divendres, 12 de juny de 2015

Il·lustració a Almacelles.

Il·lustració .http://museualmacelles.cat



A Almacelles, les passes m’han dut a divagar per la vila, carrer major amunt.
He vist l’antiga escola Pitàgores renovada ( qui li va posar un nom tan bonic ? ). Orientada al sud, el sol del migdia hi cau amb una inusitada força. Cap arbre, cap ombra, cap flor. Obro la porta amb suavitat, com qui entrés en una altra dimensió espacial. El guia, historiador i sociòleg, m’ha rebut amable i doctament.
M’evoca que fa anys, l’arquitecte Lluís Guasch, curiós, apassionat, em portà uns plànols de la vila d’Almacelles. Me’ls ensenyà com un tresor. Havia descobert els plànols fets segons uns esquemes mentals il·lustrats: papers, plànols, idees, històries. Un intel·lectual sovint entra en orgasme mental en descobrir un fet vedat, ocult a la majoria  .
Ara d’aquesta vibració intel·lectual n’han fet un museu ( Els museus d’ara són més actius : promouen la curiositat).
El guia m’ha portat per les antigues aules de primeries del segle XX. Aules obertes a la llum; sòlidament calmoses i de mesura humana. L’arquitecte que pensà l’edifici escolar tenia un cap ben moblat. Una sensació de mesura hi bressa l’enteniment.
La il·lustració s’expressa per les columnes il·luminades, llibres preuats, plànols, mapes, les múltiples imatges de ciutats americanes de planta semblant, per l’esquema i el dibuix. Abstraccions. És una il·lustració dels excel·lents, jeràrquica, engolada. S’entén el caràcter indomable d’algunes noies d’Almacelles  : per més que els il·lustrats facin viles i cases belles per viure, el poder el tenen els il·lustrats. ( De facto va durar poc la il·lustració : fou un vent molt efímer. )
I tanmateix, una plaça gran; l’església rectangular; cases amb hortet i espai per viure airejament. I això no obstant, la il·lustració s’ oblidà. L’agricultura no sol encomanar passió per les idees octogonals. La ramaderia, tampoc. O gens. De seguida, els pagesos les tiraren a terra i en feren de noves. Duren poc les idees. Dura poc, la vida.
Sota un sol de foc cremant, passejo per la vila. En entrar a l’església, el capellà joveníssim diu : quin nom li heu posat a aquesta nena ?  - Andrea , responen.
Me’ls miro, els familiars. Em sembla l’inici accidental d’una novel·la : com li posarem a la protagonista ? Andrea !
L’església d’Almacelles té una porta directa a la sortida, al carrer, com una casa. Literalment. La passo; me n’estranyo. De l’espai sagrat, al carrer, sense transició.

L'home, en acarar-se a la solitud de les muntanyes, comprèn, i calla.

 


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

versos .

VERSOS REVERSOS. Les formes del poeta Francesc Gelonch i Bosch, que ha publicat fa poc “La mandra no és un ocell”, no con...