Forat, de Laura López Granell.


IMATGES.

A ran d’una entrevista llegida a la revista digital “Núvol”, vaig  anar a cercar a la darrera obra publicada de la poeta Laura López Granell, intitulada “Forat”. La poesia circula ara per vies i camins semi-clandestins- els blogs o les lectures en veu alta - mentre el públic comprador, com cada setembre, diligent adquireix, en tumult, els llibres de text del curs. La vida acadèmica, diguin el que diguin, ordena la vida personal, l’endreça, la disciplina. La poesia, en una altra direcció, pot una recerca apassionada de la llum, una recerca afinada d’imatges manllevades del que és quotidià; una forma de pensar amb imatges. Una part de la poesia moderna girés a l’entorn del desfici que expressa “L’oda infinita” de Joan Maragall.
Un dels arguments de l’entrevistador, poeta apassionat al seu torn, era que feia vint anys que Laura López Granell no n’havia publicat cap de llibre de versos.
La primera poesia apareix encapçalat amb la cita de Georges Braque : “L’art est une blessure qui devient lumière”. En efecte, la poesia neix del dolor i cerca imatges de claror. Cerca expressar el dolor per mitjà de correlats objectius : descobrir que som instruments de corda. Observar, mirar, estimar.
El fons expressiu enfoca  els topants de l’experiència vital : “estripo cartes que no se m’adrecen” o “ perquè com la magnòlia cerco delerosament la llum”; a vegades, amb la justa ironia generacional : “ Juro que mai més tornaré a passar fam de novetat”. Cada poesia és una càpsula de sentit.
La complicitat de l’experiència comuna és possible; la sorpresa de les relacions establertes entre  dos fets dissemblants : un cor i un gos petaner que surt a passejar sense corretja són atreviments.
 En poesies molt breus hi ha concentrada una certa idea interessant : “contra els mals crònics de la carcanada: punció fins al moll.”
En aquesta semblança es resumeix una certa poètica del volum. Si la poesia naix del dolor, la poesia mira de cercar no la queixa crònica sinó una imatge precisa que detecti el nucli argumental del dolor i en la precisió clínica del diagnòstic iniciï la poesia i, potser, el guariment.
El to de la majoria dels poemes és de qui ha pensar llargament el tema i el presenta als lectors treballat, reflexionat, breu, acabat. Les imatges, com vol la poesia clàssica, són la clau que obre tots els panys i l’auto-diàleg, mirat amb cert distanciament, com al poema “Astre”.
“Quiromància” és un gran poema que expressa la por de viure. ”Fraseig “és un bon joc sobre els dies esdrúixols, aguts o plans . “Mitjons”, una poesia curiosament amorosa. La sortida del volum, de tonalitat trista, baixa.


Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Lectures per recordar ; lectures per recomanar.

  Lluna plena.   Sam Shepard, eminent dramaturg força desconegut entre nosaltres, que morí el 27 de juliol de 2017, ha estat traduït ara al català per Dolors Udina, que sosté que la traducció és la tasca de lectura més completa i grata que coneix.    Espia de mi  és el seu darrer llibre. Patti Smith, amiga seua, n’edità el manuscrit. El llibret és sorprenent, diferent al que és habitual : la tècnica que el converteix en únic és un distanciament de si mateix que li fa escriure sobre si com si fos un altre. La primera oració del llibre és una declaració d’intencions : “Vist en la distància”.  S’observa a si mateix, es descriu : “Des de l’altra banda del carrer, es difícil determinar com és de vell pels vidres del porxo que l’envolten. Per les ombres que l’envolten.” Es mira, s’explica com si fos una altra persona : “Un aventurer solitari. Un bandit emmascarat. No sé de què es protegeix”. Conta una forma d’estranyament extrema que el lector percep amb perplexitat : “ i es passa el dia gro
Més informació

Els aforismes d'Antoni Seva.

Imatge
LES TESSEL·LES D’UN MOSAIC. Les obres escrites en forma d’aforismes havien estat molt habituals en altres èpoques : les píndoles de pensament havien estat com a indicacions per a les cartes de navegar en el món moral, sempre tan complex. Fins i tot, en els fulls dels calendaris del pagès o en les llibretetes dels forners, s’hi estampaven aforisme de tipus popular, de tipus” Al pa, pa i al vi, vi”. Ara el llatinista Antoni Seva Llinares, després d’una dilatada vida com a professor i escriptor, n’ha publicat una d’excel·lent amb el títol de Mosaic, Màximes i pensaments, a les publicacions de la Universitat de València. Aquestes pastilles de pensament o tessel·les d’un mosaic moral més ampli presenten una gran utilitat com calmants dels estressos habituals de les xarxes socials i de les televisions i ràdios.  Si em permet l’amable lector, li diré que és un volum ordenat per pensaments breus, de temàtica molt variada, sense voluntat sistemàtica, que permeten u
Més informació

El temps dels codonys. Lectures al club de lectura de la biblioteca d'Alpicat.

Imatge
El temps de les cireres de Montserrat Roig.  La qüestió ara mateix és : ¿ n’hi ha prou per escriure una novel·la de descriure el temps i l’espai que ha una persona li ha tocat en sort de viure ? ¿ N’hi ha prou o falta una estructura sòlida que sostingui la novel·la més enllà de la veu narrativa que conta i reconta linealment allò que ha viscut i vist amb un estil de pur acontentament beneïtament feliç de si mateixa ?    En general, El temps de les cireres és una novel·la molt imperfecta – no és pas una gran novel·la- per un defecte de composició evident : no és una novel·la que desplega harmoniosament una història, que tria un espai, que talla una conclusió amb les eines del pensament sinó que és un quadre pintat en el moment del que es va anomenar la transició – el moment de l’agonia del règim del General Franco. Les confusions en la novel·la són múltiples . N’assenyalaré només una, que van veure les lectores més informades i atentes : no n’hi prou en descriure detallam
Més informació