Culfreda. Notes d'un excursió.


Al parc natural del Possets- Maladeta, vam assajar de pujar el Culfreda. Una empinada cresta de roques esllenegadisses que feien tremolar de por. El camí es feia perdedor. Les roques,espadades. El vent fred inquietava. Desassossegava. Les cames no estaven avesades a grimpar tanta estona, i a frec de barranc a esquerra i dreta, la mirada s’esverava. A ponent, la vall francesa; a llevant, l’espanyola. Els vents combatent-se. 
En un moment en què els núvols densos de la banda de llevant pujaven sense aturador, el cap de l’expedició, capblanc, va decidir, amb prudència, de tornar. Jo no estava prou fi; ell tampoc. La visibilitat era incerta. La por de caure era visible.El retorn,si seguíem pujant, semblava problemàtic.
Vam baixar. El to vital va baixar, també. L’ascensió és exaltant. La baixada, calma. Sabia en el meu interior que no estava prou preparat per a l’ascensió.
Llavors, davallant, des de baix de tot, el camí es va il·luminar. El pic es va veure clar i net. Com si es burlés de les nostres decisions i pors. La cresta continuava amb tres repetjons més, fins al cim. El vam mirar moltes vegades i vam comprendre que no podríem tornar a pujar : estàvem desfundats, esgotats .
Vam dinar al sol. Al davant teníem el pic del Gran Bachimala, amb el record del camí fet, fa dos anys. I a l’esquerra, els pics de l’ Abeille, i el pic del Puerto de la Pez. I un tercer que no vam saber identificar.  A sota, un gran circ glacial, foradat, profund, antic, clar, pelat d’arbres.    

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Lectures per recordar ; lectures per recomanar.

  Lluna plena.   Sam Shepard, eminent dramaturg força desconegut entre nosaltres, que morí el 27 de juliol de 2017, ha estat traduït ara al català per Dolors Udina, que sosté que la traducció és la tasca de lectura més completa i grata que coneix.    Espia de mi  és el seu darrer llibre. Patti Smith, amiga seua, n’edità el manuscrit. El llibret és sorprenent, diferent al que és habitual : la tècnica que el converteix en únic és un distanciament de si mateix que li fa escriure sobre si com si fos un altre. La primera oració del llibre és una declaració d’intencions : “Vist en la distància”.  S’observa a si mateix, es descriu : “Des de l’altra banda del carrer, es difícil determinar com és de vell pels vidres del porxo que l’envolten. Per les ombres que l’envolten.” Es mira, s’explica com si fos una altra persona : “Un aventurer solitari. Un bandit emmascarat. No sé de què es protegeix”. Conta una forma d’estranyament extrema que el lector percep amb perplexitat : “ i es passa el dia gro
Més informació

Els aforismes d'Antoni Seva.

Imatge
LES TESSEL·LES D’UN MOSAIC. Les obres escrites en forma d’aforismes havien estat molt habituals en altres èpoques : les píndoles de pensament havien estat com a indicacions per a les cartes de navegar en el món moral, sempre tan complex. Fins i tot, en els fulls dels calendaris del pagès o en les llibretetes dels forners, s’hi estampaven aforisme de tipus popular, de tipus” Al pa, pa i al vi, vi”. Ara el llatinista Antoni Seva Llinares, després d’una dilatada vida com a professor i escriptor, n’ha publicat una d’excel·lent amb el títol de Mosaic, Màximes i pensaments, a les publicacions de la Universitat de València. Aquestes pastilles de pensament o tessel·les d’un mosaic moral més ampli presenten una gran utilitat com calmants dels estressos habituals de les xarxes socials i de les televisions i ràdios.  Si em permet l’amable lector, li diré que és un volum ordenat per pensaments breus, de temàtica molt variada, sense voluntat sistemàtica, que permeten u
Més informació

El temps dels codonys. Lectures al club de lectura de la biblioteca d'Alpicat.

Imatge
El temps de les cireres de Montserrat Roig.  La qüestió ara mateix és : ¿ n’hi ha prou per escriure una novel·la de descriure el temps i l’espai que ha una persona li ha tocat en sort de viure ? ¿ N’hi ha prou o falta una estructura sòlida que sostingui la novel·la més enllà de la veu narrativa que conta i reconta linealment allò que ha viscut i vist amb un estil de pur acontentament beneïtament feliç de si mateixa ?    En general, El temps de les cireres és una novel·la molt imperfecta – no és pas una gran novel·la- per un defecte de composició evident : no és una novel·la que desplega harmoniosament una història, que tria un espai, que talla una conclusió amb les eines del pensament sinó que és un quadre pintat en el moment del que es va anomenar la transició – el moment de l’agonia del règim del General Franco. Les confusions en la novel·la són múltiples . N’assenyalaré només una, que van veure les lectores més informades i atentes : no n’hi prou en descriure detallam
Més informació