El quadern vermell perdut .

NOTES PERDUDES  D'UN VIATGE.




ESPRESSO




Comentaris

  1. cantireta17 d’agost del 2015, a les 11:01

    Les fotos són lluminoses. No crec que es perdi mai del tot...potser es posen en contacte amb tu per recuperar-lo. Hauràs d'aprendre anglès!

    Petons...

    ResponElimina
    Respostes
    1. els dies que vindran26 d’agost del 2015, a les 15:51

      No en tinc cap esperança . M'imagino la cara de perplexitat d'un islandès davant una llengua remota com el català. Ara, sempre pot trobar algun turista que en sàpiga o pugui llegir-lo.
      L'assumpte és molt novel·lesc.
      Per a aprendre anglès necessito estar exposat de manera intensa a la llengua anglesa durant moltes hores, però que moltes. Moltíssimes !

      Elimina
  2. Unknown23 d’agost del 2015, a les 1:59

    Potser el text publicat a Lectura Segre (23 d'agost 2015) podria formar part d'aquest quadern vermell perdud. M'ha agradat molt perquè m'ha recordat una lectura d'aquest estiu que succeix en part al mateix lloc. Segur que t'agradarà, potser ja la coneixes, es tracta de "Temps Glaciaires" de Fred Vargas (Flammarion, Paris, 2015).
    Salutacions cordials

    ResponElimina
  3. els dies que vindran26 d’agost del 2015, a les 15:48

    Gràcies, Maria Àngels Santa, no conec el llibre que comentes. El cercaré. La veritat és que Islàndia és molt cara i molt literària. Una cosa que produïa és una espècie de plasticitat dels somnis. Els recordava més intensament : els llocs, alguns dels llocs són onírics. Fastuosament onírics.
    Salutacions cordials !

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Lectures per recordar ; lectures per recomanar.

  Lluna plena.   Sam Shepard, eminent dramaturg força desconegut entre nosaltres, que morí el 27 de juliol de 2017, ha estat traduït ara al català per Dolors Udina, que sosté que la traducció és la tasca de lectura més completa i grata que coneix.    Espia de mi  és el seu darrer llibre. Patti Smith, amiga seua, n’edità el manuscrit. El llibret és sorprenent, diferent al que és habitual : la tècnica que el converteix en únic és un distanciament de si mateix que li fa escriure sobre si com si fos un altre. La primera oració del llibre és una declaració d’intencions : “Vist en la distància”.  S’observa a si mateix, es descriu : “Des de l’altra banda del carrer, es difícil determinar com és de vell pels vidres del porxo que l’envolten. Per les ombres que l’envolten.” Es mira, s’explica com si fos una altra persona : “Un aventurer solitari. Un bandit emmascarat. No sé de què es protegeix”. Conta una forma d’estranyament extrema que el lector percep amb perplexitat : “ i es passa el dia gro
Més informació

Els aforismes d'Antoni Seva.

Imatge
LES TESSEL·LES D’UN MOSAIC. Les obres escrites en forma d’aforismes havien estat molt habituals en altres èpoques : les píndoles de pensament havien estat com a indicacions per a les cartes de navegar en el món moral, sempre tan complex. Fins i tot, en els fulls dels calendaris del pagès o en les llibretetes dels forners, s’hi estampaven aforisme de tipus popular, de tipus” Al pa, pa i al vi, vi”. Ara el llatinista Antoni Seva Llinares, després d’una dilatada vida com a professor i escriptor, n’ha publicat una d’excel·lent amb el títol de Mosaic, Màximes i pensaments, a les publicacions de la Universitat de València. Aquestes pastilles de pensament o tessel·les d’un mosaic moral més ampli presenten una gran utilitat com calmants dels estressos habituals de les xarxes socials i de les televisions i ràdios.  Si em permet l’amable lector, li diré que és un volum ordenat per pensaments breus, de temàtica molt variada, sense voluntat sistemàtica, que permeten u
Més informació

El temps dels codonys. Lectures al club de lectura de la biblioteca d'Alpicat.

Imatge
El temps de les cireres de Montserrat Roig.  La qüestió ara mateix és : ¿ n’hi ha prou per escriure una novel·la de descriure el temps i l’espai que ha una persona li ha tocat en sort de viure ? ¿ N’hi ha prou o falta una estructura sòlida que sostingui la novel·la més enllà de la veu narrativa que conta i reconta linealment allò que ha viscut i vist amb un estil de pur acontentament beneïtament feliç de si mateixa ?    En general, El temps de les cireres és una novel·la molt imperfecta – no és pas una gran novel·la- per un defecte de composició evident : no és una novel·la que desplega harmoniosament una història, que tria un espai, que talla una conclusió amb les eines del pensament sinó que és un quadre pintat en el moment del que es va anomenar la transició – el moment de l’agonia del règim del General Franco. Les confusions en la novel·la són múltiples . N’assenyalaré només una, que van veure les lectores més informades i atentes : no n’hi prou en descriure detallam
Més informació