versos .

dimecres, 22 de febrer de 2017

Davant la jubilació.

Carboneres  .

 Al  Lliure de Gràcia s’hi representa “Davant la jubilació” del dramaturg austríac Thomas Bernhard. A escena, Mercè Arànega representa el paper de Vera, una dona vella en cadira de rodes que manté una sublim sobrietat gestual : parla amb les mans, amb els ulls; manté una lucidesa pugnaç. Al seu costat, Marta Angelat representa una germana xerraire que sempre té una dita de son pare als llavis. Atresora el llegat patern.  Desa, oculta el passat nazi del germà gran. 
Dividida en tres actes, ( el segon conclòs amb un vídeo extremat de Lukask Twarkowski, amb música estrident) l’obra, d’inconfusible estil, introdueix l’espectador pacient – la representació és d’una gran lentitud- en l’opressiu clima familiar de tres germans. El tercer, i principal, és el senyor Rudolf,  president de l’Audiència a punt de jubilar-se. El pretext és una efemèride secreta, clandestina i anual : la commemoració de Heinrich Himmler, un dels capitostos del nazisme.
La gràcia de l’obra és la creixent comprensió del que s’esdevindrà : dos germans d’antiga filiació nazi conviuen una bombolla mental closa i auto-complaent en què les relacions amb els altres, que pensen distint, s’ha fos. O, si més no, la magnífica escena final ho subratlla amb deliberada intenció.
“Davant la jubilació” és una mostra mot fina de la tasca dels actors – magnífic Pep Cruz tentinejant en una borratxera metafísica ! 
Una de les crítiques més sagaces apunta cap a la suposada sensibilitat musical dels comandants nazis, cosa que es desmentida per Vera, i et fa somriure.
    Pot ser llegida com una crítica a l’amnèsia històrica que propugnen els moviments totalitaris -el feixisme de diversa coloració i matisos; també pot ser llegida com una forma de relació psicològica tòxica de dependència verinosa i sentimentaloide. Es dedueix que les dues germanes, tant Vera, postrada en una cadira de rodes des dels darrers bombardeigs americans, com Clara, la parladora, la que s’encanta davant les foteses i no sap mirar de fit a fit l’horror dels camps de concentració, són dependents de Rudolf, el flamant jutge impecable, i d’un passat nazi florit però esborrat, paradoxalment, a les carboneres de la clandestinitat durant deu anys per tal d’ocultar-se als judicis .  
 Mirada a una família nazi alemanya, des del moll de l’os de la derrota. Una fotografia que mostra una ciutat alemanya assolada pels bombardeigs es torna un emblema familiar que miren tots dos amb posat boví i la mirada buida.. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada