dissabte, 4 de juny de 2016











LA VIRTUALITAT.

En la variabilitat de les coses dels humans, hi ha un fet constatat que avui em produeix una certa perplexitat que vull compartir : els humans ens esforcem a construir hàbitats culturals allunyats de la natura amb una insistència bestial. És com una mena de nerviositat de l’espècie homo sapiens sapiens. Removem terraplens, construïm ponts, asfaltem carreteres...  Les nostres ciutats, les  viles, les cases, els nostres automòbils són a molta distància de la naturalesa. Són reductes contra la naturalesa. A vegades, bastim una vila a prop d’un riu assedegat; a vegades a prop dels seus boscos de ribera, però no tardem gaire a tallar els arbres sense miraments.Normalment, bastim les nostres ciutats lluny de les muntanyes, de les terres desèrtiques, de les glaceres i dels pics. I tanmateix, en els nostres entorns urbans ( cases, blocs de pisos, llums, avingudes, rotondes, carrers i semàfors) el nostre neguit creix; la nostra intranquil·litat ens ofega. Ens desficiem.Només en l’horitzó natural ens calmem : una perspectiva oberta de sembrats, amb un caminet ondulat i un ametller escadusser amb un cel farcit de falcilles mentre el sol es pon, ens retorna la lleugera calma íntima.El segle XX ha estat el segle de la llum . En aquest nou segle, constatem la irrupció del nou entorn cultural humà : la virtualitat. Passem per una avinguda : una dona que espera al pas zebra és il·luminada per la llum del seu mòbil de penúltima generació. A certes hores del capvespre, veus homes mirant mòbils. En obrir els ulls, a punta de dia mirem amb ansietat què ens diu el facebook, què ens suggereix Instagram, quins missatges nous tenim al uatsap. Veig els dits àgils d’una noia que escriu missatges al uatsap mentre espera l’inici de la pròxima classe. Un altre jove, amb gest automàtic, mira la pantalla del mòbil, inclina el cap, contesta un missatge, a cada moment d’ociositat. La inter-comunicabilitat omnipresent i omni-temporal crea un altre tipus d’home, un altre tipus d’atenció i de dispersió.Si preguntes – és una pura redundància : per què preguntar ? – et diuen que sempre estàs comunicat.  Ells no distingeixen la comunicació fàtica. No l’estudien. No la coneixen.I,en canvi, només te sents íntimament tranquil quan sents la melodia del silenci. La natura . L’aroma d’una feixa d’ametllers verdíssims.     

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

versos .

VERSOS REVERSOS. Les formes del poeta Francesc Gelonch i Bosch, que ha publicat fa poc “La mandra no és un ocell”, no con...