versos .

dissabte, 4 de juny de 2016

FALSES MEMÒRIES.

Llorenç Villalonga no és pas un escriptor que caigui gens de simpàtic al lector. Llorenç Villalonga era un senyor : els senyors no han de suscitar pas afalagadures. Només els cal ser. Estan acostumats que els serveixin, que els pagesos els duguin la fruita més dolça del secà més aspre. Per això, no hi confraternitzes . Només quan t’explica,  que escriu a  la matinada, que el temps del record de París se li fon als dits. I mig adorm, amb els ocells de l’alba a la finestra. O escriu sobre la seua dona, cosina seva, amor primer; amor final- pel mig , les vel·leïtats de la joventut ociosa del Terreno de Palma .
Són les memòries d’un senyor de Mallorca educat en la contenció, en francès, per allò de la llengua de cultura del segle XIX ; i a Espanya, per allò que tot quadre necessita un marc.
Un senyor que escriu és una raresa : com son pare és bastant abúlic. Escriure, en el seu grup social, és estrany. La influència de la biblioteca de son germà Miquel, escriptor en llengua castellana, fou clara. Hi descobrí Anatole France.
Sap escodrinyar les contradiccions del seu professor de literatura que fa aprendre seriosament frases del Quijote que són meravellosament iròniques ; les de son pare, que el malcria ; les dels amics que coneix en la seua itinerància per la península, que li mostren bordells. Conèixer l’enigma de l’home és el que el mou.
Naturalment rebutja les gàbies de les ciutats, els gratacels, l’excés automobilístic, a qui s’ofereix més víctimes en accidents que Baal, diu, i, les cases sense servei domèstic, que és una de les font d’infelicitat de la vida .
Les memòries de Llorenç Villalonga són a anys llum de l’Oliver Sacks, el neuròleg anglès. Acaben produint un maleït efecte d’estancament, de quietud, de reclusió. Gens de moviment. Com una nosa històrica,  no saps què fer-ne : si valorar-la o llençar-la al foc.
Aquesta incitació a la inactivitat deu ser una de les raons de l’obsolescència de les novel·les de Villalonga : vivim en l’ estrès.
De facto, la gran activitat de Villalonga és mental, però en el sentit de contradir la veritat única, tòpica i directa. Haver de triar entre blau i roig, sense matisos, és una lliçó de vida que immunitza contra les grans eufòries.
Villalonga pertany a un altre grup social. Jo fóra, en el seu context, un estil de Gabriel Alomar, fatalment cansat. Crònicament cansat.
 A qui no li fa cap gràcia el món que li ha tocat de viure, acaba instal·lant-se en la ironia. Llavors la ironia és una illa o planeta particular, amb rius i boscos . Cal passaport especial per entrar-hi. Hi ha servei domèstic. S’hi riu.






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada