Bodas de sangre al cinema
Una altra versió de "la novia."
La darrera
pel·lícula de Paula Ruiz intitulada “La nòvia” presenta un interès notable en
intentar adaptar “Bodas de sangre”, de Lorca al cine, amb un resultat no pas
brillant, però tampoc negligible. Passar del vers a la imatge no és pas un
assumpte simple.
Per als més
joves, el teatre de Lorca és una raresa desconeguda. La pel·lícula no crec pas
que els n’obri les portes : les ressonàncies del vers no són les de la imatge. Ara
hi ha un nou interès per Lorca. Per exemple, a Barcelona, al TNC, estrenen “El público”.
A “La
nòvia” li falta la borratxera d’emoció que segurament només els versos de Lorca
saben suscitar.
Hi ha
alguns encerts : la tria dels personatges que representen les dones grans, amb el
pes del vers i del saber ; hi ha alguns errors : els personatges joves, entre
els quals Inma Cuesta, no acaben de donar la talla malgrat la seua bellesa
tòpica : ulls foscos ametllats; el cos bru, molsut. Li falta la follia de les dones
verges. Tampoc els galants no acaben de donar el to : posseeixen una bellesa de
revista del cor, angulada, de gimnàs, o de programa lluent de TV banal que
acaba sent un destorb per a la interpretació: no serveixen els interessos del
personatge que els toca representar . Serveixen els interessos d’home
guapo. Encara que el nòvio, Asier
Etxeandía, representa bé el seu paper d’home en l’òrbita de la mare.
Les dones
que representen papers secundaris, sense la tirania de la bellesa estàndard,
tenen ànima, experiència; s’emmotllen al que el paper els reclama : mares o
velles, sempre fora de l’alegria .
És bella,
pictòrica i goyesca, la baralla – la reyerta – entre els dos clans familiars
: sang i navalla. No és prou reeixida
l’aparició del personatge fantàstic que representa La luna o la estrella.
L’obra de
Paula Ruiz, en obrir el temps i l’espai (car defuig la concreció de l’ Andalucía
dels anys 20 i 30) incorre en una contradicció : el matís del matrimoni pactat
pels pares, que és un fet històric, concret, força concret. Habitual en aquell
moment. Crucial.
L’obra
subratlla l’aspecte atàvic : el fang de la terra torrada al sol, el cavall del
senyor i de l’instint, la sequedat de l’aire...
Els versos
són murmurats en els actors més joves; escandits i clars en els més grans. Dues
frases lapidàries : de les dones vídues dels anys trenta : “ a llorar... i a
envejecer ” . I dels homes, una tautologia : “ Los hombres, hombres ; el trigo,
trigo” .
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada