En la variabilitat
de les coses dels humans, hi ha un fet constatat que avui em produeix una certa
perplexitat que vull compartir : els humans ens esforcem a construir hàbitats
culturals allunyats de la natura amb una insistència bestial. És com una mena
de nerviositat de l’espècie homo sapiens sapiens. Removem terraplens, construïm
ponts, asfaltem carreteres... Les
nostres ciutats, les viles, les cases,
els nostres automòbils són a molta distància de la naturalesa. Són reductes contra la naturalesa. A
vegades, bastim una vila a prop d’un riu assedegat; a vegades a prop dels seus
boscos de ribera, però no tardem gaire a tallar els arbres sense miraments.Normalment, bastim
les nostres ciutats lluny de les muntanyes, de les terres desèrtiques, de les
glaceres i dels pics. I tanmateix, en els nostres entorns urbans ( cases, blocs
de pisos, llums, avingudes, rotondes, carrers i semàfors) el nostre neguit
creix; la nostra intranquil·litat ens ofega. Ens desficiem.Només en l’horitzó
natural ens calmem : una perspectiva oberta de sembrats, amb un caminet ondulat
i un ametller escadusser amb un cel farcit de falcilles mentre el sol es pon,
ens retorna la lleugera calma íntima.El segle XX ha estat
el segle de la llum . En aquest nou segle, constatem la irrupció del nou entorn
cultural humà : la virtualitat. Passem per una avinguda : una dona que espera
al pas zebra és il·luminada per la llum del seu mòbil de penúltima generació. A
certes hores del capvespre, veus homes mirant mòbils. En obrir els ulls, a
punta de dia mirem amb ansietat què ens diu el facebook, què ens suggereix
Instagram, quins missatges nous tenim al uatsap. Veig els dits àgils d’una noia que escriu
missatges al uatsap mentre espera l’inici de la pròxima classe. Un altre jove,
amb gest automàtic, mira la pantalla del mòbil, inclina el cap, contesta un
missatge, a cada moment d’ociositat. La inter-comunicabilitat omnipresent i
omni-temporal crea un altre tipus d’home, un altre tipus d’atenció i de
dispersió.Si preguntes – és una
pura redundància : per què preguntar ? – et diuen que sempre estàs comunicat. Ells no distingeixen la comunicació fàtica.
No l’estudien. No la coneixen.I,en canvi, només te
sents íntimament tranquil quan sents la melodia del silenci. La natura . L’aroma
d’una feixa d’ametllers verdíssims.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada