Islàndia : la llum
Des de Catalunya, les
possibilitats d’arribar per vies consuetudinàries a la illa d’Islàndia són
remotes. Has d’esdevenir un forofo de la geologia, dels ocells, de la
pesca del salmó o de trescar per les glaceres
per concebre la idea d’un viatge tan llunyà. La llunyania física de
l’illa produeix un efecte d’estranyesa
geogràfica. La raresa del paisatge és continuada; la diferència de la llum
és manifesta; l’arcaisme de l’idioma és sorprenent. Islàndia és la meca dels
geòlegs. En el nostre grup, n’hi havia un parell que s’admiraven de les falles
, , de les colades, del Rift, de tantes coses que havien estudiat als llibres !
De manera que vaig quedar suficientment il·lustrat de les característiques
geològiques de l’illa. Ben garbellat, representa que Islàndia és situada sobre
la dorsal atlàntica que té una llargada aproximada de 50.000 km. Islàndia és,
doncs, situada sobre un magma calent que emergeix i alhora separa dos
continents : Amèrica i Euro-Àsia, cosa que es pot observar amb la boca oberta
en els recorreguts de l’illa.
En la seua forma més
vistent, els volcans es poden veure, caminar i copsar-ne les diverses colades
fosques i formes extravagants. Així, a partir del primer dia t’aveses a les
fumaroles, a les fonts termals, a les cascades formidables, als camps de lava o
als camps de lapil·li.
I tot això
incommensurablement gran.
Les primeres
impressions són fortíssimes : al llarg de la costa veus les llargues i
dantesques platges de sorra negra i quedes aclaparat. Res del que coneixies
s’hi assembla. La platja de Vik, per exemple, al capvespre, quan comença a ploure i corren els núvols i les
volades d’ocells, et fa tornar a les formes de la tristesa i de la melancolia.
Llavors veus les volades de pufins i et lamentes no haver-te endut uns
prismàtics.
A les petites viles
– quatre cases, un supermercat, una benzinera i alguns carrers molt amples- hi
entreveus sempre l’església punxeguda i protestant col·locada en un lloc
preeminent. Blanc o blau cel.
Els rius sempre carregats
d’aigua neta, arremolinada i clara, en la desembocadura. ( Tens la impressió
que així devia ser Europa abans de la Revolució industrial i el capitalisme : rius
nets i cabalosos sense rescloses ni pantans! )
Al capvespre sempre
quedes admirat que les postes no s’acabin mai. Lentíssimes i sempre
impressionants, la mateixa qualitat i densitat de la llum és diferent de la que
coneixes al sud. A la nit, el cel blaveja . Nit il·luminada.
Si no fos pel vent
del nord, fred i insidiós, i la pluja que no para, fóra un paradís.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada