BRANQUES


El nou disc de Meritxell Gené.



Les actuacions en directe de cantants i músics acaben sent fites de pedres blanques en el temps vital . Meritxell Gené, que presentà a Lleida el seu darrer disc intitulat “Branques”, fou una experiència emotiva diferent a escoltar el seu cedè .La nostra vida psicològica íntima, sense aquestes fites, esdevé erma, deserta. La música reproduïda presenta, sense dubte, l‘avantatge de la reproducció infinita i universal, però la música és pensada per a un lloc, per a un vespre, per a un estat emocional.Aquest preàmbul és pertinent perquè a l’hora de narrar la música de Meritxell Gené m’és impossible de destriar-la de la seva forma particular de cantar-la en directe. Ho subratllo perquè penso que la vulgarització dels aparells de reproducció musical ha significat la vulgarització de la música.En la música també el retorn a les fonts originals significa el retorn al sentit original de la música : bellesa, curació, emoció, experiència psicològica profunda...Aquell vespre de maig, el cel era espès de bromes; la ciutat, sotmesa a una canícula prematura. La sala costà d’omplir-se. Les guitarres llampeguejaven a l’escenari buit.Vaig sentir la Meritxell Gené cantant les cançons de Màrius Torres a Puig d’ Olena i a Sant Quirze Safaja, llocs on foren escrites les poesies. No puc separar les cançons d’aquests llocs místics i de la seua veu. Aquell dijous, però, presentà un disc nou cosit pel fil vermell de l’emoció i pel fil blau de la geografia dels països catalans- només li faltà afegir un poeta de de la Franja de Ponent, tout court. I de la Catalunya nord.La sensibilitat dels joves comporta, de manera natural,  deixar de banda els poetes de l’escola noucentista. Ni Manent, ni Riba ni Carner hi són presents. De jove, entres als portals encantadors de la poesia de la mà de l’emoció que et suscita Joan Salvat-Papasseit, sempiternament jove i amorós; o de les pàgines de M. Mercè Marçal, rebel, torbadora. La vena poètica més representada prové de ponent: Pedrolo, Barceló, sempre mitificat i eternament jove, C. G Maluquer, ara re-descoberta.La follia lluminosa de les illes és representada per una esplèndida cançó de Blai Bonet i, una altra, més assossegada de Marià Villangómez. De València, L’Estellés més vindicatiu hi treu l’emoció projectada cap al futur.Un dels poemes més aspres i bells és la visió tràgica i  èpica  de Joan Sales, que cantà la Lleida dels anys trenta.    L’arranjament de les cançons és bell, emotiu, autèntic. Les guitarres i la veu et trasbalsen les imatges interiors. Les cançons de la Meritxell Gené et remouen els estrats emocionals antics, com el record d’un viatge a les illes. 

Publicat a Lectura 31 de maig de 2015.

Comentaris

  1. La Meritxell t'hauria d'elogiar. Espero que ho faci... :-)

    Un petonet!

    ResponElimina
  2. Quina feinada se li giraria ! En principi, no caldria. És, només, un petitíssim acte de generositat. Minúscul. Els artistes donen molt : no estan pagats amb diners! Una cantant , un poeta, un músic dóna molt i cal agrair-li-ho públicament. Si es pot fer.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars