Mots misteriosos.

 MOTS. 


Durant una llarga caminada sota el sol de juny cap a Montserrat, pels corriols i carreteres que s’hi atansen, des de Castellgalí, el cos sap tant com entén la ment. Sovint coneix millor la seua resistència. Intueix la màgia de les muntanyes, la intel·ligència dels espais construït amb seny i diners.  Coneix la fortalesa dels llocs com ara Montserrat, la cara mercantil de l’església catòlica.  Quan observes el teu cos et quedes estranyat tant de la seua feblesa com de la seua fortalesa : en un sembrat d’ordi batut pel sol, assedegat, el cos sembla molt fràgil ; en l’arribada, en el caminet fresquet, i el dia de després, és fort i cert, i segur d’ell mateix.  El que sents no es pot expressar adequadament : és com un llenguatge més primitiu, més atàvic que les paraules només poden suggerir. D’ aquí en deriva l’enorme esforç de picar pedra, de donar forma i cadència a allò que només és entrevist.El cinema, que no endevino mai si ha arribat del tot a la condició completa d’art, intueix i expressa alguna d’aquestes tensions : no poder dir les coses essencials . Només fregar-les de lluny, com l’ala d ‘un ocell . En un film que s’ha estrenat fa dies amb un títol cursi i horrorós “ Lecciones de amor” ( a qui se li va acudir aquesta infausta traducció de “ Words and pictures” original ? ) s’hi insinua alguna d’aquestes coses : sobretot de com els clixés acaben contaminant l’expressió genuïna i preciosa de l’essencial.Aquesta és també la gran tasca dels periodistes : mirar de no ser engolits, devorats, entrampats en els clixés, en la zona asfaltada dels llocs comuns, en les paraules dites sense atenció ni cura ni sentit.Aquest esforç continu de sortir del marasme .Em aquesta tasca, l’espai, el silenci, la llum, la claredat de pensament, són essencials. Els qui vivim en territoris maltractats, lletjos, plens de sorolls, desatents a la gràcia dels edificis, de les places, dels arbres ens costa molt més d’enfocar el nostre pensament amb claredat . El soroll s’ho menja tot. Les paraules queden malmeses, coixegen, dubten, repeteixen. No diuen . No expressen .En aquest sentit, costa molt de sentir paraules amb sentit i amb precisió dins del periodisme d’ara.  Se sent sorolls i paraules atropellades, però poc sentit. Llavors, caminant, tornen a sentir el cos, i sents els tronar de la tempesta. Tornes a sentir el silenci i a mirar la llum.   


Publicat a Lectura. Estiu 2015

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Lectures per recordar ; lectures per recomanar.

El temps dels codonys. Lectures al club de lectura de la biblioteca d'Alpicat.

Els aforismes d'Antoni Seva.