la tria.

PEDRALS  L’obvietat pren la forma de ventet suau a les escales de l’església de sant Martí, davant del Bar Gilda, cantoner. El sagrat i el profà que es veuen les cares. Les taules plenes de poetes; de polítics i empresaris, no n’hi ha; els cambrers, de  carbó d’antracita, anant i venint amb cervesa . Davant del micròfon, el poeta Josep Pedrals, amb cabells dalinians i una mica de panxeta, esdevé un rapsoda que, de manera instintiva, precisa i deliberada, ens retorna l’oralitat primera de la nostra cultura literària. És el poeta-joglar ( o el joglar-poeta dels primers trobadors a sou dels senyors i reis medievals, sovint tan gasius).  Potser és aquell poeta joglar que imaginàvem les tardes d’hivern a les taules de la biblioteca llegint història literària mentre somiàvem les tavernes medievals. Tal vegada només és fumera de la imaginació car els joglars han buscat les corts: paguen més ; però fa goig de sentir que la imaginació pren carn i es torna verb a les envistes...

FÚRIA A LA CARRETERA. “Mad Max”(2015) produeix un efecte hipnòtic tan agradable com observar les estudiants d’ eso de la ciutat a l’hora intempestiva de la guàrdia de pati, al mes de maig .  D’una manera descarada i conscient ensenyen les blanques cuixes d’una forma que remarquen la seua naturalesa primera, encantadora. L’aparença és d’inconsciència; tanmateix, intueixes un tascó violent. Volen poder, i el volen sense contemplacions en un acte d’afirmació seductor. Max Mad és una distòpia que mostra un món desolat, bàsic, estàndard, tens, agònic, d’aigua escassa, opressió abundant i una ciutat de la gasolina. En aquest desert ni l’amor en almívar prospera. Certes noies de cuixes rutilants també s’apunten a aquest món de pell, de sandàlies que remarquen les qualitats felines. Torna a ser una forma de la desolació. De la brevetat mental. Del pur encantament en la mirada. Ells juguen a futbol ; elles s’exhibeixen. Altres, s’ajunten en colla. Tot bàsic sota el sol de maig.  I t...

Il·lustració . http://museualmacelles.cat A Almacelles, les passes m’han dut a divagar per la vila, carrer major amunt. He vist l’antiga escola Pitàgores renovada ( qui li va posar un nom tan bonic ? ). Orientada al sud, el sol del migdia hi cau amb una inusitada força. Cap arbre, cap ombra, cap flor. Obro la porta amb suavitat, com qui entrés en una altra dimensió espacial. El guia, historiador i sociòleg, m’ha rebut amable i doctament. M’evoca que fa anys, l’arquitecte Lluís Guasch, curiós, apassionat, em portà uns plànols de la vila d’Almacelles. Me’ls ensenyà com un tresor. Havia descobert els plànols fets segons uns esquemes mentals il·lustrats: papers, plànols, idees, històries. Un intel·lectual sovint entra en orgasme mental en descobrir un fet vedat, ocult a la majoria  . Ara d’aquesta vibració intel·lectual n’han fet un museu ( Els museus d’ara són més actius : promouen la curiositat). El guia m’ha portat per les antigues aules de primeries del segle XX. Aules obertes...

A Màrius Torres, La tomba lluminosa del desig. Al mirador meravellós del sanatori  veus la bellesa de l'infinit intuït,  el gran sud, la passió del mar, l'aroma salobrós de l'amor,   però les marques del dolor  deixen emprempta fonda a dins d'un cor espantat  .  Voldries ballar, sentir, fer l'amor un dia de juny, sentir l'alba a la pell  i els besos color de préssec desvetllant-te del mal son de la mort. Però el món del sentits és lluny. Només un pensament de paraules i una mica de déu que cimeja com una volta de greuge. T'estires al sol un dia més. Mires els núvols que canvien com l'aigua del riu, sents el desànim com una sang quieta que ja no sap córrer . Tanta llum et torna les paraules transparents. Necessites la Nit. La immensa Nit per il·luminar els detalls : la voluptat de la música, el tremp del desig la pura i clara necessitat de ser.  Boscos, cingles, fonts clares, el cant auster del rossiny...

El nou disc de Meritxell Gené. Les actuacions en directe de cantants i músics acaben sent fites de pedres blanques en el temps vital . Meritxell Gené, que presentà a Lleida el seu darrer disc intitulat “Branques”, fou una experiència emotiva diferent a escoltar el seu cedè . La nostra vida psicològica íntima, sense aquestes fites, esdevé erma, deserta. La música reproduïda presenta, sense dubte, l‘avantatge de la reproducció infinita i universal, però la música és pensada per a un lloc, per a un vespre, per a un estat emocional. Aquest preàmbul és pertinent perquè a l’hora de narrar la música de Meritxell Gené m’és impossible de destriar-la de la seva forma particular de cantar-la en directe. Ho subratllo perquè penso que la vulgarització dels aparells de reproducció musical ha significat la vulgarització de la música. En la música també el retorn a les fonts originals significa el retorn al sentit original de la música : bellesa, curació, emoció, experiència psicològica profun...