versos .

dissabte, 13 d’agost de 2016

POESIA DE JOVENTUT.


La introducció al volum VI de  de Jordi Pamias – poesia de joventut , segons ell mateix revela- mostra en la seua expressió lacònica respecte a si mateix, un fet iniciàtic. “Tenia 10 anys quan els meus pares em regalaren el poema “ Canigó”, de Jacint Verdaguer, i pocs anys més tard, l ’ “Atlàntida”.”
Una de les claus ocultes : aquests pares que regalen un poema llarg de Verdaguer a un xiquet de 10 anys en una vila quieta anomenada Guissona, en una terra plana i ampla, la Segarra. És el llegat .
L’objecte màgic que et canvia la vida, que et reclama el teu compromís.
No sé si hem d’imaginar aquest xiquet també  tan quiet com la vila de Guissona. Sí que hem de veure les  novel·les de  Josep Maria Folch i Torres, que la mare guardava en una calaixera com una deixalla  amagada dels temps de la República, de les il·lusions desades .
 Aquest fet es deuria produir en 1948.  Un context de pau de cementiris de Sinera.
 La guerra és el teló de fons. La dictadura és la tragèdia bufa que es representa, amb cadafals de morts.
A Guissona, vila quieta però distant i distinta a Lleida, ciutat de frontera.
Aquesta quietud conservadora, molt segarrenca, nascuda de la necessitat i de la supervivència, ja es llegeix en els primers versos en què el noi cerca “ la gran serenitat d’aquestes aigües” ja sembla un gran propòsit. Quietud, espiritualitat; decasíl·labs i alexandrins. La poesia sembla una forma de meditació o de ioga.
En consonància amb els aires del temps – fins i tot els cementiris no es poden mantenir sempre quiets ! - la dècada dels anys seixanta mostren onades a “l’estany de l’ànima”.
Com a emblema, a la poesia “ Ball de bastons “ s’hi llegeixen  dos temps que contrasten: la ranera del Bep, que agonitzava. El vell solitari, innocent, de migrada estatura, amb uns ulls de mostela . ( Fins i tot la paraula mostela és antiga, remota ) Per l’altre costat, el ball de bastons, rítmic i juvenil, a la plaça . Imagini’n quin context en què un ball popular antic commou l’ànima d’un jove sensible com era Jordi Pamias ! Comparin amb les filigranes de John Coltrane a Nord- Amèrica !
 La seua poesia revela  obertura tímida al món; tendència a fer poesia de tot. Empremta fonda dels primers anys a Guissona. Acordonament de la seua poesia, immune als trencaments de l’avantguarda, als focs de la beat-generation, a les formes de silenci de Rilke. El jazz resplendeix amb Louis Armstrong. Modelar una veu en la llum de la Segarra. 



  
  
   


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada