Pedrals.

PEDRALS 

L’obvietat pren la forma de ventet suau a les escales de l’església de sant Martí, davant del Bar Gilda, cantoner. El sagrat i el profà que es veuen les cares.

Les taules plenes de poetes; de polítics i empresaris, no n’hi ha; els cambrers, de  carbó d’antracita, anant i venint amb cervesa . Davant del micròfon, el poeta Josep Pedrals, amb cabells dalinians i una mica de panxeta, esdevé un rapsoda que, de manera instintiva, precisa i deliberada, ens retorna l’oralitat primera de la nostra cultura literària. És el poeta-joglar ( o el joglar-poeta dels primers trobadors a sou dels senyors i reis medievals, sovint tan gasius).  Potser és aquell poeta joglar que imaginàvem les tardes d’hivern a les taules de la biblioteca llegint història literària mentre somiàvem les tavernes medievals. Tal vegada només és fumera de la imaginació car els joglars han buscat les corts: paguen més ; però fa goig de sentir que la imaginació pren carn i es torna verb a les envistes d’una església antiga, un carrer ple d’àrabs- les cebes estibades a la botiga-, un bar vidriat que mou soroll, i un museu d’art modern buit que el sol daura. Dues dones beuen vi- una d’elles mostra una cuixa morena amb aire exhibicionista mentre el poeta recita concitant l’atenció del públic que se sol distreure per una mirada, aquella cuixa entrevista, un cambrer que duu una truita de patates .Les falcilles corren veloçment pel cel. Les campanes toquen per nosaltres.

Josep Pedrals no presenta l’ hieratisme una mica nasal i gèlid de Salvador Espriu ni tampoc l’ampla seducció de Rafael Alberti, en temps de guerra, amb les gernacions de soldats,– obligats, no ens enganyéssim- a les teulades i capterreres del front de guerra . A Josep Pedrals l’escoltes encantat : els vidres et retornen la imatge extasiada de qui gusta la poesia, volàtil i lleugera, amb els braços caiguts i les cames obertes.Com una mena d’excitació musical.Al bell mig de l’escenari, el poeta a estones sembla un actor de teatre que declama fimbrejant, el cos com un vímet; a estones un malabarista dels mots, a estones una mica showman.El seu espai és el bar, el cafè; no pas l’IEI ni la Facultat de Lletres. Fins aquí entesos: millor la birra daurada i freda que el cafè negre carregat per escoltar-lo. Millor “sentir-lo” que “llegir-lo”.


Josep Pedrals és el poeta exacte per a després d’una crisi econòmica devastadora: hi veus més el joc, més la  llengua com a significant, més el ritme, més el doble sentit. I tanmateix, quan vol, és transcendent, profund; quan vol és atrevit : lúcid, quan li ve de gust. Inacabat, quan li sembla. Llegit és “una altra cosa”. Sentit és hilarant. Movent els músculs de la rialla, es mou millor el múscul del cor. No sé si el de la intel·ligència.   



Publicat a Lectura , de Segre . 21 de juny 2015.

Comentaris

  1. Eduard8 de juliol del 2015, a les 5:45

    Vaig sentir-lo, el Pedrals, dissabte, a Pradell de la Teixeta. Em sembla admirablement descrit (i molt ben escrit) en el teu comentari. Potser la poesia en públic ha de ser lleugera, i segurament Pedrals pot ser més profund del que aparenta. En tot cas, fa goig d'escoltar, i al cap i a la fi pot suscitar interès per la poesia. Que falta que fa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. els dies que vindran11 de juliol del 2015, a les 8:19

      Gràcies pel comentari, Eduard. El vaig escoltar en dos contextos diferents : en una trobada de poetes i en un bar dit Gilda. En el primer cas, els poetes quedaren xocats : no sabien a què venien i se sorprenien que pogués haver-hi una poesia "divertida", sorprenent.
      En canvi, al bar el públic tenia reaccions més fredes. Com si la idea de poesia que posseïa - poesia romàntica- no concordés gens amb el que Pedrals recitava. El lloc era més desconcertant. Molts estímuls, molts sorolls- entre els quals les campanes de l'Església pròxima de Sant Martí,on no s'hi oficia missa però sonen puntualment les campanes.
      La poesia de Pedrals és distinta al que estem habituats i produeix reaccions molt distintes. D'unanimitat, només una mica per allò general que tu escrius de " suscitar interès per la poesia".
      Té un llibre curiós dit "Exploradors, al poema!" que és en la línia de la poesia no saps si infantil o simplement experimental, cosa que sempre et posa en guàrdia : no saps mai per on et sortirà. I em sembla que així és Pedrals : no saps gaire per on anirà. Al públic de professors de llengua castellana els feia molta gràcia un poema que fa broma sobre els noms dels grans escriptors espanyols.
      En fi, curiós , per parlar-ne en dies de calor intensa...

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

El tramvia de la memòria.

Imatge
LA MEMÒRIA. A l’abril fullós, al club de lectura de la Biblioteca d'Alpicat , hem llegit “El tramvia Groc” ( 2013 ) de J. F. Mira.  Novel.la teixida en forma de memòries .  Les persones més grans del grup mostren la seua passió en recordar un món debolit que els és molt present. Alguna lectora desenterra vells substrats de la memòria; un altre evoca unes excursions de la infància des del poble de Gràcia fins al port. Altres, olors. Les sensacions. Les impressions sensuals. La memòria acaba sent, sobretot, impressió sensitiva. Una pregunta plana per damunt del grup : els joves d’ara, els néts, què percebran d’aquest món debolit ? què seran ? com seran ? Una bella idea ajuda a comprendre la situació : nosaltres estem molt habituals ales coordenades temporals– la comprensió del Temps ens és fonamental ; la història ens és consubstancial- ; en canvi, els més joves es mouen àgilment i superficialment en l’Espai. L’espai sembla ser la seua  gran coordenada: el món s...
Més informació

Lectures per recordar ; lectures per recomanar.

  Lluna plena.   Sam Shepard, eminent dramaturg força desconegut entre nosaltres, que morí el 27 de juliol de 2017, ha estat traduït ara al català per Dolors Udina, que sosté que la traducció és la tasca de lectura més completa i grata que coneix.    Espia de mi  és el seu darrer llibre. Patti Smith, amiga seua, n’edità el manuscrit. El llibret és sorprenent, diferent al que és habitual : la tècnica que el converteix en únic és un distanciament de si mateix que li fa escriure sobre si com si fos un altre. La primera oració del llibre és una declaració d’intencions : “Vist en la distància”.  S’observa a si mateix, es descriu : “Des de l’altra banda del carrer, es difícil determinar com és de vell pels vidres del porxo que l’envolten. Per les ombres que l’envolten.” Es mira, s’explica com si fos una altra persona : “Un aventurer solitari. Un bandit emmascarat. No sé de què es protegeix”. Conta una forma d’estranyament extrema que el lector percep amb perplexi...
Més informació

Les cases tancades

Imatge
ELS ULLS QUE MIREN :  La trinxera infinita és un film dels que comencen per fer sentir l’espectador la forta violència dels trets i les persecucions. L’heroi és un militant d’esquerres perseguit en una algaravia de sang i mort, en el cop d’estat dels generals. El cacic local i l’exèrcit conxorxat, amb llicència per matar. Un vell pou, que prefigura el tancament com a tema central del film, situa l’arrencada en un terreny de discussió política, que de seguida s’abandona. El començament podria fer pensar en una pel·lícula de denúncia de la contra-revolució que arbitrà l’exèrcit d’Espanya en l’estiu de 1936. L’alè del qui corre perseguit pels soldats serà de seguida mudat per la quietud del forat a la casa pròpia, amagat. Ho sembla però, com he escrit, de seguida la pel·lícula es torna un film sobre el tancament i l’amagar-se. I pren una direcció psicològica amb un pes creixent del sentiment i l’acomodament. Dit amb una mica de tristesa : el que volia ser un film de de...
Més informació