Pedrals.

PEDRALS 

L’obvietat pren la forma de ventet suau a les escales de l’església de sant Martí, davant del Bar Gilda, cantoner. El sagrat i el profà que es veuen les cares.

Les taules plenes de poetes; de polítics i empresaris, no n’hi ha; els cambrers, de  carbó d’antracita, anant i venint amb cervesa . Davant del micròfon, el poeta Josep Pedrals, amb cabells dalinians i una mica de panxeta, esdevé un rapsoda que, de manera instintiva, precisa i deliberada, ens retorna l’oralitat primera de la nostra cultura literària. És el poeta-joglar ( o el joglar-poeta dels primers trobadors a sou dels senyors i reis medievals, sovint tan gasius).  Potser és aquell poeta joglar que imaginàvem les tardes d’hivern a les taules de la biblioteca llegint història literària mentre somiàvem les tavernes medievals. Tal vegada només és fumera de la imaginació car els joglars han buscat les corts: paguen més ; però fa goig de sentir que la imaginació pren carn i es torna verb a les envistes d’una església antiga, un carrer ple d’àrabs- les cebes estibades a la botiga-, un bar vidriat que mou soroll, i un museu d’art modern buit que el sol daura. Dues dones beuen vi- una d’elles mostra una cuixa morena amb aire exhibicionista mentre el poeta recita concitant l’atenció del públic que se sol distreure per una mirada, aquella cuixa entrevista, un cambrer que duu una truita de patates .Les falcilles corren veloçment pel cel. Les campanes toquen per nosaltres.

Josep Pedrals no presenta l’ hieratisme una mica nasal i gèlid de Salvador Espriu ni tampoc l’ampla seducció de Rafael Alberti, en temps de guerra, amb les gernacions de soldats,– obligats, no ens enganyéssim- a les teulades i capterreres del front de guerra . A Josep Pedrals l’escoltes encantat : els vidres et retornen la imatge extasiada de qui gusta la poesia, volàtil i lleugera, amb els braços caiguts i les cames obertes.Com una mena d’excitació musical.Al bell mig de l’escenari, el poeta a estones sembla un actor de teatre que declama fimbrejant, el cos com un vímet; a estones un malabarista dels mots, a estones una mica showman.El seu espai és el bar, el cafè; no pas l’IEI ni la Facultat de Lletres. Fins aquí entesos: millor la birra daurada i freda que el cafè negre carregat per escoltar-lo. Millor “sentir-lo” que “llegir-lo”.


Josep Pedrals és el poeta exacte per a després d’una crisi econòmica devastadora: hi veus més el joc, més la  llengua com a significant, més el ritme, més el doble sentit. I tanmateix, quan vol, és transcendent, profund; quan vol és atrevit : lúcid, quan li ve de gust. Inacabat, quan li sembla. Llegit és “una altra cosa”. Sentit és hilarant. Movent els músculs de la rialla, es mou millor el múscul del cor. No sé si el de la intel·ligència.   



Publicat a Lectura , de Segre . 21 de juny 2015.

Comentaris

  1. Eduard8 de juliol del 2015, a les 5:45

    Vaig sentir-lo, el Pedrals, dissabte, a Pradell de la Teixeta. Em sembla admirablement descrit (i molt ben escrit) en el teu comentari. Potser la poesia en públic ha de ser lleugera, i segurament Pedrals pot ser més profund del que aparenta. En tot cas, fa goig d'escoltar, i al cap i a la fi pot suscitar interès per la poesia. Que falta que fa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. els dies que vindran11 de juliol del 2015, a les 8:19

      Gràcies pel comentari, Eduard. El vaig escoltar en dos contextos diferents : en una trobada de poetes i en un bar dit Gilda. En el primer cas, els poetes quedaren xocats : no sabien a què venien i se sorprenien que pogués haver-hi una poesia "divertida", sorprenent.
      En canvi, al bar el públic tenia reaccions més fredes. Com si la idea de poesia que posseïa - poesia romàntica- no concordés gens amb el que Pedrals recitava. El lloc era més desconcertant. Molts estímuls, molts sorolls- entre els quals les campanes de l'Església pròxima de Sant Martí,on no s'hi oficia missa però sonen puntualment les campanes.
      La poesia de Pedrals és distinta al que estem habituats i produeix reaccions molt distintes. D'unanimitat, només una mica per allò general que tu escrius de " suscitar interès per la poesia".
      Té un llibre curiós dit "Exploradors, al poema!" que és en la línia de la poesia no saps si infantil o simplement experimental, cosa que sempre et posa en guàrdia : no saps mai per on et sortirà. I em sembla que així és Pedrals : no saps gaire per on anirà. Al públic de professors de llengua castellana els feia molta gràcia un poema que fa broma sobre els noms dels grans escriptors espanyols.
      En fi, curiós , per parlar-ne en dies de calor intensa...

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Lectures per recordar ; lectures per recomanar.

  Lluna plena.   Sam Shepard, eminent dramaturg força desconegut entre nosaltres, que morí el 27 de juliol de 2017, ha estat traduït ara al català per Dolors Udina, que sosté que la traducció és la tasca de lectura més completa i grata que coneix.    Espia de mi  és el seu darrer llibre. Patti Smith, amiga seua, n’edità el manuscrit. El llibret és sorprenent, diferent al que és habitual : la tècnica que el converteix en únic és un distanciament de si mateix que li fa escriure sobre si com si fos un altre. La primera oració del llibre és una declaració d’intencions : “Vist en la distància”.  S’observa a si mateix, es descriu : “Des de l’altra banda del carrer, es difícil determinar com és de vell pels vidres del porxo que l’envolten. Per les ombres que l’envolten.” Es mira, s’explica com si fos una altra persona : “Un aventurer solitari. Un bandit emmascarat. No sé de què es protegeix”. Conta una forma d’estranyament extrema que el lector percep amb perplexitat : “ i es passa el dia gro
Més informació

Els aforismes d'Antoni Seva.

Imatge
LES TESSEL·LES D’UN MOSAIC. Les obres escrites en forma d’aforismes havien estat molt habituals en altres èpoques : les píndoles de pensament havien estat com a indicacions per a les cartes de navegar en el món moral, sempre tan complex. Fins i tot, en els fulls dels calendaris del pagès o en les llibretetes dels forners, s’hi estampaven aforisme de tipus popular, de tipus” Al pa, pa i al vi, vi”. Ara el llatinista Antoni Seva Llinares, després d’una dilatada vida com a professor i escriptor, n’ha publicat una d’excel·lent amb el títol de Mosaic, Màximes i pensaments, a les publicacions de la Universitat de València. Aquestes pastilles de pensament o tessel·les d’un mosaic moral més ampli presenten una gran utilitat com calmants dels estressos habituals de les xarxes socials i de les televisions i ràdios.  Si em permet l’amable lector, li diré que és un volum ordenat per pensaments breus, de temàtica molt variada, sense voluntat sistemàtica, que permeten u
Més informació

El temps dels codonys. Lectures al club de lectura de la biblioteca d'Alpicat.

Imatge
El temps de les cireres de Montserrat Roig.  La qüestió ara mateix és : ¿ n’hi ha prou per escriure una novel·la de descriure el temps i l’espai que ha una persona li ha tocat en sort de viure ? ¿ N’hi ha prou o falta una estructura sòlida que sostingui la novel·la més enllà de la veu narrativa que conta i reconta linealment allò que ha viscut i vist amb un estil de pur acontentament beneïtament feliç de si mateixa ?    En general, El temps de les cireres és una novel·la molt imperfecta – no és pas una gran novel·la- per un defecte de composició evident : no és una novel·la que desplega harmoniosament una història, que tria un espai, que talla una conclusió amb les eines del pensament sinó que és un quadre pintat en el moment del que es va anomenar la transició – el moment de l’agonia del règim del General Franco. Les confusions en la novel·la són múltiples . N’assenyalaré només una, que van veure les lectores més informades i atentes : no n’hi prou en descriure detallam
Més informació