Pedrals.

PEDRALS 

L’obvietat pren la forma de ventet suau a les escales de l’església de sant Martí, davant del Bar Gilda, cantoner. El sagrat i el profà que es veuen les cares.

Les taules plenes de poetes; de polítics i empresaris, no n’hi ha; els cambrers, de  carbó d’antracita, anant i venint amb cervesa . Davant del micròfon, el poeta Josep Pedrals, amb cabells dalinians i una mica de panxeta, esdevé un rapsoda que, de manera instintiva, precisa i deliberada, ens retorna l’oralitat primera de la nostra cultura literària. És el poeta-joglar ( o el joglar-poeta dels primers trobadors a sou dels senyors i reis medievals, sovint tan gasius).  Potser és aquell poeta joglar que imaginàvem les tardes d’hivern a les taules de la biblioteca llegint història literària mentre somiàvem les tavernes medievals. Tal vegada només és fumera de la imaginació car els joglars han buscat les corts: paguen més ; però fa goig de sentir que la imaginació pren carn i es torna verb a les envistes d’una església antiga, un carrer ple d’àrabs- les cebes estibades a la botiga-, un bar vidriat que mou soroll, i un museu d’art modern buit que el sol daura. Dues dones beuen vi- una d’elles mostra una cuixa morena amb aire exhibicionista mentre el poeta recita concitant l’atenció del públic que se sol distreure per una mirada, aquella cuixa entrevista, un cambrer que duu una truita de patates .Les falcilles corren veloçment pel cel. Les campanes toquen per nosaltres.

Josep Pedrals no presenta l’ hieratisme una mica nasal i gèlid de Salvador Espriu ni tampoc l’ampla seducció de Rafael Alberti, en temps de guerra, amb les gernacions de soldats,– obligats, no ens enganyéssim- a les teulades i capterreres del front de guerra . A Josep Pedrals l’escoltes encantat : els vidres et retornen la imatge extasiada de qui gusta la poesia, volàtil i lleugera, amb els braços caiguts i les cames obertes.Com una mena d’excitació musical.Al bell mig de l’escenari, el poeta a estones sembla un actor de teatre que declama fimbrejant, el cos com un vímet; a estones un malabarista dels mots, a estones una mica showman.El seu espai és el bar, el cafè; no pas l’IEI ni la Facultat de Lletres. Fins aquí entesos: millor la birra daurada i freda que el cafè negre carregat per escoltar-lo. Millor “sentir-lo” que “llegir-lo”.

Josep Pedrals és el poeta exacte per a després d’una crisi econòmica devastadora: hi veus més el joc, més la  llengua com a significant, més el ritme, més el doble sentit. I tanmateix, quan vol, és transcendent, profund; quan vol és atrevit : lúcid, quan li ve de gust. Inacabat, quan li sembla. Llegit és “una altra cosa”. Sentit és hilarant. Movent els músculs de la rialla, es mou millor el múscul del cor. No sé si el de la intel·ligència.   

Publicat a Lectura , de Segre . 21 de juny 2015.