La novel·la sobre el cristianisme.

EL REGNE .


“El regne” d’Emmanuel Carrère és un llibre fenomenal , extraordinari, del qual es fa difícil d’escriure una ressenya breu sense trair-ne la complexitat . Fer-ne un bon article em reclamaria una altra setmana de relectura atenta, unes consultes llargues del llibre dels “Fets dels apòstols” i de l’ ”Evangeli” de Lluc. Només puc esbossar unes impressions de lectura : ens enfrontem a un llibre notable, de llarg alè d’estudi, de treball meticulós, sincer. No sabria calibrar si dir-ne un treball excel·lent. Agosarat, interessant, sí. Potser l’excel·lència rau en ajuntar hàbilment, sense que se’n vegin les juntures, la seua experiència vital, entre altres coses, de ser ex-catòlic, marit, pare de família, coneixedor de la bíblia fins a fer-ne una traducció nova de certes parts del Nou Testament, amb la història del primer cristianisme. La impressió de veritat que traspua el seu relat personal el sap projectar cap a Pau i Lluc, que són dos dels personatges estel·lars del volum. D’altra banda, no som davant d’una novel·la clàssica amb un argument o peripècia sentimental o d’una aventura fantàstica : hi ha la voluntat d’assaig, amb una mirada molt competent sobre aquella tardor de l’imperi romà; hi ha les preguntes que apareixen cada dos planes i mitja. Hi ha les seues hipòtesis solvents, els seus dubtes, les seues certeses.  
Ara, allà on Carrère excel·leix, sense dubtar-ne gens ni mica, és en saber narrar el cristianisme com a religió – o secta- amb les persones cabdals que li donaren la empremta inicial – Pau, Jaume, Joan, Lluc-  en el curs sempre complex, fluvial, sovint apassionat i contradictori de la història d’aquells cinquanta o seixanta anys després de la mort de Jesús. El moment de després de la mort d’aquell obscur agitador hebreu que diuen que ressuscità: el temps de l’imperi romà- entre altres, el regnat de Neró- , la guerra dels jueus, el temperament de Pau, el temperament de Joan, les relacions sempre tenses de Pau amb Jerusalem, el tomb definitiu que pren el cristianisme quan se separa del judaisme i esdevé la religió oficial de Roma. El llibre de Lluc. Tot expressat de manera seductora, sense abandonar un tarannà il·luminador, racional, respectuós quan cal .
No és un libel, no és exactament un pamflet emperò tot el llibre respira el perfum de la raó.
Capítols excepcionals: els que evoquen la resurrecció de Jesús, els que evoquen l’illa de Patmos, els que evoquen els primers dies de Pau com a profeta...


 Publicat el 18 d'octubre al Diari Segre, al suplement "Lectura".

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Lectures per recordar ; lectures per recomanar.

  Lluna plena.   Sam Shepard, eminent dramaturg força desconegut entre nosaltres, que morí el 27 de juliol de 2017, ha estat traduït ara al català per Dolors Udina, que sosté que la traducció és la tasca de lectura més completa i grata que coneix.    Espia de mi  és el seu darrer llibre. Patti Smith, amiga seua, n’edità el manuscrit. El llibret és sorprenent, diferent al que és habitual : la tècnica que el converteix en únic és un distanciament de si mateix que li fa escriure sobre si com si fos un altre. La primera oració del llibre és una declaració d’intencions : “Vist en la distància”.  S’observa a si mateix, es descriu : “Des de l’altra banda del carrer, es difícil determinar com és de vell pels vidres del porxo que l’envolten. Per les ombres que l’envolten.” Es mira, s’explica com si fos una altra persona : “Un aventurer solitari. Un bandit emmascarat. No sé de què es protegeix”. Conta una forma d’estranyament extrema que el lector percep amb perplexitat : “ i es passa el dia gro
Més informació

Els aforismes d'Antoni Seva.

Imatge
LES TESSEL·LES D’UN MOSAIC. Les obres escrites en forma d’aforismes havien estat molt habituals en altres èpoques : les píndoles de pensament havien estat com a indicacions per a les cartes de navegar en el món moral, sempre tan complex. Fins i tot, en els fulls dels calendaris del pagès o en les llibretetes dels forners, s’hi estampaven aforisme de tipus popular, de tipus” Al pa, pa i al vi, vi”. Ara el llatinista Antoni Seva Llinares, després d’una dilatada vida com a professor i escriptor, n’ha publicat una d’excel·lent amb el títol de Mosaic, Màximes i pensaments, a les publicacions de la Universitat de València. Aquestes pastilles de pensament o tessel·les d’un mosaic moral més ampli presenten una gran utilitat com calmants dels estressos habituals de les xarxes socials i de les televisions i ràdios.  Si em permet l’amable lector, li diré que és un volum ordenat per pensaments breus, de temàtica molt variada, sense voluntat sistemàtica, que permeten u
Més informació

El temps dels codonys. Lectures al club de lectura de la biblioteca d'Alpicat.

Imatge
El temps de les cireres de Montserrat Roig.  La qüestió ara mateix és : ¿ n’hi ha prou per escriure una novel·la de descriure el temps i l’espai que ha una persona li ha tocat en sort de viure ? ¿ N’hi ha prou o falta una estructura sòlida que sostingui la novel·la més enllà de la veu narrativa que conta i reconta linealment allò que ha viscut i vist amb un estil de pur acontentament beneïtament feliç de si mateixa ?    En general, El temps de les cireres és una novel·la molt imperfecta – no és pas una gran novel·la- per un defecte de composició evident : no és una novel·la que desplega harmoniosament una història, que tria un espai, que talla una conclusió amb les eines del pensament sinó que és un quadre pintat en el moment del que es va anomenar la transició – el moment de l’agonia del règim del General Franco. Les confusions en la novel·la són múltiples . N’assenyalaré només una, que van veure les lectores més informades i atentes : no n’hi prou en descriure detallam
Més informació