versos .

dilluns, 6 de juny de 2016

Suite borgenca





Poesia tallant .

Esmolada com la fulla d’una vella destral que talla sense pietat , “Suite borgenca”, escrita per Eduard Batlle, és una obra contundent que arrenca de la passió filosòfica – de la veu de la passió inútil, ara menystinguda, de saber, de conèixer, d’escrutar- i creix com un arbre retorçut, poderós, de branques llargues, ple nafres i pell morta fins a una alçada que mira un penya-segat boirós batut pel mar. Hi ha obres que naixen amb l’alè de l’esperança. N’hi ha que naixen amb l’alè del sentit de la tragèdia. “Suite borgenca” és en aquest costat : el de la música tràgica. El de les ametlles amargues.  
És una obra que naix en la més negra, silenciosa i privada aigua de la intimitat, amb un gran fred interior – el fred gèlid que ve de les cavitats la terra, que sol donar fruits lluny del coneixement lluminós, perfumat i atònit. És un llibre que no cerca la llum meravellosa del sol de l’esperit i la feliç conjunció del moviment i de la companyia d’una dona. O de diverses. Presenta sovint la idea d’acarar-se a un mateix doblement : com a individu mortal,  com a espècie estúpida . Narcís mirant-se en l’aigua negra de l’estany, que fa onades.
L'escriptura se'n ressent, a vegades d'aquesta fondària més atenta al pensament que la veu melodiosa. 
És a molts quilòmetres lluny de les autopistes del vigor juvenil que solem atorgar, dogmàticament, al progrés i a la cultura mèdica. No hi ha salvació. Ni progrés de les societats ni felicitat humana . Som això : productes arrenglerats en rengs homogenis, com columnes de combat.  
Suite Borgenca és el que el poeta i editor Joan Sales, amb lucidesa d’ex-combatent republicà, n’hauria dit ”una obra massa literària “. Ell, que havia vist la cara de la revolució, no l’hauria publicat a “El club dels novel·listes”. Però el seu temps d’editar- els primers seixanta -, malgrat tot, va ser un temps iniciàtic. El nostre és un pur esgotament. “ Millor que moris abans no et facis vell”.
“Suite borgenca” és la voluptuositat somrient del vertigen . És un altre símptoma, que no volem oir, del nostre temps i  de la nostra classe social , desenganyats.
I tanmateix, “Suite borgenca” és com aquelles pel·lícules que naixen amb l’estigma d’obra perillosa. D’aquelles cintes que no triaria pas de veure amb una infermera morena que surt un dissabte al vespre a esbargir-se.
“Suite borgenca” no és pas una obra per esbargir-se. És una obra per mirar-se de fit a fit a l’espill i adonar-se que hom s’ha fet irremissiblement gran ; que el progrés té la cara boteruda;  i que aquest  article tampoc no ha estat una decisió conscient del tot .

Article aparegut a la revista Lectura de Segre. 5 de juny de 2016.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada