Dones que dormen.

dones que dormen.

 Llegint el dietari de Valentí Puig: “Dones que dormen” :  Sensació profunda que feia dies que no sentia : algú m’explica idees, tonalites vitals, coses vistes que no havia conegut abans, expressades amb semblant netedat.
 “Dones que dormen” es mou en la contradicció de qui creu que s'ha superat l'època de les ideologies, i en canvi, no para de defensar un entramat conservador de conseqüències funestes per a la mesocràcia i les classes popular . Valentí Puig és un treballador de la literatura. Un obrer que actua com un gran propietari. Parteix de les realitats, i fa gràcia acceptar que el català literari és una realitat forta. L'estat ,  per a Valentí Puig és una realitat suspecta, sense matisos. L'Estat és el gran perill ; la realitat privada, personal, la construcció de la màscara és la gran conquesta. És una idea tan pelegrina com qualsevol altra.  
 Com a mallorquí conservador comprèn molt bé el valor del poder i de la política, i altres afers, macerats en moltes converses, lectures i alcohols . El sento molt a prop en la manera d’escriure – en la concepció de la literatura  - molt lluny en la concepció política, fins al punt de sentir-ne una irritació.  Com una nàusea que explica com les idees acaben masegant la vida de les persones :  el  liberal que irromp en la vida dels altres.
Impossible de resumir : moviment mental molt complex i ampli. És una de les pedres angulars del Partit Popular i de la dreta espanyola, però no només això. Trinxa el pensament utopista. Passa pel minipímer alemany les ideologies marxistes ; bat incansablement l’Estat fins a fer-ne miques, i és visiblement anti-hegelià. Partidari de Karl Popper, que no comprèn del tot, davant del qual es confessa petit i provincià- com tots ho som, a la nostra manera. “En comptes de cercar la veritat absoluta, cercar l’error.”
El dietari pren la forma europea – francesa – de l’escriptura. És un Journal . Entre nosaltres, un Josep Pla que sap sintetitzar grans idees. Segurament és un gran llibre que s’entendrà poc. I que jo tampoc sabré trobar la fórmula adequada de descripció. Rèmora de la dreta carpetovetònica. Dreta calcària.
Coses cabdals : la netedat de les decisions preses i la responsabilitat pertinent.
L’actitud davant la política – absència d’ utopisme, mal menor, pessimisme sobre la natura humana, la imperfecció sempre governa les societats .
No estic segur que les seues idees siguin perfectes; ben observades les vides dels altres, sí. En tot cas, alineat, com les grans batalles, amb la dreta conservadora, amb mala llet condensada, dissimulada i, a cops, feliçment vital al Zalacaín, per celebrar un canvi d’orientació en l’ofici.
Periodista que es ven al millor postor. 
Feia dies que no llegia tan seguit i amb tant plaer. I tanmateix, reparteix llenya a tort i a dret.” No deja títere sin cabeza.”, especialment els títeres socialistes, i  títeres nacionalistes. Potser només el salven l'apunt procaç, la nota sarcàstica, l'escletxa àcida i aquest gran valor que otorga al treball literari. 

Comentaris

  1. jfcami7 de juliol del 2015, a les 4:50

    Et felicito per saber considerar l'opinió diferent de l'altre. És una actitud que reflecteix un pensador sa. Personalment diria que ara m'estic tornant marxista dialèctic: la dreta més conservadora i arcaitzant sembla guanyar la partida social, però confio que les forces contràries sàpiguen reaccionar a temps i les desigualtats vergonyants siguin compensades.

    ResponElimina
  2. els dies que vindran8 de juliol del 2015, a les 2:59

    Gràcies. La veritat és que a vegades em fascina el seu ull clínic, que veu i expressa allò que tu només intueixes.També m'agradaria ser més dialèctic - més cercar l'harmonia entre contraris.
    De marxista, Valentí Puig no n'és gens.
    No deixa de ser curiós com la procedência geogràfica, la tradició conservadora en què et mous - Mallorca és moltes coses, però també és el conservadorisme.
    Des d'on procedim nosaltres-un poble de frontera, sense frontera- es fa molt difícil ser conservador. No saps què conservar .
    Ni les conserves casolanes !
    El clima também hi fa : com es pot ser conservador en un clima tan atroç i extrem ?

    ResponElimina
    Respostes
    1. els dies que vindran8 de juliol del 2015, a les 3:01

      Per cert, "Un poble de frontera sense frontera" fora un bon títol per a històries del poble on vam nàixer.

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Lectures per recordar ; lectures per recomanar.

  Lluna plena.   Sam Shepard, eminent dramaturg força desconegut entre nosaltres, que morí el 27 de juliol de 2017, ha estat traduït ara al català per Dolors Udina, que sosté que la traducció és la tasca de lectura més completa i grata que coneix.    Espia de mi  és el seu darrer llibre. Patti Smith, amiga seua, n’edità el manuscrit. El llibret és sorprenent, diferent al que és habitual : la tècnica que el converteix en únic és un distanciament de si mateix que li fa escriure sobre si com si fos un altre. La primera oració del llibre és una declaració d’intencions : “Vist en la distància”.  S’observa a si mateix, es descriu : “Des de l’altra banda del carrer, es difícil determinar com és de vell pels vidres del porxo que l’envolten. Per les ombres que l’envolten.” Es mira, s’explica com si fos una altra persona : “Un aventurer solitari. Un bandit emmascarat. No sé de què es protegeix”. Conta una forma d’estranyament extrema que el lector percep amb perplexitat : “ i es passa el dia gro
Més informació

Els aforismes d'Antoni Seva.

Imatge
LES TESSEL·LES D’UN MOSAIC. Les obres escrites en forma d’aforismes havien estat molt habituals en altres èpoques : les píndoles de pensament havien estat com a indicacions per a les cartes de navegar en el món moral, sempre tan complex. Fins i tot, en els fulls dels calendaris del pagès o en les llibretetes dels forners, s’hi estampaven aforisme de tipus popular, de tipus” Al pa, pa i al vi, vi”. Ara el llatinista Antoni Seva Llinares, després d’una dilatada vida com a professor i escriptor, n’ha publicat una d’excel·lent amb el títol de Mosaic, Màximes i pensaments, a les publicacions de la Universitat de València. Aquestes pastilles de pensament o tessel·les d’un mosaic moral més ampli presenten una gran utilitat com calmants dels estressos habituals de les xarxes socials i de les televisions i ràdios.  Si em permet l’amable lector, li diré que és un volum ordenat per pensaments breus, de temàtica molt variada, sense voluntat sistemàtica, que permeten u
Més informació

El temps dels codonys. Lectures al club de lectura de la biblioteca d'Alpicat.

Imatge
El temps de les cireres de Montserrat Roig.  La qüestió ara mateix és : ¿ n’hi ha prou per escriure una novel·la de descriure el temps i l’espai que ha una persona li ha tocat en sort de viure ? ¿ N’hi ha prou o falta una estructura sòlida que sostingui la novel·la més enllà de la veu narrativa que conta i reconta linealment allò que ha viscut i vist amb un estil de pur acontentament beneïtament feliç de si mateixa ?    En general, El temps de les cireres és una novel·la molt imperfecta – no és pas una gran novel·la- per un defecte de composició evident : no és una novel·la que desplega harmoniosament una història, que tria un espai, que talla una conclusió amb les eines del pensament sinó que és un quadre pintat en el moment del que es va anomenar la transició – el moment de l’agonia del règim del General Franco. Les confusions en la novel·la són múltiples . N’assenyalaré només una, que van veure les lectores més informades i atentes : no n’hi prou en descriure detallam
Més informació