dilluns, 12 d’octubre de 2015

La malcontenta , de Sebastià Alzamora


Una altra illa mediterrània, mas volcànica per il·lustrar questa ressenya de "La malcontenta" de Sebastià Alzamora. 


UN WESTERN A MALLORCA. 

Sovint, en converses informals, hem parlat del cinema en abstracte, com una forma artística que adapta novel·les a la gran pantalla, a vegades amb poca, a vegades amb molta fortuna. 

Poc hem parlat del cinema com a una influència activa en l’escriptor de novel·les modern. Aquest és el cas, em pareix d’ una novel·la de Sebastià Alzamora, intitulada “La malcontenta” que, si no vaig desencaminat, és densament influïda – i no em sembla pas un demèrit- per una part important del cinema que s’estila al voltant dels films de Tarantino o dels germans Cohen, per posar els primers directors que em vénen a l’esment .

  S’hi veuen temes, personatges i tècniques - una certa concisió en els diàlegs, una certa visualització de les escenes, una certa elaboració del dolent de la pel·lícula- que en recorden l’aroma. I probablement és en la concisió del personatge principal, En Durí , és on noto un alè evanescent cinematogràfic. ( El desenllaç també presenta un aire mig teatral, mig de cinema de fantasia.)


L’espai és la Mallorca rural de llocs que giren al voltant de Llucmajor, més aviat ,però, són els espais oberts, les possessions, algun alberg perdut, boscos i rieres ; el temps, el món decimonònic, parat, pobre, bàsic, elementalíssim, del mil vuit-cents. ( Un temps sense cap luxe sinó els ajusticiaments públics i , potser, un cert amor de pura compenetració .)


L’assumpte? El bandoler enamorat d’una dona dita la Malcontenta, relació que és narrada sense a penes cap expansió romàntica. ( Si apareix qualsevol apunt romàntic és, de fet, un contrapunt retòric molt  irònic. )


El xarops romàntics són evaporats, en canvi, els diàlegs són afuats, directes, tallants, precisos. La psicologia dels personatges és molt escassa : diria que la pobresa del moment és tal que la mera idea de psicologia és una despesa tan supèrflua que a penes s’imagina.Aquest procés de narració despullada de sentimentalismes pren formes tremendistes – una mica goyesques – en el judici inicial, que té l’alè d’un film penitenciari i en el pre-desenllaç, també tremendista.De manera que, retorno a imaginar-me ço que he llegit i hi observo un punt de cocció intensament cinematogràfic, cosa que , ben sospesada, no em sembla mal. Li atorga una rara singularitat; el fa esmunyedís, el llibre.Per acabar, la mateixa noció de mal queda com subtilment perdonada: tant Na Malcontenta com en Durí viuen dellà de la moral.Acceptat el joc tremendista, la novel·la es llegeix amb estrany plaer, com els films dels germans Cohen, per exemple.

Article publicat a la revista Lectura de segre el dia 11 d'octubre de 2015.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

versos .

VERSOS REVERSOS. Les formes del poeta Francesc Gelonch i Bosch, que ha publicat fa poc “La mandra no és un ocell”, no con...