Acabances d'estiu

LA PLATJA LLARGA.


He gustat tres dies a Tarragona, amb matins enlluernadors i humits de bany a la platja Llarga.
 Disfressats d’excursionistes, vam caminar pel bosc de la Marquesa fins a prop de la punta la Móra, enmig d’aroma de  pins retorçats. Fou bell, i més el bany deliciós de després, en un migdia solar.
La calor tarragonina té el plus de la pesantor humida del mar, em diuen.
La nit és un divagar lent per la rambla nova, o pels encontorns del circ romà, esdevingut restaurant, amb llumetes nocturnes. La nit té un aire de cosa mig derrotada, com les ruïnes dels magnes edificis romans o els rètols lumínics d’un casino. Tarragona té una vida espessa, que els tarragonins que l’habiten  confonen amb la festa. És un estat  de nonchalance física i mental que ho impregna quasi tot, voluptuosament. Cert, la calor, però també la irrealitat de la lluna plena sobre el mar, o els vaixells il·luminats a l’horitzó esperant  entrar a port. Només la brisa nocturna activa la conversa al carrer.
Comprenc que hi hagi tants sud-americans en grups, amb aquelles gorres girades enrere, (que són com les barretines dels catalans del dinou), a Tarragona. Al barri pròxim al moll, veig un jove adormissat que ja ha posat el cedè de salsa en aixecar-se.
 Entre moll,  platges, tren i mar, Tarragona té un aire tropical, mercantil, pescador. El pes del funcionariat hi és altisonant, ampul·lós, castellà : calor i funcionariat donen una gravidesa pesant a la ciutat. La vida popular es concentra en un mercat del peix que encara té una vida saborosa per bé que hi hagi moltes senyorasses grans de cabells oxigenats, d’un ros blanquinós; la joventut, morena i oriental, és importada dels altres caps del món.
El nou mercat remodelat, que data de 1915, és eternament en obres. 
Tarragona té la seua energia al seu darrera. Un restaurant que recordava – Solric- fa una  severa publicitat de la cuina de sempre posada al dia. Em diuen que és un lloc que recorda els anys seixanta. S’hi podia menjar la sarsuela, que és el plat estrella d’aquells anys de turisme, sol i sangria.
Fa trenta anys, hi recordo la presència dels intel·lectuals Maria Aurèlia Capmany i Jaume Vidal Alcover, a un casal noble devora la catedral. Jo, un agost llunyà, de soldat, feia guàrdia a la garita de polvorí, sotjant la llarguíssima nit tarragonina amb un cetme i un llibre amagat al butxacó de l’uniforme. La mar s’ensumava, lluny. 

publicat a Lectura de Segre 13 de setembre de 2015
He gustat tres dies a Tarragona, amb matins enlluernadors i humits de bany a la platja Llarga.
 

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Lectures per recordar ; lectures per recomanar.

  Lluna plena.   Sam Shepard, eminent dramaturg força desconegut entre nosaltres, que morí el 27 de juliol de 2017, ha estat traduït ara al català per Dolors Udina, que sosté que la traducció és la tasca de lectura més completa i grata que coneix.    Espia de mi  és el seu darrer llibre. Patti Smith, amiga seua, n’edità el manuscrit. El llibret és sorprenent, diferent al que és habitual : la tècnica que el converteix en únic és un distanciament de si mateix que li fa escriure sobre si com si fos un altre. La primera oració del llibre és una declaració d’intencions : “Vist en la distància”.  S’observa a si mateix, es descriu : “Des de l’altra banda del carrer, es difícil determinar com és de vell pels vidres del porxo que l’envolten. Per les ombres que l’envolten.” Es mira, s’explica com si fos una altra persona : “Un aventurer solitari. Un bandit emmascarat. No sé de què es protegeix”. Conta una forma d’estranyament extrema que el lector percep amb perplexitat : “ i es passa el dia gro
Més informació

Els aforismes d'Antoni Seva.

Imatge
LES TESSEL·LES D’UN MOSAIC. Les obres escrites en forma d’aforismes havien estat molt habituals en altres èpoques : les píndoles de pensament havien estat com a indicacions per a les cartes de navegar en el món moral, sempre tan complex. Fins i tot, en els fulls dels calendaris del pagès o en les llibretetes dels forners, s’hi estampaven aforisme de tipus popular, de tipus” Al pa, pa i al vi, vi”. Ara el llatinista Antoni Seva Llinares, després d’una dilatada vida com a professor i escriptor, n’ha publicat una d’excel·lent amb el títol de Mosaic, Màximes i pensaments, a les publicacions de la Universitat de València. Aquestes pastilles de pensament o tessel·les d’un mosaic moral més ampli presenten una gran utilitat com calmants dels estressos habituals de les xarxes socials i de les televisions i ràdios.  Si em permet l’amable lector, li diré que és un volum ordenat per pensaments breus, de temàtica molt variada, sense voluntat sistemàtica, que permeten u
Més informació

El temps dels codonys. Lectures al club de lectura de la biblioteca d'Alpicat.

Imatge
El temps de les cireres de Montserrat Roig.  La qüestió ara mateix és : ¿ n’hi ha prou per escriure una novel·la de descriure el temps i l’espai que ha una persona li ha tocat en sort de viure ? ¿ N’hi ha prou o falta una estructura sòlida que sostingui la novel·la més enllà de la veu narrativa que conta i reconta linealment allò que ha viscut i vist amb un estil de pur acontentament beneïtament feliç de si mateixa ?    En general, El temps de les cireres és una novel·la molt imperfecta – no és pas una gran novel·la- per un defecte de composició evident : no és una novel·la que desplega harmoniosament una història, que tria un espai, que talla una conclusió amb les eines del pensament sinó que és un quadre pintat en el moment del que es va anomenar la transició – el moment de l’agonia del règim del General Franco. Les confusions en la novel·la són múltiples . N’assenyalaré només una, que van veure les lectores més informades i atentes : no n’hi prou en descriure detallam
Més informació