Núria Espert
La Núria Espert.
En la cartellera
barcelonina, sempre tant estimulant, s’està representant El rei Lear al Teatre Lliure amb Núria
Espert en el paper estel·lar del protagonista. L’obra és commovedora.
Es pot prendre des de molts punts de vista, però avui la prendré des del de
l’homenatge explícit a les actrius que han dedicat, amb una coherència rodona,
la seua vida professional al teatre.
King Lear dirigit per Lluís Pasqual és un sentit
homenatge a Núria Espert, que he observat que és desconeguda per als joves . Pels
que nasquérem als anys seixanta és una icona que hem vist en els llibres, però
no hem sentit als escenaris. Emperò no és un homenatge fastuós, ridícul,
retòric, en el sentit més infame de la paraula, sinó un homenatge càlid a un
ofici difícil, com tots els oficis ben fets.
L’Espert no amaga la seua vellesa ans treballa
fins als moments en què la gent diu que es retira. Jo la vaig conèixer a través
de la pel·lícula “Actrius” de Ventura Pons, basada en una obra de teatre de J.M
Benet i Jornet , molt ben escrita, que mostra l’ofici d’actriu.
En el segon acte,
amb l’escenari ple de grans d’actors, amb la Núria Espert entre ells, una mica
ajaguda, somrient, cansada potser d’una actuació exigent, em va sembla albirar-ne
la grandesa. La grandesa de representar el món amb una tal llibertat nutritiva
! ; amb les paraules sense pols, netes ! ; amb una comprensió tan sàvia de la
vida! ; amb la representació tan fina, sense excessos de la mort; amb la
comprensió dels fets sense culpables! .
Sorprenia veure el
teatre ple – el teatre del Palau de l’Agricultura, a Montjuic- amb tots els
espectadors expectants, uns minuts abans que comencés l’obra: silenciosos entre
llums i ombres, quiets, arrenglerats. ( La disposició esgraonada, esbiaixada,
l’una part enfrontada a l’altra part ; l’escenari al bell mig, permetia
de veure’s, a diferència de la platea clàssica, plana, que només permet mirar
l’escena .)
Inquietava aquesta
quietud prèvia a la representació tumultuosa : entrades, sortides, torxes,
parlaments, crits, so de bombos, bufons... Produïa un efecte molt eficaç de
representació de la vida que cap altra art no suscita.
En acabar, després
de la tempesta de la tragèdia, els actors, morts en escena, es redreçaren amb
parsimònia i reberen els xàfec d’aplaudiment del públic que es redreçava,
aplaudint, emocionat la natura tràgica i paradoxal de la vida. La virtut de la
vellesa.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada