En el principi era la paraula. Al final, la raresa.



ELS FINALS.

 El més excel·lent de “El llibre dels finals” de Joan Bodon, no és pas que el seu personatge principal accepti un estat terminal, a prop de la mort, ni que la llengua que parla i escriu es trobi en un estat també terminal, sinó que el personatge quedi fascinat per una estranya corrua de caps tallats, hipotèticament en vida, llucant ulls oberts en un experiment científic trasbalsador que sorprèn  com a paròdia de l’allargament artificial de la vida. 
Escrit en la dècada dels anys cinquanta, publicat per primer cop en occità en 1964, és una obreta que es fa llegir amb l’esquer de la mort de la llengua occitana i troba en els relats disseminats en la història la seua gràcia.
Un heroi sense passat, amb una mort anunciada, vaga per un vella ciutat del nord d’ Occitània dita Clarmond, a l’Alvèrnia tot planyent-se d’un país que ja no existeix i una llengua que ningú no parla sinó ell. Beu vi. Les converses i aventures amb un capellà que ha penjar els hàbits acaben de conformar el relat. Es comprèn que l’occità no tingués un conreu literari més excel·lent perquè, si hem de valorar aquesta novel·la, sola i nueta, més aviat quedes desencisat. Per bé que hi ha relats i frases curioses : “Cap filosofia no pot resistir al mal de queixal “ o “ el vi es beu millor a dos”.
El títol és equívoc : l’original remet a uns judicis sumaríssims fets pels jutges de París a la ciutat de Clarmond al segle XVII ( llavors, com ara, els jutges eren la punta de llança del poder de l’estat central, francès en el cas que ens ocupa; espanyol en el cas modern del procés sobiranista )
No hi ha en la novel·la cap projecte polític, cap idea de regeneració, cap il·lusió col·lectiva. Més aviat alguna broma curiosa : una font d’aigua que petrifica els objectes fóra la manera de petrificar l’autor com un felibritge exemplar.
Què fa que les llengües deixin de parlar-se ? què fa que una llengua com l’occitana, que tingué grans poetes al segle XII, després presenti aquesta forma anèmica i esquàlida com s’expressa en aquesta novel·la ? 
En un context semblant, però sota una dictadura, Salvador Espriu va escriure un testament literari que anomenà “Primera història d’Esther”. No fou com “El llibre dels finals” sinó, en cert sentit, “El llibre dels principis”. 
L’entramat de la novel·la també presenta altres fils argumentals : sobretot el religiós : un curiós capellà que observa “ els renegadors de Déu, desfigurats per l’angoixa”. 
“La nostra llengua és una catedral. Per què són tants els que volen demolir-la ?”, escriu. La catedral de Lleida també estigueren a punt de demolir-la; l’usaren de caserna. 
    

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Lectures per recordar ; lectures per recomanar.

  Lluna plena.   Sam Shepard, eminent dramaturg força desconegut entre nosaltres, que morí el 27 de juliol de 2017, ha estat traduït ara al català per Dolors Udina, que sosté que la traducció és la tasca de lectura més completa i grata que coneix.    Espia de mi  és el seu darrer llibre. Patti Smith, amiga seua, n’edità el manuscrit. El llibret és sorprenent, diferent al que és habitual : la tècnica que el converteix en únic és un distanciament de si mateix que li fa escriure sobre si com si fos un altre. La primera oració del llibre és una declaració d’intencions : “Vist en la distància”.  S’observa a si mateix, es descriu : “Des de l’altra banda del carrer, es difícil determinar com és de vell pels vidres del porxo que l’envolten. Per les ombres que l’envolten.” Es mira, s’explica com si fos una altra persona : “Un aventurer solitari. Un bandit emmascarat. No sé de què es protegeix”. Conta una forma d’estranyament extrema que el lector percep amb perplexitat : “ i es passa el dia gro
Més informació

Els aforismes d'Antoni Seva.

Imatge
LES TESSEL·LES D’UN MOSAIC. Les obres escrites en forma d’aforismes havien estat molt habituals en altres èpoques : les píndoles de pensament havien estat com a indicacions per a les cartes de navegar en el món moral, sempre tan complex. Fins i tot, en els fulls dels calendaris del pagès o en les llibretetes dels forners, s’hi estampaven aforisme de tipus popular, de tipus” Al pa, pa i al vi, vi”. Ara el llatinista Antoni Seva Llinares, després d’una dilatada vida com a professor i escriptor, n’ha publicat una d’excel·lent amb el títol de Mosaic, Màximes i pensaments, a les publicacions de la Universitat de València. Aquestes pastilles de pensament o tessel·les d’un mosaic moral més ampli presenten una gran utilitat com calmants dels estressos habituals de les xarxes socials i de les televisions i ràdios.  Si em permet l’amable lector, li diré que és un volum ordenat per pensaments breus, de temàtica molt variada, sense voluntat sistemàtica, que permeten u
Més informació

El temps dels codonys. Lectures al club de lectura de la biblioteca d'Alpicat.

Imatge
El temps de les cireres de Montserrat Roig.  La qüestió ara mateix és : ¿ n’hi ha prou per escriure una novel·la de descriure el temps i l’espai que ha una persona li ha tocat en sort de viure ? ¿ N’hi ha prou o falta una estructura sòlida que sostingui la novel·la més enllà de la veu narrativa que conta i reconta linealment allò que ha viscut i vist amb un estil de pur acontentament beneïtament feliç de si mateixa ?    En general, El temps de les cireres és una novel·la molt imperfecta – no és pas una gran novel·la- per un defecte de composició evident : no és una novel·la que desplega harmoniosament una història, que tria un espai, que talla una conclusió amb les eines del pensament sinó que és un quadre pintat en el moment del que es va anomenar la transició – el moment de l’agonia del règim del General Franco. Les confusions en la novel·la són múltiples . N’assenyalaré només una, que van veure les lectores més informades i atentes : no n’hi prou en descriure detallam
Més informació