la tria.

IMATGES. A ran d’una entrevista llegida a la revista digital “Núvol”, vaig   anar a cercar a la darrera obra publicada de la poeta Laura López Granell, intitulada “Forat”. La poesia circula ara per vies i camins semi-clandestins- els blogs o les lectures en veu alta - mentre el públic comprador, com cada setembre, diligent adquireix, en tumult, els llibres de text del curs. La vida acadèmica, diguin el que diguin, ordena la vida personal, l’endreça, la disciplina. La poesia, en una altra direcció, pot una recerca apassionada de la llum, una recerca afinada d’imatges manllevades del que és quotidià; una forma de pensar amb imatges. Una part de la poesia moderna girés a l’entorn del desfici que expressa “L’oda infinita” de Joan Maragall. Un dels arguments de l’entrevistador, poeta apassionat al seu torn, era que feia vint anys que Laura López Granell no n’havia publicat cap de llibre de versos. La primera poesia apareix encapçalat amb la cita de Georges Braque : “L’art e...

arenes movedisses. Sovint m’he preguntat què deu pensar un home   vell, malalt, acarat a la mort.  En la darrera novel·la de Henning Mankell intitulada “Arenes movedisses”, hi he trobat   respostes. Escriure, per Mankell, és respondre’s. En el moment que Mankell rep un diagnòstic mèdic que li detecta un càncer, escriu sense parar   per a respondre’s preguntes insidioses : què som ? què recordem ?   què quedarà de nosaltres quan morim ? què quedarà de la nostra civilització, quan passin milions d’anys ? què passarà amb els residus de les centrals nuclears que han de ser ocultats al cor de les muntanyes al llarg de 100.000 anys ? L’escriptura de Mankell, filant entre el record personal i les lectures fetes, dibuixant les imatges més punyents de la seua vida, preguntant-se sobre el sentit de la   seva vida social, va aclarint-se, va dibuixant un sentit i acaba fent un llibre llegidor, sincer, convincent. La traça adquirida en les novel·les es n...

Al parc natural del Possets- Maladeta, vam assajar de pujar el Culfreda. Una empinada cresta de roques esllenegadisses que feien tremolar de por. El camí es feia perdedor. Les roques,espadades. El vent fred inquietava. Desassossegava. Les cames no estaven avesades a grimpar tanta estona, i a frec de barranc a esquerra i dreta, la mirada s’esverava. A ponent, la vall francesa; a llevant, l’espanyola. Els vents combatent-se.  En un moment en què els núvols densos de la banda de llevant pujaven sense aturador, el cap de l’expedició, capblanc, va decidir, amb prudència, de tornar. Jo no estava prou fi; ell tampoc. La visibilitat era incerta. La por de caure era visible.El retorn,si seguíem pujant, semblava problemàtic. Vam baixar. El to vital va baixar, també. L’ascensió és exaltant. La baixada, calma. Sabia en el meu interior que no estava prou preparat per a l’ascensió. Llavors, davallant, des de baix de tot, el camí es va il·luminar. El pic es va veure clar i net. Com si...

LA PLATJA LLARGA. He gustat tres dies a Tarragona, amb matins enlluernadors i humits de bany a la platja Llarga.  Disfressats d’excursionistes, vam caminar pel bosc de la Marquesa fins a prop de la punta la Móra, enmig d’aroma de  pins retorçats. Fou bell, i més el bany deliciós de després, en un migdia solar. La calor tarragonina té el plus de la pesantor humida del mar, em diuen. La nit és un divagar lent per la rambla nova, o pels encontorns del circ romà, esdevingut restaurant, amb llumetes nocturnes. La nit té un aire de cosa mig derrotada, com les ruïnes dels magnes edificis romans o els rètols lumínics d’un casino. Tarragona té una vida espessa, que els tarragonins que l’habiten  confonen amb la festa. És un estat  de nonchalance física i mental que ho impregna quasi tot, voluptuosament . Cert, la calor, però també la irrealitat de la lluna plena sobre el mar, o els vaixells il·luminats a l’horitzó esperant  entrar a port. Només la brisa no...

SETEMBRE. Quan aparegui imprès aquest article , l’estiu roent de sol ja estarà a les acabances. Setembre, amb la declinació de la llum que el caracteritza, tornarà a reprendre les feines, els deures, els costums i el viure regulat pel treball.  Setembre és l’inici de tots els retorns a casa després de l’oci estival. Una certa manera d’anar tancant la porta de l’estiu solar. Esperem que enguany, les eleccions de setembre siguin l’inici d’una època nova i independent per a Catalunya, i, de retruc, una millora per Espanya. Una altra manera d’obrir la porta del futur. Mentrestant, escric aquest paper amb les persianes tirades de finals d’agost, amb les primeres figues dolces de coll de dama, amb el record intens de les postes blaves de la platja del Trabucador, i amb el desig optimista , escoltat en els   llavis islandesos, segons els quals, la seva frase més repetida és “ això ho arreglarem”.M’agrada aquest posat somrient i diligent de qui en l’agonia més tibant pen...