

dijous, 24 de setembre de 2015

Henning Mankell

arenes movedisses.



Sovint m’he preguntat què deu pensar un home  vell, malalt, acarat a la mort. 
En la darrera novel·la de Henning Mankell intitulada “Arenes movedisses”, hi he trobat  respostes. Escriure, per Mankell, és respondre’s.
En el moment que Mankell rep un diagnòstic mèdic que li detecta un càncer, escriu sense parar  per a respondre’s preguntes insidioses : què som ? què recordem ?  què quedarà de nosaltres quan morim ? què quedarà de la nostra civilització, quan passin milions d’anys ? què passarà amb els residus de les centrals nuclears que han de ser ocultats al cor de les muntanyes al llarg de 100.000 anys ?
L’escriptura de Mankell, filant entre el record personal i les lectures fetes, dibuixant les imatges més punyents de la seua vida, preguntant-se sobre el sentit de la  seva vida social, va aclarint-se, va dibuixant un sentit i acaba fent un llibre llegidor, sincer, convincent. La traça adquirida en les novel·les es nota en la fluïdesa de les escenes i els personatges. La fluïdesa n'és una constant. 





Mankell és mestre en fer visible una escena, sap mostrar un moment, un personatge que ha passat fugaçment per la seua vida amb una pregunta.
El llibre sobresurt en saber expressar els assumptes més personals – la mare que l’abandonà de petit, els grans moments de soledat creativa – i els assumptes més generals – la por i el coratge sempre van de la mà, o tantes altres reflexions sobre els humans i la destrucció.
La vivència d’Àfrica hi és molt vívida en els records de Mankell. Quan ha de subratllar un record fort i ple de vida es refereix a la representació de l’obra Lisístrata a Maputo en un context de guerra civil a punt de concloure’s.  És suggerent la idea que, a diferència de nosaltres , els lleidatans que vivim atrinxerats en la vida privada, quan ha d’evocar una emoció vívida, es refereixi als aplaudiments del públic quan, en acabar l’obra, una actriu improvisa un parlament sentit a favor de la pau en el context d’un Moçambic en guerra civil.
La novel·la s’acaba amb la treva que la malaltia dóna al pacient, després de les sessions de quimioteràpia. La mateixa claredat progressiva  dels raonaments donava una pista per al guariment.

En conjunt, “Arenes movedisses” no és pas una novel·la que et canviï la teua manera íntima de pensar; tampoc et sorprèn amb un gir argumental insospitat. És una reflexió perdurable sobre què vol dir ser home conscient i limitat  en el temps.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada