Bodas de sangre al cinema


Una altra versió de "la novia."



Bodas de sangre.



La darrera pel·lícula de Paula Ruiz intitulada “La nòvia” presenta un interès notable en intentar adaptar “Bodas de sangre”, de Lorca al cine, amb un resultat no pas brillant, però tampoc negligible. Passar del vers a la imatge no és pas un assumpte simple.
Per als més joves, el teatre de Lorca és una raresa desconeguda. La pel·lícula no crec pas que els n’obri les portes : les ressonàncies del vers no són les de la imatge. Ara hi ha un nou interès per Lorca. Per exemple, a Barcelona, al TNC,  estrenen “El público”.
A “La nòvia” li falta la borratxera d’emoció que segurament només els versos de Lorca saben suscitar.
Hi ha alguns encerts : la tria dels personatges que representen les dones grans, amb el pes del vers i del saber ; hi ha alguns errors : els personatges joves, entre els quals Inma Cuesta, no acaben de donar la talla malgrat la seua bellesa tòpica : ulls foscos ametllats; el cos bru, molsut. Li falta la follia de les dones verges. Tampoc els galants no acaben de donar el to : posseeixen una bellesa de revista del cor, angulada, de gimnàs, o de programa lluent de TV banal que acaba sent un destorb per a la interpretació: no serveixen els interessos del personatge que els toca representar . Serveixen els interessos d’home guapo.  Encara que el nòvio, Asier Etxeandía, representa bé el seu paper d’home en l’òrbita de la mare.
Les dones que representen papers secundaris, sense la tirania de la bellesa estàndard, tenen ànima, experiència; s’emmotllen al que el paper els reclama : mares o velles, sempre fora de l’alegria .
És bella, pictòrica i goyesca, la baralla – la reyerta – entre els dos clans familiars :  sang i navalla. No és prou reeixida l’aparició del personatge fantàstic que representa La luna o la estrella.
L’obra de Paula Ruiz, en obrir el temps i l’espai (car defuig la concreció de l’ Andalucía dels anys 20 i 30) incorre en una contradicció : el matís del matrimoni pactat pels pares, que és un fet històric, concret, força concret. Habitual en aquell moment. Crucial.
L’obra subratlla l’aspecte atàvic : el fang de la terra torrada al sol, el cavall del senyor i de l’instint, la sequedat de l’aire...   

Els versos són murmurats en els actors més joves; escandits i clars en els més grans. Dues frases lapidàries : de les dones vídues dels anys trenta : “ a llorar... i a envejecer ” . I dels homes, una tautologia : “ Los hombres, hombres ; el trigo, trigo” . 

Comentaris

Entrades populars