La tovallola llistada.






RELAT DEL DELTEBRE.




la mar...


A la peixateria, una dona de Lituània, de pell de farina, xerra molt bé el català. Ens convida a quedar-nos-hi per sempre : “La vida hi és molt tranquil·la”. Als terrats de la vila del Deltebre se palpa el breu silenci de la migdiada, un dia de finals de juliol que núvols densos color de plom i de cendra passen sense parar sobre el cap després de setmanes de despotisme solar .Al jardí del darrere, de buguenvíl·lies, hibiscos i clavells morescos, i la font seca, el ventet mou el llimoner verdíssim.Al fons, una vella palmera senyorial vigila una caseta buida, tancada, amb un terrat assolellat sense ningú.Damunt del solà, mires un parell d’àlbers, molt drets, de fulles molt flonges que torregen per damunt de les cases de dues plantes.A migdia ha plogut torrencialment sobre els arrossars ufanosos, sobre el gran riu, sobre la taula, les estovalles, les cadires buides del dinar d’ahir- llum blanca de tant excés.A les cases llogades plenes de figuretes, quadrets i andròmines, aprens el gust per la simplicitat. Amb la meitat de coses que tragines a la bossa viuries més bé. Com ara les novel·les. Les oblides, les mig llegeixes, no les acabes mai, o les carregues a la motxilla en una excursió cap a la punta del Fangar, amunt i avall de la riba escumejant, per no llegir res : la mirada queda impressionada del magnífic horitzó del cel blau maragda, de la mar quieta o dels gavians .Als estenedors vells, roba esportiva dels joves : història emotiva de la humanitat.Prudenci Bertrana espera pacientment que el llegeixi, però la mar i el riu són massa poderosos per concentrar-se en re. Els joves són més interessants, ara que malden a entrar per la porta estreta d’un món del treball que no ha estat gens pensat per a ells. Els veig com una generació educada en l’època del desenfré immobiliari que aterra en l’austeritat merkeliana. Adaptacions en sec.Malament una societat que no té treball remunerat per als seus joves, em dic.A la tarda, a la platja entre les dunes, escassegen els banyistes : blau aquietat. Algues. El para-sol groc que la brisa despentina. Estesa a la sorra una família llegeix llibres de butxaca, cadascú a la seua.Llistada de colors vius, la tovallola de platja evoca una felicitat antiga perduda ; en promou una altra de nova, bolcada cap al futur mentre mengen unes peres ercolinis de Lleida, madures i grogues a la vora de la mar. Una mirada sobre l’estesa blava, edènica, melangiosa de la mar.    


Comentaris

  1. cantireta17 d’agost del 2015, a les 10:44

    Aquest és un passeig amb temps, millor que l'anterior, sobre el Delta. M'agrada: m'aturo, tiro enrere, el refaig...

    Abraçades!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Lectures per recordar ; lectures per recomanar.

  Lluna plena.   Sam Shepard, eminent dramaturg força desconegut entre nosaltres, que morí el 27 de juliol de 2017, ha estat traduït ara al català per Dolors Udina, que sosté que la traducció és la tasca de lectura més completa i grata que coneix.    Espia de mi  és el seu darrer llibre. Patti Smith, amiga seua, n’edità el manuscrit. El llibret és sorprenent, diferent al que és habitual : la tècnica que el converteix en únic és un distanciament de si mateix que li fa escriure sobre si com si fos un altre. La primera oració del llibre és una declaració d’intencions : “Vist en la distància”.  S’observa a si mateix, es descriu : “Des de l’altra banda del carrer, es difícil determinar com és de vell pels vidres del porxo que l’envolten. Per les ombres que l’envolten.” Es mira, s’explica com si fos una altra persona : “Un aventurer solitari. Un bandit emmascarat. No sé de què es protegeix”. Conta una forma d’estranyament extrema que el lector percep amb perplexitat : “ i es passa el dia gro
Més informació

Els aforismes d'Antoni Seva.

Imatge
LES TESSEL·LES D’UN MOSAIC. Les obres escrites en forma d’aforismes havien estat molt habituals en altres èpoques : les píndoles de pensament havien estat com a indicacions per a les cartes de navegar en el món moral, sempre tan complex. Fins i tot, en els fulls dels calendaris del pagès o en les llibretetes dels forners, s’hi estampaven aforisme de tipus popular, de tipus” Al pa, pa i al vi, vi”. Ara el llatinista Antoni Seva Llinares, després d’una dilatada vida com a professor i escriptor, n’ha publicat una d’excel·lent amb el títol de Mosaic, Màximes i pensaments, a les publicacions de la Universitat de València. Aquestes pastilles de pensament o tessel·les d’un mosaic moral més ampli presenten una gran utilitat com calmants dels estressos habituals de les xarxes socials i de les televisions i ràdios.  Si em permet l’amable lector, li diré que és un volum ordenat per pensaments breus, de temàtica molt variada, sense voluntat sistemàtica, que permeten u
Més informació

El temps dels codonys. Lectures al club de lectura de la biblioteca d'Alpicat.

Imatge
El temps de les cireres de Montserrat Roig.  La qüestió ara mateix és : ¿ n’hi ha prou per escriure una novel·la de descriure el temps i l’espai que ha una persona li ha tocat en sort de viure ? ¿ N’hi ha prou o falta una estructura sòlida que sostingui la novel·la més enllà de la veu narrativa que conta i reconta linealment allò que ha viscut i vist amb un estil de pur acontentament beneïtament feliç de si mateixa ?    En general, El temps de les cireres és una novel·la molt imperfecta – no és pas una gran novel·la- per un defecte de composició evident : no és una novel·la que desplega harmoniosament una història, que tria un espai, que talla una conclusió amb les eines del pensament sinó que és un quadre pintat en el moment del que es va anomenar la transició – el moment de l’agonia del règim del General Franco. Les confusions en la novel·la són múltiples . N’assenyalaré només una, que van veure les lectores més informades i atentes : no n’hi prou en descriure detallam
Més informació