dilluns, 28 de setembre de 2015

Forat, de Laura López Granell.


IMATGES.

A ran d’una entrevista llegida a la revista digital “Núvol”, vaig  anar a cercar a la darrera obra publicada de la poeta Laura López Granell, intitulada “Forat”. La poesia circula ara per vies i camins semi-clandestins- els blogs o les lectures en veu alta - mentre el públic comprador, com cada setembre, diligent adquireix, en tumult, els llibres de text del curs. La vida acadèmica, diguin el que diguin, ordena la vida personal, l’endreça, la disciplina. La poesia, en una altra direcció, pot una recerca apassionada de la llum, una recerca afinada d’imatges manllevades del que és quotidià; una forma de pensar amb imatges. Una part de la poesia moderna girés a l’entorn del desfici que expressa “L’oda infinita” de Joan Maragall.
Un dels arguments de l’entrevistador, poeta apassionat al seu torn, era que feia vint anys que Laura López Granell no n’havia publicat cap de llibre de versos.
La primera poesia apareix encapçalat amb la cita de Georges Braque : “L’art est une blessure qui devient lumière”. En efecte, la poesia neix del dolor i cerca imatges de claror. Cerca expressar el dolor per mitjà de correlats objectius : descobrir que som instruments de corda. Observar, mirar, estimar.
El fons expressiu enfoca  els topants de l’experiència vital : “estripo cartes que no se m’adrecen” o “ perquè com la magnòlia cerco delerosament la llum”; a vegades, amb la justa ironia generacional : “ Juro que mai més tornaré a passar fam de novetat”. Cada poesia és una càpsula de sentit.
La complicitat de l’experiència comuna és possible; la sorpresa de les relacions establertes entre  dos fets dissemblants : un cor i un gos petaner que surt a passejar sense corretja són atreviments.
 En poesies molt breus hi ha concentrada una certa idea interessant : “contra els mals crònics de la carcanada: punció fins al moll.”
En aquesta semblança es resumeix una certa poètica del volum. Si la poesia naix del dolor, la poesia mira de cercar no la queixa crònica sinó una imatge precisa que detecti el nucli argumental del dolor i en la precisió clínica del diagnòstic iniciï la poesia i, potser, el guariment.
El to de la majoria dels poemes és de qui ha pensar llargament el tema i el presenta als lectors treballat, reflexionat, breu, acabat. Les imatges, com vol la poesia clàssica, són la clau que obre tots els panys i l’auto-diàleg, mirat amb cert distanciament, com al poema “Astre”.
“Quiromància” és un gran poema que expressa la por de viure. ”Fraseig “és un bon joc sobre els dies esdrúixols, aguts o plans . “Mitjons”, una poesia curiosament amorosa. La sortida del volum, de tonalitat trista, baixa.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

versos .

VERSOS REVERSOS. Les formes del poeta Francesc Gelonch i Bosch, que ha publicat fa poc “La mandra no és un ocell”, no con...