La novel·la sobre el cristianisme.

EL REGNE .


“El regne” d’Emmanuel Carrère és un llibre fenomenal , extraordinari, del qual es fa difícil d’escriure una ressenya breu sense trair-ne la complexitat . Fer-ne un bon article em reclamaria una altra setmana de relectura atenta, unes consultes llargues del llibre dels “Fets dels apòstols” i de l’ ”Evangeli” de Lluc. Només puc esbossar unes impressions de lectura : ens enfrontem a un llibre notable, de llarg alè d’estudi, de treball meticulós, sincer. No sabria calibrar si dir-ne un treball excel·lent. Agosarat, interessant, sí. Potser l’excel·lència rau en ajuntar hàbilment, sense que se’n vegin les juntures, la seua experiència vital, entre altres coses, de ser ex-catòlic, marit, pare de família, coneixedor de la bíblia fins a fer-ne una traducció nova de certes parts del Nou Testament, amb la història del primer cristianisme. La impressió de veritat que traspua el seu relat personal el sap projectar cap a Pau i Lluc, que són dos dels personatges estel·lars del volum. D’altra banda, no som davant d’una novel·la clàssica amb un argument o peripècia sentimental o d’una aventura fantàstica : hi ha la voluntat d’assaig, amb una mirada molt competent sobre aquella tardor de l’imperi romà; hi ha les preguntes que apareixen cada dos planes i mitja. Hi ha les seues hipòtesis solvents, els seus dubtes, les seues certeses.  
Ara, allà on Carrère excel·leix, sense dubtar-ne gens ni mica, és en saber narrar el cristianisme com a religió – o secta- amb les persones cabdals que li donaren la empremta inicial – Pau, Jaume, Joan, Lluc-  en el curs sempre complex, fluvial, sovint apassionat i contradictori de la història d’aquells cinquanta o seixanta anys després de la mort de Jesús. El moment de després de la mort d’aquell obscur agitador hebreu que diuen que ressuscità: el temps de l’imperi romà- entre altres, el regnat de Neró- , la guerra dels jueus, el temperament de Pau, el temperament de Joan, les relacions sempre tenses de Pau amb Jerusalem, el tomb definitiu que pren el cristianisme quan se separa del judaisme i esdevé la religió oficial de Roma. El llibre de Lluc. Tot expressat de manera seductora, sense abandonar un tarannà il·luminador, racional, respectuós quan cal .
No és un libel, no és exactament un pamflet emperò tot el llibre respira el perfum de la raó.
Capítols excepcionals: els que evoquen la resurrecció de Jesús, els que evoquen l’illa de Patmos, els que evoquen els primers dies de Pau com a profeta...


 Publicat el 18 d'octubre al Diari Segre, al suplement "Lectura".

Comentaris

Entrades populars